La Dama s’està a Madrid, ensopida en una vitrina del Museo Arqueológico Nacional (nacional espanyol), custodiada pel dogma de la unicitat hispànica. La Dama fou descoberta i enviada a París, al Louvre, però el dictador Franco, a la cerca desesperada de vestigis «patriòtics» espanyols, l’aconseguí de Pétain, el president de la França col·laboracionista amb els nazis, i la Dama anà a parar al Museo del Prado madrileny, com a imatge icònica d’una pàtria abrandada que resistí la conquesta romana: el lusità Viriat, els ilergets Indíbil i Mandoni, Numància, Sagunt…, tot cabia en aquell imaginari patrioter que negava ―i encara la nega― fins a l’avorriment l’heterogenitat d’una península que sempre ha estat diversa. La Dama esdevingué, així, una heroïna patriòtica per a l’espanyolisme més tronat (el jerarca nazi Heinrich Himmler la visità en 1940) i la seua efígie aparegué fins i tot en els bitllets d’una pesseta. Del Prado fou traslladada després al Museo Arqueológico Nacional i allà encara roman. Governe qui governe, Espanya sempre negarà que torne a la ciutat a la qual pertany, tot argüint excèntrics arguments museístics per a legitimar ―¡todo por España!― l’apropiació del monument.
El descobriment
Traslladem-nos a un calorós matí d’agost al feraç camp elxà, concretament era el dia 4 d’aqueix mes de l’any 1897. Mentre la resta de la quadrilla esmorzava, el més jove dels components continuava cavant. Eren un grup de jornalers que treballaven per al metge elxà Manuel Campello Anton, a la finca que aquest posseïa a la partida de l’Alcúdia, un altell a poca distància d’Elx, conegut per ser lloc tradicional de troballes d’antiguitats arqueològiques. De sobte esclatà un renou, Manolico (com era conegut el sagal, de nom Manuel Campello Esclápez) cridà alterat als seus companys, quelcom sorprenent havia aparegut a colps d’aixada: Manolico havia descobert la Reina Mora ―així va ser primerament anomenada. La troballa, tanmateix, no alterà, més enllà de la sorpresa inicial el ritme de treball i no va ser fins al vespre, acabada la faena, que portaren la preciosa talla a casa del seu patró a Elx. L’expectació per l’escultura que aquells bracers havien trobat, però, ja havia transcendit i va ser molts curiosos els que, amb intenció de veure aquella efígie enigmàtica, s’acostaren al domicili del Dr. Campello, que, aclaparat per l’interès dels seus conciutadans, la deixà al balcó a la vista de tothom. Tot Elx restà fascinat contemplant el preciós bust; no sabien res d’aquell rostre femení, àdhuc hi hagué qui cregué que era una representació del déu grec Apol·lo. Ningú imaginava llavors el que aquella troballa suposaria per a l’arqueologia i la història elxanes.
La Reina Mora restà a casa del propietari de l’Alcúdia, el Dr. Campello, que era marit d’Assumpció Ibarra, la filla d’Aurelià Ibarra Manzoni, qui havia estat líder del Partit Demòcrata local i un apassionat de les antiguitats. El seu llibre Ilici. Su situación y antigüedades (1879), és un clàssic de l’arqueologia valenciana. Abans de morir, en 1890, havia encomanat a la seua filla la venda de la seua col·lecció al Museo Arqueológico Nacional (fundat en 1867). Assumpció Ibarra arribà a un acord amb la Real Academia de la Historia i la compra s’acordà per 7.500 pessetes de l’època, a pagar en tres terminis. El tercer es demorà massa i això coincidí, la impaciència pel cobrament, amb el descobriment de l’Alcúdia. A més a més, era aleshores a Elx ―vatua, la coincidència!― l’arqueòleg i hispanista francès Pierre Paris, que havia estat invitat pel seu amic Pere Ibarra, oncle de l’Assumpció ―la Suni― i reputat historiador local, per a assistir a la representació del Misteri. Quan monsieur Paris contemplà la troballa, restà fascinat; des del primer moment presagià que es tractava d’una peça única i inicià els tràmits per a adquirir-la per al Musée du Louvre.
A Madrid, coneixedors del descobriment, pretengueren afegir la Dama a la col·lecció d’Aurelià Ibarra sense pagar ―quins espavilats!― ni una pesseta més. El Dr. Campello i senyora, malgrat la insistència de Pere Ibarra perquè no ho fessen, acabaren per acceptar l’oferta de monsieur Paris i vengueren el bust al Louvre per 4.000 francs (5.200 pessetes). El 30 de agost, no havia passat encara un mes des del seu descobriment, la Reina Mora va ser embarcada al port d’Alacant amb destinació França. A París, al Louvre, romangué fins a la II Guerra Mundial. Allà, a la riba del Sena, la batejaren Dame d’Elche.
De 1941 a l’actualitat
La Dame d’Elche s’estigué al Louvre, a la Sale Apadana del Département d’antiquités fins que l’inici de la II Guerra Mundial aconsellà el seu trasllat al castell de Montalban, al Llenguadoc. La República espanyola intentà recuperar-la en 1935 però fou debades. Ara bé, l’ocupació de França per Alemanya en 1940 i la constitució del govern col·laboracionista de Vichy oferí una nova oportunitat als espanyols, aquesta vegada al règim feixista eixit de la Guerra d’Espanya (1936-1939), molt necessitat de referents patris que legitimassen els seus ideals ultranacionalistes. La Dama, doncs, esdevingué una valuosa joia per a Franco, que la reclamà a Vichy i l’obtingué, després d’acceptar Pétain bescanviar-la per un Velázquez i algunes peces més. El 8 de febrer de 1941 el bust, juntament amb una Inmaculada de Murillo que també entrava en l’operació, entrà a l’Estat espanyol per Portbou i seguidament fou portat a Madrid. A més a més, els francesos també s’avingueren a «tornar» el Tesoro de Guarrazar i la part de l’Archivo de Simancas que havia estat confiscada per Napoleó i que no havia estat tornada en 1818 a Espanya. La Dama fou dipositada al Museo del Prado, a la Sala Francesa, i allà s’estigué fins que en 1971 fou traslladada al Museo Arqueológico Nacional, en un lloc preeminent de la sala dedicada als ibers.
A França, com a Elx en 1897, també causà impressió la decisió del govern de Vichy i, encara que de manera tímida ―la situació política no era propícia a manifestacions crítiques―, hi hagué algunes veus discordants, que augmentaren després de l’alliberament de França pels aliats. Així, el 13 d’agost de 1945, René-Jean expressà a Le Monde la seua contrarietat per tal fet, opinió, però, assuaujada en un article del 12 de setembre al mateix diari, quan sorgiren els rumors de la suposada falsedat de l’escultura.
Efectivament, gairebé en paral·lel a la beatificació patriòtica de la Dama per l’Espanya de Franco, sorgí la brama sobre la possible naturalesa apòcrifa de la Dama. El règim emprà el bust a tort i a dret com a manifestació genuïna del geni «hispànico», tant en manuals escolars com en la simbologia. Així, no dubtà a emetre bitllets d’una pesseta amb l’efígie de la Dama en 1948.
L’historiador de l’art nord-americà John Francis Moffit, especialista en falsificacions artístiques, dedicà vint anys a seguir la pista de la Dama, a la qual, finalment, etiquetà d’espúria en un treball en anglès publicat en 1994, traduït dos anys després al castellà, El caso de la Dama de Elche. Moffit hi qüestiona que la perfecció en les formes de la Dama siga obra d’artesans ibers, que en realitat eren molt rudimentaris en les maneres de fer. A més a més, la còfia recorda molt la mantellina típica espanyola. El rostre és quasi perfecte, molt allunyat dels ulls protuberants de les escultures ibèriques i etrusques. Únicament l’ornamentació dels rodets, els enfilalls que cenyeixen el front i els pectorals permetrien atribuir la figura a mans iberes, encara que l’investigador estatunidenc creu que foren esculpits amb coneixement de causa per un hàbil falsificador, que coneixia les troballes del moment, com les del Cerro de los Santos (Montalegre del Castillo, Albacete), on en 1870 s’havia trobat una dama oferent de cos sencer. També per a Moffit la manera com es trobà la peça i la facilitat de l’excavació ―recordeu Manolico― plantegen interrogants que atribueix a ex dolo malo. El descobriment casual de la Dama ―vaja!― permeté descobrir el mite de l’Espanya eterna, tan del gust del centralisme decimonònic, a les vespres de la crisi de 1898 i l’emergència dels nacionalismes perifèrics peninsulars que qüestionarien la naturalesa de l’estat-nació Espanya.
La tesi de Moffit ha estat rebutjada per la majoria dels especialistes, malgrat l’aparent solidesa del seu plantejament. No podia ser d’una altra manera; des del mateix dia del seu descobriment la Dama traspassà els límits de l’arqueologia. La popularitat del bust és inqüestionable a Elx i per a Espanya, encara que trobada en territori no castellà o precisament per això, continua sent un símbol inequívoc de la seua «unidad de destino en lo universal». L’alienació de símbol tan preuat provocà la reacció del govern espanyol, fins a aquell moment inhibit dels afers de l’arqueologia, que encara trigà uns quants anys més a aprovar la Ley de Excavaciones y Antigüedades, que prohibia la venda i exportació de peces arqueològiques, la qual es promulgà en 1912. En l’actualitat la Dama no ha perdut el simbolisme que l’espanyolisme li atorgà i, doncs, Espanya sempre s’oposarà que isca de Madrid i torne a Elx. Elemental, serà que no consideren Elx Espanya, l’Espanya de debò. I no van errats, perquè per molt que s’encaboten els nadius, els alienats i encabotats a professar una consciència nacional equivocada, a ser Espanya, Elx ―a la vista està― no ho és.
