A València, com a moltes altres ciutats europees, el desenvolupament urbà del segle XIX va trobar un obstacle insalvable en les antigues muralles. Almenys aquesta n’era la percepció en aquell moment. Per això, el dia que començaren a enderrocar-les va ser un dia de festa. La burgesia i les classes populars ho visqueren unides en una il·lusió i esperança comunes. Només els militars espanyols arrufaren el nas, amb la seua característica visió de futur.
Això va ser el 1865 i l’enderroc es va allargar uns quants anys. Però bastant abans de la primera picoletada, la demolició de les muralles era ja una reclamació unànime i la premissa comuna a l’hora d’imaginar la futura ciutat. De l’any 1858 és el primer pla per a l’eixample de València, redactat per Sebastià Monleon, Antonino Sancho i Timoteo Calvo. Aquest pla no té res a veure amb el de Cerdà per a Barcelona, redactat durant els mateixos anys. La necessitat de preveure carrers rectilinis i més amples, en benefici del trànsit, era ja una opinió compartida per tots. Fins i tot els militars hi estaven d’acord, encara que per diferents raons: la trama medieval envitricollada dificultava molt la repressió de les insurreccions urbanes i no deixava maniobrar la tropa. També la intenció higienista per millorar les condicions urbanes de salubritat era vagament compartida per metges i autoritats. La novetat del plantejament de Cerdà era situar aquestes qüestions —la del trànsit i la de la salubritat— en el centre de l’activitat urbanística i fer-ho d’una manera sistemàtica i «científica».
Res d’això hi ha en el primer Eixample de València, el qual té més a veure amb la proposta per a Barcelona presentada per l’arquitecte Antoni Rovira i Trias, com a alternativa a la de l’enginyer Cerdà. Rovira proposava una ronda poligonal al voltant de la ciutat antiga, en la banda interior, oposada al mar. És això mateix el que veiem en el pla per a València. Un recorregut de tres o quatre trams rectilinis, que ressegueixen aproximadament en paral·lel la muralla pel sud. Al nord hi ha el riu i el marge oposat quedava molt lluny en les expectatives d’expansió urbana. Podem apreciar el paral·lelisme si observem els dos plans un al costat de l’altre —el de Rovira girat cap per avall, per a facilitar-ne la comparació:
Hi he marcat en color roig la ronda perimetral de cadascun. És clar que el de Rovira era més ambiciós i duplicava la ronda poligonal amb una segona, paral·lela a la primera i molt més enllà. També incloïa una xarxa radial que connectava el centre urbà amb els nuclis de població de la perifèria. Aquestes vies radials (en color blau) travessaven la ronda perimetral justament en els vèrtexs dels dos polígons perimetrals. En la intersecció, una plaça o un altre element urbà significatiu. Aquesta concepció més elaborada no la trobarem en el pla de Monleon, Sancho i Calvo. No hi ha una segona ronda paral·lela, ni existeix una planificació de les artèries que connecten les poblacions veïnes amb la ciutat, més enllà d’integrar sense més pretensions els camins existents com el de Russafa, Quart o el Reial de Madrid. Els vèrtexs de la ronda perimetral no generen un nus o un espai urbà consistent. Algun d’aquests vèrtexs, com el dels dos trams centrals —aproximadament entre la plaça de Sant Agustí i la d’Espanya—, articula un gir amb tan poc caràcter que fa patir. Pitjor encara és la indefinició de la unió de l’actual carrer Ciril Amorós amb el següent tram, en l’àrea on ja circulaven els trens del Grau i de Xàtiva.
A pesar d’aquestes diferències, tots dos tenen una certa afinitat, sobretot en contrast amb el plantejament de Cerdà. En tots dos —sobretot en el de Rovira, com en els eixamples d’altres ciutats europees de la mateixa època— reverbera un famós eixample europeu, el de Viena, contemporani dels de Barcelona i València. Allí es va fer una circumval·lació poligonal similar, la Ringstrasse, el Ring —l’Anell o la Ronda. Naturalment, a una altra escala, la de la capital de l’imperi austrohongarès, i amb uns antecedents urbanístics diferents. Però el context era el mateix: l’enderroc de les muralles, la necessitat d’avingudes àmplies i dignes per a la burgesia, la millora de la fluïdesa del trànsit rodat, el sanejament i higiene de les condicions urbanes, el pes de l’estament militar, la por a la revolució i les barricades…
No obstant això, encara que el primer Eixample de València és estrictament contemporani al de Barcelona i Viena, València anava molt per darrere en el seu desenvolupament urbà, industrial i social. En aquest sentit, era un pla prematur. Sense tenir en compte això, ens quedem perplexos davant certes decisions inexplicables. Per exemple, si donem una ullada al plànol, veurem que el pla no es limita a preveure la demolició de les antigues muralles, sinó també —atenció!— la construcció d’una nova muralla més al sud, amb les seues torres i tot; per situar-nos, aproximadament per on discorren les grans vies actuals. De nou, els militars tenien molt a dir, i molta influència. Per als militars espanyols del segle XIX, les ciutats importants de províncies eren places fortes, i com a tals havien de ser governades. Ningú no va gosar contradir-los, però encara menys ningú no es va atrevir a fer-los cas i no se’n va parlar més.
De fet, el pla del 1858 mai no es va aprovar i en la cartografia del 1878 encara no es veu cap nou edifici extramurs. El pla definitiu va ser el de 1884, redactat per José Calvo, Luis Ferreres i Joaquín María Arnau. Aquest va assumir definitivament algunes determinacions essencials d’aquell, sobretot pel que fa a les alineacions del Pla del Remei —la zona dels carrers Sorní i Ciril Amorós. Per això, en un altre article vam qualificar el de Ciril Amorós com el carrer germinal de la València moderna.
