Vicent Marqués (València, 1970) és molt més que un divulgador de la cuina. És, de fet, el gran descobridor d’aquest àmbit als Països Catalans, un sector molt arrelat a les tradicions, a les generacions i a la quotidianitat i que, per contra, compta amb estudis escassos si es té en compte la seua presència i la seua importància.
Va ser precisament aquest buit el que va empentar Marqués a especialitzar-se en aquesta mena de publicacions. «Ben prompte vaig comprovar que hi havia receptaris i llibres de cuina, però no treballs complets. El millor llibre de cuina que possiblement s’ha escrit mai és el de Josep Pla, El que hem menjat, però en sabem poc més. Volia aprofundir en la història de les receptes, i des d’aleshores mai no he deixat d’investigar».
Tant és així que Marqués està publicant anualment, a través de l’editorial empordanesa Sidillà, els volums de la Història de la cuina catalana i occitana. L’any passat va presentar el sisè, dedicat a l’aviram, al conill i a la caça, i enguany llançarà el que tracta els guisats, els ous i les truites.
L’últim volum s’apropa al miler de pàgines, fet que fa pensar en la magnitud de la seua tasca. Tot i que admet que «sense treballar m’avorrisc», cal pensar que el seu ímpetu és el resultat d’una curiositat molt més potent que la necessitat de crear.
Totes les comarques dels Països Catalans i d’Occitània tenen presència en aquests llibres enciclopèdics que són història viva d’un país que en moltes ocasions s’ha centrat en la promoció de la intel·lectualitat més estricta i ha descuidat un vessant familiar i personal que existeix i perdura des de fa segles. Les festes de Nadal, les de Pasqua, les celebracions religioses locals o les reunions familiars estan lligades a una cuina més present en les memòries personals que en les publicacions. Marqués, amb el seu treball immens, també amb publicacions al Diari La Veu del País Valencià, ha cobert aquest buit perquè descobrim, també, les diferències i les similituds entre aquests territoris a l’hora de preparar plats. Tot sense oblidar les derivades culturals que ofereix la cuina, inspiradora de llibres, de poemes i de cançons de tota la vida reflectits en aquestes publicacions, que tenen una mirada històrica molt remota.
«Tots els països tenen una cuina diferent, amb coses similars i d’altres que no ho són. Tothom menja arròs però no tothom menja paella», exemplifica Marqués, que destaca també els trets diferencials que existeixen al si del domini lingüístic, on la cuina presenta varietats enriquidores i similituds ben curioses.
Malgrat la qualitat dels plats d’aquests territoris, Marqués admet que «no s’ha exportat el nostre menjar». La raó d’aquesta realitat és que «som una colònia i no tenim un exèrcit: els italians sí que el tenen i la pasta es menja arreu del món. Ací, en canvi, només hem exportat la paella, i s’ha exportat perquè no és valenciana, sinó espanyola», argumenta.
Aquesta manca de rellevància exterior és compensada per publicacions com les de Marqués, adreçades a transmetre saviesa sobre un dels elements més definitoris d’un país que també s’explica a través del que mengem.
