Nit de preestrena als cinemes Girona, a Barcelona. La pel·lícula de Vicent Monsonís, La invasió dels bàrbars, ha convocat un nodrit grup de periodistes, polítics, editors, professors d’universitat, escriptors, personalitats de la cultura de Barcelona.
Abans de començar la projecció, Monsonís, Monso, s’adreça breument al públic. El director és un tipus d’aspecte afable que sempre somriu. Davant d’un públic còmplice, en una sala mig en penombres, defensa el treball que ha fet amb seguretat, sense ni un senyal de supèrbia, però. Els mèrits no són pocs. Ha rodat una pel·lícula en valencià, amb un pressupost limitat que s’ha nodrit, en part, amb la col·laboració econòmica de centenars de valencians. I ho ha fet des de la seua ciutat.
Al director li fan d’escorta el sociòleg Rafa Xambó i el periodista Jordi Sebastià. Demanen als espectadors que facen seua la pel·lícula que estan a punt de veure. Monso no hauria pogut tenir millors aliats en aquests dos activistes de pedra picada.
Basada en l’obra homònima de teatre de Chema Cardeña, la pel·lícula aborda els crims del franquisme i l’oblit imposat, la raó brutal dels vencedors. Un contundent al·legat en contra del feixisme, però sobretot una bona pel·lícula, amb una producció ambiciosa, un bon guió i un excel·lent repartiment on llueix la interpretació de l’actriu Olga Alamán. Monso ha rodat una història amb una gran sensibilitat que es mereix tenir un reconeixement.
Val a dir que La invasió dels bàrbars arriba quan estan a punt de complir-se cinquanta anys de la mort del dictador Franco i en ple ascens de l’extrema dreta arreu del món. Els valencians hem estat un dels primers europeus a tastar-la a través dels governs de la Generalitat i de bona part de les ciutats del país, especialment del cap i casal. L’evolució d’aquest nou clima polític és incerta en el context d’una crisi social i econòmica que de moment s’amaga darrere d’un tsunami de turistes i de nòmines salarials precàries.
Vet ací que els nous governants són els bàrbars de sempre, sense les camises blaves ni les corretges. Els bàrbars que han entrat a les institucions arrasant amb tot. Les institucions d’un país en bona part atordit, somnolent, profundament ignorant.
Al matí, classe a la universitat. A Barcelona. Pregunta parany als estudiants de segon: quines coses bones va fer Franco? Resposta d’un estudiant acomboiat: pantans. Retruc: I què més? Molts badallen. D’altres s’arronsen de muscles. Alguns miren amb els ulls com a plats. Retruc de nou: creieu que va ser un genocida? Silenci. I encara: què és un genocidi? De nou, silenci. I una altra vegada, retruc: penseu que la memòria col·lectiva és important en la preservació d’un règim de llibertats? Desconcert.
Avui alguns informatius expliquen que quasi un 20 per cent dels joves consideren que la dictadura va ser positiva. Potser alguns d’aquests ignorants voten Vox o PP o tinguen una fossa comuna a pocs metres de casa. L’oblit, un oblit imposat, ha fet la seua faena. L’oblit i una aplicació negligent de la llei de memòria històrica i la contaminació de les xarxes.
Al matí, també, Vito Quiles, l’influencer per excel·lència de l’entusiasta feixisme juvenil, s’ha presentat a l’Autonòma de Barcelona (UAB) a parlar no se sap de què convocat pel grupuscle “S’ha acabat”. No tenia permís. Tant se val. L’han vingut a rebre milers de joves antifeixistes i al final els Mossos han carregat. Quiles s’ha autoproclamat una vegada més víctima de les forces ocultes del mal. Diaris com El Mundo han culpat l’independentisme dels aldarulls i el dirigent del PP català, Alejandro Fernández, ha defensat el dret a expressar-se del jove fatxenda. Però Fernández no és Voltaire. La UAB, ara, hauria de denunciar l’agitador, ensenyar les dents.
Aquesta setmana també un diputat del PP valencià, Manuel Pérez Fenoll, ha superat tots els límits de la ignomínia quan ha insultat el també diputat Juan Bordera, de Compromís, retingut a Israel per formar part de la flota d’activistes contra el genocidi. “Qué gordito has salido de Auschwitz”, li ha etzibat el tal Pérez Fenoll. La banalitat del mal expressada per un estúpid que fa dècades que viu de l’erari públic que li ha proporcionat aquesta democràcia adormida.
En una entrevista, Monso explicava que algunes distribuïdores no li havien donat suport perquè consideraven que la temàtica de la pel·lícula ara no tocava. La cosa té la seua gràcia si tenim en compte que un dels protagonistes de la història, un potentat, alcalde aparentment militant del PP, es passa tot el temps intentant evitar que s’obri una fossa comuna de represaliats republicans amb el pretext que cal deixar de remoure el passat, que la gent només vol viure en pau. Només és un pretext, és clar, per legitimar des de la imposició d’una amnèsia col·lectiva un ordre de les coses que la democràcia a penes ha pogut alterar. I encara, un pretext per a ocultar una herència política de la qual molts se senten, incomprensiblement, orgullosos. És l’herència dels bàrbars. Recordeu l’aforisme de Joan Fuster: “El que mana vol que els manats siguen dòcils. Tota filosofia de la història ha de partir d’aquesta obvietat”.
