Abans de Nadal, com cada any, va arribar a les llibreries el volum seté de la Història de la cuina catalana i occitana, de Vicent Marqués, col·laborador setmanal de Diari La Veu, dedicat a dos apartats: «Els guisats» i «Ous i truites». Al sumari, impressionant, podem comprovar l’extensió i la magnitud d’aquest volum, semblant als altres que s’han publicat fins ara. Hi ha dues-centes quaranta-dues entrades, 125 de guisats i 117 d’ous i truites.
De seguida se’ns fa palés l’enorme contingut del volum, la solidesa i consistència d’aquesta obra magna tan admirable en tants sentits. Sobre els guisats, Marqués afirma: «No hi ha res de més bo que un d’aquells guisats que ens preparava la mare, sobretot a l’hivern, calentet, on sucàvem mitja barra de pa. Avui continuen essent igual de bons però sembla que ja no sovintegen a taula com abans, no disposem de temps per a preparar-los, i és una llàstima perquè al nostre receptari tradicional hi ha alguns dels millors guisats que es puguen trobar enlloc. En aquest apartat (i en altres) no tenim res a envejar a cuines tan prestigioses com la italiana o la francesa, i no dic que en realitat les superem perquè no vull que ningú em puga acusar de xovinisme. El pimentó amb tonyina, l’allipebre, el romesco, la pericana, el fricandó, el bou a la doba, l’ànec amb naps i tants d’altres són guisats que fan servir salivera només de pensar-hi, plats que, si tinguéssem la gràcia que tenen a París per a vendre els seus productes, ens els traurien de les mans».
Per dissort, no només no tenim temps per a cuinar, per l’acceleració de la vida urbana i rural; tampoc no hi ha temps per a fer regals, per a escoltar, per a conversar de manera assossegada i atenta amb els altres, estem perdent la delicadesa, l’elegància, la cura dels altres, el respecte i la consideració pels més vulnerables, empobrits, minoritzats, fràgils. Sembla que tornen les formes brusques, grolleres, insultants, apressades, agrestes, la incomunicació, «el fred glacial» (fet i fet, la flaire del feixisme), com denuncia Theodor W. Adorno a Minima Moralia. Reflexions des de la vida deteriorada (Arcàdia, 2024). Un deteriorament que ens porta a una sensació d’insatisfacció permanent en el menjar, en el lleure, en la comunicació, en la convivència amb els altres i inclús de malestar «intern» i «extern» amb nosaltres mateixos. S’imposa la tirania de la immediatesa, que deixa una petja de ferides en la vida de cadascun de nosaltres.
Coordinar el domini lingüístic català i l’occità
En un llibre anterior, també de Marqués (el Thesaurus de la cuina catalana i occitana, edicions Alfaní, Aldaia, premi Rei en Pere 1996), hi ha un pròleg meravellós de l’intel·lectual provençal Robert Lafont, que va escriure sobre els pobles d’Europa per tal d’impulsar un major reconeixement de les nacions i llengües sense estat propi a la Unió Europea. Lafont escriu:
«Aquest pròleg, l’he escrit en occità [hi ha un asterisc que remet a una nota a peu de pàgina on posa: L’autor va escriure en occità l’original, que ha estat traduït al català per a aquesta edició]. Sense això, al premi Rei en Pere que aquest llibre va obtenir el 1996, li faltaria sal i pebre, com diuen els cuiners, o, diguem-ho de manera més voluptuosa o intel·lectual (que trie el lector), el sentit […] Deixem la confidència. Per a posar-me d’acord amb l’autor valencià, sobre el punt que la cuina és un eix antropològic de la cultura. Tots els antropòlegs seriosos són d’aquest parer. I si barrege llengua i manduca […] És perquè es tracta justament d’un eix […] La cuina és ací present, de segle en segle, com una definició no del tot menor: la cuina com a situació de l’home dins del medi que l’envolta, com a topologia social, i naturalment com a art no sols de viure, com a art simplement. […] L’espai occità i valencià… És important que aquest llibre de cuina marque aquesta relació dins de la seua veritat. I en llengua catalana. Aprofite per a dir precisament la veritat sobre un problema que alguns s’esforcen ara a embolicar. […]
És veritat que, dins les grans aventures del rei en Jaume, els occitans, senyors i poble, són encara presents a València com a Mallorca, i que participen en la repoblació de les ciutats preses als musulmans, però el fenomen en tota la seua magnitud és un Estat català engendrat per una nova història. Així, València, que el Cid no pogué castellanitzar, es catalanitza, i esdevé fins al segle XVI un centre principal de catalanitat cultural, no occitanitzat. És veritat que l’occitanisme com a herència és present dins d’aquest fenomen, i que Ausiàs Marc no hauria existit sense els trobadors i que els catalans prenen per referència identitària de la seua llengua el llemosí dels més grans i els primers. […] És veritat que el valencià és una forma de català com el barceloní, i que occità i català, barceloní com valencià, pertanyen a una mateixa família. […] És veritat, per acabar, que a hores d’ara, quan els espais renaixen, dins la construcció europea, de l’artifici dels Estats, l’espai occitanocatalà s’imposa de manera cada vegada més forta per la seua naturalitat bé siga als economistes com als homes de cultura i els polítics. I això ens dona una gran tasca comuna, a Llemotges, a Tolosa, a Marsella, a Niça, a Perpinyà, a Barcelona, a Lleida, a Castelló, a València, a Alacant. Entaulem-nos!»
Com podem veure, Lafont remarca la necessitat de coordinar el domini lingüístic català i l’occità, per pura supervivència, copsa la proposta de Marqués en el sentit d’assenyalar, davant l’arbitrarietat dels Estats, els espais de cultura (la cuina també és cultura!), llengua, economia i política occitanocatalanovalenciana com a fonament antropològic a través de segles de relacions, interessos, convivència i organismes, més o menys confederats des del principi de l’edat mitjana fins a l’actualitat. «L’occitanisme» no hauria de ser instrumentalitzat per tal d’esdevenir anticatalanistes ni antivalencians (que és el mateix!); ho podem veure com a part de la mateixa família romànica, les llengües més pròximes i emparentades, empeltades tant l’occità com el nostre català de molts mots i construccions lingüístiques semblants, similars, molt sovint, iguals.
Els futuribles sobre el passat no tenen trellat… Com a hipòtesi retrospectiva, si hagueren continuat en contacte el català i l’occità, sense tenir a sobre dos estats ultrajacobins com Espanya i França, «potser» podrien haver constituït una sola llengua per tal de tenir més potència a Europa. A les primeres dècades del segle XX, Pompeu Fabra, als seus diccionaris i llibres de gramàtica, decideix escindir-les. Segurament, a més de les raons filològiques estrictes, hi havia el fet que l’occità llanguia a la França i esdevenia un fracàs, una derrota, un «cavall perdedor», que unint el català-valencià, a l’occità, portaria la nostra llengua i cultura cap a l’extermini; considerà que se li encomanaria un declivi terminal.
La cuina, «eix antropològic de la cultura»
En aquest Thesaurus hi ha un segon pròleg, de l’escriptor Ignasi Riera (que va ser diputat pel PSUC al parlament de Catalunya), i porta per títol «Un Thesaurus que és un tresor». Conta una anècdota colonialista: «Prologa el llibre Robert Lafont, que és ja la referència clàssica de la reivindicació sòlida d’Occitània, més enllà dels versos i les pregàries entre Mistral i Verdaguer. Lafont ha hagut de lluitar contra la salvatge prepotència dogmàtica tant francesa com espanyola. Ho ha fet amb coratge. Ell i jo, amb en Jaume Pérez Montaner, érem a Seta, ara ja fa un grapat d’anys, en una festa del Partit Comunista Francès. Quan es va posar a parlar en occità, van demanar-li que ho fes en francès i va haver de suar sang per explicar el sentit del seu missatge.
Tot amb tot, Marqués i Lafont saben que «la cuina és un eix antropològic de la cultura» i que les identitats occitana i catalana comparteixen memòries comunes, i col·lectives, de sabors, fams i fogons. Marqués sap a més que València va ser el rebost de la cultura catalana. I potser per això, els que promouen el nou Alzamiento Nacional, de moment incruent, volen reconquerir la Catalunya Gran irredempta amb la neocolonització del País —perdó: volia dir «la Comunidad»— Valencià. […] En fi: llibre dolç com l’arrop. Dels que ensenyen a assaborir. I a cuinar. I a recuperar un sentit de pàtria, segons expressió atribuïda a Josep Pla que deia que la cuina era el paisatge als fogons. Que és, en tot cas, una de les maneres més sòlides de consolidar les llengües, en tots els sentits de la paraula «llengua».
Odi a la diversitat cultural i lingüística
Finalment, com podem observar, en el cas de Lafont, perquè deixés de parlar en occità, l’hostilitat i l’odi a la diversitat cultural i lingüística, així com la manca de respecte a les llengües minoritzades diferents de la dels estats, no és una exclusiva de les dretes. Per desgràcia, sovint les «esquerres» o, millor dit, algunes esquerres nacional-estatals, també ho consideren «coses petitburgeses» sense importància; com l’art, l’ecologisme o la cuina mateixa… Des d’un pragmatisme productivista i utilitarista (a la manera de Trump) que uneix en votants dretes i «esquerres» es consideren «coses inútils», «de poc profit», massa sofisticades, per tant, ben prescindibles… perquè entorpeixen l’explotació de recursos «il·limitats».
Davant de la «batalla» (cultural, extractivista…) de l’extrema dreta, caldrà respondre a la corrupció i a les provocacions dels que aprofiten les «reconstruccions» de les catàstrofes, siga causada per les guerres o siga «natural» (induïdes pels humans) per a fer negoci i treure profit econòmic i polític de manera instrumental. Un benefici fastigós, sense cap consideració per les víctimes dels desastres que provoquen les seues polítiques basades en la pauperització i l’extermini dels altres.
