Per a sostenir qualsevol lluita cal una esperança de victòria. I com més desesperada i impossible és aquesta lluita, més irracional i absurda ens pot semblar aquesta esperança. És el que sovint s’anomena agarrar-se a la taula de salvació. Perquè hi ha voltes que, senzillament, aquesta lluita és ineludible, el que no evita que es necessite igualment un senyal que ens done fe en aquesta victòria.
Aquesta va ser l’empenta dels anomenats moviments mil·lenaristes, que durant la baixa edat mitjana van animar massives revoltes camperoles al llarg d’Europa. Revoltes sense opcions militars, però forçades per les condicions de vida cada volta més depauperades i opressives dels llauradors.
Al País Valencià tenim un exemple de revolta mil·lenarista molt important però que sovint ha passat de llarg als historiadors, fins i tot als locals: la que va provocar l’ordre d’expulsió dels llauradors moriscos pel rei Felip III el 1609. Malgrat la seua importància –el Regne de València va perdre un terç de la seua població, més de dos terços de comarques com la Marina, el Comtat o la Vall d’Albaida- aquesta història no acostuma a ocupar molt més d’un parell de línies als manuals escolars.
De la nostra protagonista d’aquesta setmana no se’n sap ni el lloc ni la data de naixement. De fet, ni tan sols és segur que existira, ja que algunes fonts asseguren que tan sols és una llegenda en si mateixa, ja que no hi ha massa registres escrits de la seua presència real. Però la història l’escriuen els vencedors i aquest no va ser el cas d’Ezme.
Les versions més documentades expliquen que va ser una sanadora o fetillera. O el que en altres paraules, sovint es coneix com a bruixa. En aquella època, les sanadores tenien una gran influència social, lluny de la mala fama que després han adquirit a la cultura popular –de nou, la dita sobre qui escriu la història. Responsables de la salut física i mental de la comunitat, coneixedores de remeis i del potencial curatiu de les plantes, tenien també una funció de conselleres sovint associades a suposats dons endevinatoris. Més o menys el paper que hui podrien jugar els psicòlegs. Tenien també un important paper en el control de la natalitat, motiu pel qual serien perseguides en segles posteriors, quan els estats els agarraria la febre natalista per alimentar els seues exèrcits, però açò ja és una altra història.
El Cavall Verd
L’entrada d’Ezme a la història començaria el 22 de setembre del 1609, quan es publicaria el decret d’expulsió de tots els moriscos dels regnes sota la jurisdicció de Felip III, bàsicament Castella i la Corona d’Aragó. De tots aquests, el més afectat va ser el Regne de València. El decret obligava a tots els afectats a presentar-se als ports de Dénia, Xàbia o Gandia en un termini de tres dies i portant tan sols allò que pogueren carregar. Havien d’abandonar terres, cases i qualsevol altre patrimoni. Més de 100.000 persones havien de ser deportades al nord d’Àfrica, un territori on cap dels valencians expulsats havia viatjat mai i difícilment hi tenia coneguts o familiars.
La resistència no es feu esperar. De seguida van començar a córrer els rumors que el viatge era sols una excusa i que una volta als vaixells eren assassinats i llançats al mar. Milers de famílies provinents de les dos Marines, el Comtat, la Safor o la Vall d’Albaida van anar concentrant-se a la Vall de Laguar, una zona de difícil accés i fàcil defensa. Amb els dies successius encara n’arribarien més des de les moreries de Guadalest, Confrides, les valls de Seta i Travadell, Planes, Relleu, Sella, Tàrbena, Sagra, Tormos, Orba, Parcent, Alcalalí, Xaló, Benigembla, Alcalà, Gallinera, Ebo i Castells. Els historiadors asseguren que fins a 17.000 persones es resistirien a l’expulsió i inicarien una revolta.
Com a comandant tenien el moliner Jeroni Millini, però a penes tenien fones, pedres i alguna ballesta. Malgrat l’avantatge del terreny, resultava obvi que no hi havia cap opció de victòria. Ezme –que algunes fonts situen com a dona de Millini, però tampoc hi ha proves- va ser l’encarregada de convertir la simple acció desesperada en una resistència justificada. «Si els musulmans resistien –va dir- el mític guerrer Alfatami renaixeria a galop del seu cavall verd i derrotaria els cristians».
La «prova» seria la forma del cim de la muntanya hui anomenada el Cavall Verd, precisament per aquesta llegenda, que té forma de sella de muntar i on segons el mite hauria mort Alfatami –segons algunes fonts Al-Azrak– en lluita contra Jaume I.
La profecia d’Ezme seria suficient per animar a aquells desperats llauradors a lluitar, però no per a derrotar els 5.000 soldats d’elit dels terços de Nàpols i Sicília, un dels millors exèrcits de l’època i abastits amb armes de foc.
No va ser una batalla, sinó una massacre. Més de 4.000 persones van ser assassinades –per dos soldats morts- mentre la resta, acorralats i sense menjar ni aigua, es veieren obligats a rendir-se pocs dies després.
Es conta també que les dones preferien llençar-se pels barrancs amb els seus fills en braços abas de rendir-se. Possiblement aquesta seria la fi d’Ezme, de la qual no n’ha quedat cap referència posterior a aquells dies.
Altres mites i silencis
Tots aquests milers de valencians expulsats mai més podrien tornar al seu país, encara que molts guardarien durant generacions les claus del que havien estat les seues cases.
Les conseqüències econòmiques per al Regne de València també van ser desastroses, amb comarques senceres que van quedar absolutament despoblades durant dècades i la pèrdua d’una classe de llauradors altament qualificats –i durament explotats- que carregaven a les seues esquenes el pes de l’economia valenciana. De fet, la noblesa passaria a endurir les condicions materials dels llauradors cristians per intentar mantenir els seus marges de benefici, desencadenant a llarg termini noves revoltes com les Germanies o la dels Maulets, ja durant la Guerra de Successió.
El que no s’explica gaire –o fins i tot s’explica malament- és que el gruix d’aquests moriscos expulsats no eren «àrabs que portaven set segles vivint a la nostra terra», sinó que eren els descendents dels indígenes ibers que s’havien islamitzat després de la conquesta àrab del segle VIII. Habitants d’aquesta zona des de temps immemorials, constructors de les muntanyes tallades en terrasses i la xarxa de séquies que han conformat el paisatge valencià durant segles, assegurant-ne la prosperitat, van ser deportats a una Àfrica d’on, en realitat, no n’havien vingut mai, ni ells ni els seus avantpassats.
De fet, en teoria ni tan sols eren musulmans, ja que els Reis Catòlics ja n’havien decretat la conversió forçosa al cristianisme el 1502, violant els pactes de rendició signats amb les taifes musulmanes. Els moriscos, però, van mantenir-se fidels als seus costums, llengua i segurament religió, malgrat la seua prohibició. Una situació de marginalitat, malgrat la seua teòrica assimilació, que els diferenciava de la població «cristiana vella» i que ja anava molt bé a la noblesa, que tenia així patent per imposar unes condicions d’explotació més dures.
