L’investigador Juan Jarque Jarque és el primer gitano que es doctora en Història Contemporània per la Universitat Jaume I, amb la tesi “Gitanos a Castelló de la Plana. Aveïnament forçós, control i desigualtat (1739- 1978)“, duta a terme sota la direcció de la doctora Imilcy Balboa Navarro i defensada el juny del 2025.
Jarque considera que, després de sis segles a la península Ibèrica, la discriminació cap al poble gitano es manté “assentada en estereotips basats en el desconeixement i, en alguns casos, el pseudoconeixement sobre aquesta ètnia”, per la qual cosa aposta per un sistema educatiu “integrador i respectuós” amb els diferents valors per a “posar fi a l’antigitanisme” i aconseguir més participació en la vida social comunitària del poble gitano.
La investigació reconstrueix, per primera vegada, la història de les famílies gitanes a les comarques del nord del País Valencià, que ha sigut “prou similar” a la resta del territori peninsular, amb èpoques de pelegrinatge, assentaments, expulsions, reubicacions, persecucions, “però sempre amb actituds de rebuig, discriminació per les diferents normatives i control per part de les autoritats”, apunta la tesi.
L’historiador va trobar un document oficial del 21 d’abril del 1460, localitzat per primera vegada per Lluís Revest a l’Arxiu Municipal, en què es registra l’arribada de don Martín, comte d’Egipte Menor, amb el seu grup de pelegrins provinents de Santiago de Compostel·la. Atés que tenien l’estatus de pelegrins, una cosa que llavors era quasi sagrada, se’ls va acollir i se’ls va donar protecció i almoina a la ciutat. «Eren egipcians, que després van passar a dir-se gitanos a Occident», assegura Jarque. També destaca que el 1599 va ser un altre any rellevant, ja que per primera volta una família gitana va pagar impostos a Castelló de la Plana.
Els estereotips es mantenen
Jarque sosté que el concepte que té actualment la societat és “pràcticament el mateix que ja van arreplegar i van publicar Sebastián de Covarrubias el 1611 i la RAE en el Diccionari d’Autoritats el 1734, que els presentava com a perduts, vagabunds, enganyadors i lladres”. Aquests estereotips “s’han mantingut des del 1780 en les 23 edicions de la RAE, encara que va haver-hi una modificació en l’última publicació en línia de la 23 edició del terme ‘trapella’, en la qual la mateixa institució reconeixia el seu ús ‘ofensiu o discriminatori'”.
L’investigador explica per què aquests estereotips no són correctes. Així, per exemple, sobre el caràcter nòmada, subratlla que els desplaçaments han estat motivats per conflictes bèl·lics (refugiats o desplaçats), per raons econòmiques (emigrants) o el pelegrinatge en territori europeu. De fet, assenyala que les dades sobre nomadisme del Secretariat General Gitano el 1978 indicaven que la xifra no arribava al 5%.
Jarque comenta que, encara que comparteixen espais culturals, “la societat ha de saber que el perfil de la població espanyola gitana és heterogeni i divers“. Un dels arguments que ho avalaria històricament serien “les diferents classificacions estipulades per les autoritats per a decidir qui pertanyia a aquest grup, que avaluava la manera de viure o el comportament social per damunt de l’ètnia”.
Posar fi a l'”antigitanisme”
Per a posar fi a l'”antigitanisme” de la societat i la “desafecció” del poble gitano amb la societat, Jarque proposa un sistema educatiu que “integre” en la història de la Península la d’aquest poble i que “defense la identitat de cada ètnia, perquè cada grup conserve els seus valors culturals i permeta que participen en un mateix espai cultural, polític i social”.
Alhora, l’historiador planteja que el poble gitano ha de treballar “per a erradicar la desafecció cap a les normes i valors de la societat, i participar en qüestions socials i polítiques”, ja que l’índex de votació és baix i la representació dins dels partits polítics quasi inexistent.
Jarque valora les campanyes iniciades pel Secretariat General Gitano per a millorar la imatge negativa de l’ètnia gitana, així com els matrimonis mixtos que afavoreixen un desenvolupament educatiu formal més prolongat.
Malgrat la situació, l’actual “Estratègia Nacional per a la Igualtat, Inclusió i Participació del Poble Gitano 2021-2030” li permet “obrir-se a l’optimisme” i “confiar” que la representació del poble gitano i les administracions públiques “treballen juntes per a millorar la imatge que la societat té d’aquest poble i perquè les persones de l’ètnia gitana participen més activament en la societat de la qual formen part”.
Doble objectiu
En la investigació s’havia plantejat dos objectius. El primer, narrar la història dels gitanos a Castelló de la Plana des de l’obligat aveïnament de dues famílies gitanes el 12 de maig del 1739 fins al 29 de desembre del 1978, dia que va entrar en vigor la Constitució espanyola, que dedica l’article 14 a la igualtat de tota la ciutadania.
El segon, “buscar les causes de la discriminació persistent cap a la minoria gitana després de sis segles de permanència a la Península, però, especialment, després de 46 anys des que el poble gitano espanyol té els mateixos drets que la resta dels seus conciutadans”.
Enguany es commemora el 600é aniversari de l’arribada del Poble Gitano a la península Ibèrica. La declaració institucional aprovada pel Consell de Ministres el gener valora la seua presència des del segle XV i les seues aportacions a la història i la cultura, i destaca el “deute històric” lligat a “una persistent desigualtat, la presència de normativa antigitana al llarg de la història i els intents d’extermini que hi ha hagut al llarg del temps”, assenyala l’UJI.
