A poc a poc, avancen les obres de reforma de les avingudes de Giorgeta i Pérez Galdós a València. En algun tram ja podem veure les voreres acabades, ara ja més amples del que eren. L’avinguda de Trànsits és un vial de no aplega a 30 metres d’amplada. Fins ara, en alguns trams, hi havia voreres d’1,8 metres aproximadament. És a dir, un 12% de l’espai estava destinat al vianant; la resta, al trànsit rodat. Aquesta situació s’ha tolerat anys i panys —jo no n’he conegut altra—, de manera que qualsevol millora és a fi de bé.
Durant el temps que duren les obres, la calçada per al trànsit rodat s’ha reduït a un carril per sentit en alguns trams. Abans n’hi havia tres per cada sentit. A pesar d’aquesta reducció, el trànsit en l’avinguda ha estat tan dens com sempre. Ni més ni menys. El trànsit obeeix també la llei de l’oferta i la demanda. A més oferta de carrils, baixa el «preu» per circular-hi i més s’hi circula. Si es redueix el nombre de carrils, molts usuaris n’eviten el pas. L’Ajuntament tindrà dades precises sobre la intensitat del trànsit, però no deuen divergir molt de la situació que descric. En acabar la reforma en curs, quedaran dos carrils per sentit, en benefici de l’ampliació de les voreres i del carril per a bicicletes.
El que no veurem serà l’eliminació del túnel de Pérez Galdós, com demanaven els veïns i proposava el projecte guanyador del concurs d’idees, redactat per Gecival i Cercle Territorio, Paisaje y Arquitectura. La construcció de túnels a València ha estat una catàstrofe urbana. Així vaig qualificar la del túnel de les Grans Vies. Els túnels de Trànsits en són altres, com també el del carrer Guillem de Castro i els de vora riu. S’han al·legat moltes raons tècniques per no eliminar el de Pérez Galdós, però només n’hi hi ha una per conservar-lo: mantenir el flux actual del trànsit rodat.
No és fàcil organitzar un vial urbà. Els tècnics anomenen «secció transversal» aquesta distribució dels usos en l’amplada disponible. Fem el que fem, tot són avantatges i inconvenients. Només hi ha un consens: les bandes laterals, al llarg de cada façana o alineació, s’han de destinar als vianants; l’espai central, al trànsit rodat. Aquest esquema bàsic és vàlid per a qualsevol via urbana, fins i tot per a les destinades exclusivament als vianants. Sempre cal preveure el pas de vehicles en la zona central (almenys bombers, ambulàncies, etc.). Sobre qualsevol altra alternativa, inclòs el repartiment de les amplades relatives, no ens hi posarem mai d’acord.
El projecte de reforma del vial conté la següent secció transversal:
El que més hi destaca, des del punt de vista gràfic, és la vegetació. Fins i tot s’han dibuixat amb minuciositat les arrels dels arbres —Arrels era el lema del projecte guanyador del concurs d’idees. En les següents perspectives del projecte també salta a la vista la profusa vegetació:
Aquí les arrels no s’han dibuixat, perquè són subterrànies i no s’hi veuen. Però hi són, no en dubteu. Malauradament, el resultat no es correspondrà amb aquesta imatge. No hi trobarem aquesta frondositat vegetal. Aquest dibuix és això: un dibuix, una il·lusió. La realitat de la ciutat és una altra. La intenció dels projectistes, ja ho sabem, és renaturalitzar la ciutat, però… No insistiré sobre el tema, perquè ja l’he tractat en altres articles.
Tornem a la secció transversal i fixem-nos en la distribució dels usos. Hi veiem arbres en la mitgera de la via i a banda i banda. Els del centre ja hi són des de fa anys. És una filera de palmeres, que s’han plantat amb profusió des de l’època de la transició política espanyola. Fins a aquell moment, si no vaig errat, només tenia unes fileres de palmeres l’avinguda de José Antonio, avui del Regne de València. Palmeres n’hi havien, sempre n’hi han hagut, però no com a plantació en filera en tot un carrer, amb l’excepció mencionada. Però s’hi van plantar moltíssimes a partir d’aquell moment. Es veu que eren barates i representaven bé la «mediterraneïtat», per a uns, i les arrels morisques, per a altres. La palmera evoca un oasi, o el verger d’un jardí àrab. Però cal tenir molta set, davant les resseques palmeres urbanes, per patir aquest miratge.
Ben mirat, els arbres d’un carrer haurien de situar-se més aviat cap al centre, perquè és sabut que fan malbé els edificis i les instal·lacions soterrades. A més, tapen la llum a les primeres plantes. Encara millor seria situar-los d’acord amb l’orientació del carrer, segons una secció no necessàriament simètrica. Perquè la seua funció principal és la de fer-hi ombra. Si un espai urbà renaturalitzat és una il·lusió de l’esperit, l’ombra d’un arbre és un fet objectiu. En la remodelació de Trànsits, com que les palmeretes no fan ombra i tampoc no hauria estat bé de talar-les, han previst arbres a una banda i a l’altra.
Ara bé, crida l’atenció que la franja que ocupen les palmeres té una amplada de 2 metres. És una amplada excessiva, si tenim en compte que serà inaccessible. Quan hi ha una zona verda central, l’anomenem boulevard. Només té sentit en avingudes molt amples, com Blasco Ibáñez, però cal reconèixer que pot funcionar fins i tot en avingudes amb una amplada com la de Trànsits. Per exemple, l’avinguda del Regne de València té una amplada lleugerament superior (32 metres), amb un boulevard central de 4,6 m aproximadament. Aleshores, si el boulevard central de Trànsits no és accessible, per què tan ample? Jo us ho diré. En els passos de vianants, quan els semàfors d’una meitat i l’altra no estan ben sincronitzats —vull dir: quan estan ben sincronitzats per als vehicles però no per als vianants—, és necessari un espai de refugi per a les persones que no poden travessar el carrer d’una tirada. Aleshores, el ciutadà o ciutadana resta en una posició arriscada, entre dues calçades de cotxes que circulen a 50 o 60 km/h. Donar un pas endavant o endarrere equival a una mort segura. Per això deuen haver fet aquesta franja de dos metres d’amplada, per tal de fer més tolerable aquesta perillosa i desagradable experiència.
A cada banda del carrer, hi veiem una franja prou ampla, de més de 7 metres. Inclosa en aquesta franja i junt a cada façana, hi ha una zona de 2 a 2,3 metres d’amplada, acotada amb números i línies de color roig. M’hi fixe, perquè sembla un advertiment. Per què en color roig? Deu ser l’amplada de la vorera pròpiament dita, és a dir, la banda on es pot circular lliurement sense obstacles. Una mica més ampla que les voreres actuals. Els cinc metres restants semblen dedicats a zones d’esplai, amb bancs i altres andròmines, al carril bici, a jardineres. En veritat, no sé si la secció reproduïda més amunt correspon al projecte en curs d’execució. Probablement procedeix del projecte guanyador del concurs d’idees. Tampoc no sé quin tram de l’avinguda representa. Tot fa pensar que la secció transversal no és contínua al llarg de tota la via, sinó que es modifica aquí i allà. En un altre lloc vaig caracteritzar un carrer a partir d’uns quants trets generals. Un d’ells és l’amplada constant, sense canvis bruscos. La secció constant n’és un corol·lari. En la nova avinguda de Trànsits, ni tan sols les calçades centrals tindran aquesta necessària continuïtat, per culpa del túnel. En els laterals veurem una gran diversitat de situacions. La secció transversal variarà cada dos per tres, en perjudici de la seua caracterització unitària.
Esperarem el final de les obres, abans de posar-hi més objeccions. Però el resultat final no serà gaire diferent del que he descrit i perdurarà durant unes quantes dècades. Si jo no he conegut altra configuració que l’actual, la nova serà l’última que veuré. Acabades aquestes obres, començaran les de remodelació del carrer de Colom. El mateix Ajuntament ens mostra dues imatges comparatives del antes i el después de les obres previstes. Us convide a descobrir-hi les set diferències, a les quals es destinarà un pressupost de 2,5 milions d’euros:
