Josep Maria Llompart i de la Penya, poeta, va nàixer al carrer de la Missió, núm. 13, de Ciutat de Mallorca, el 23 de maig de 1925, motiu pel qual el Govern de les Illes Balears i la Generalitat de Catalunya han declarat el 2025 Any Llompart. Òbviament, la Generalitat Valenciana no hi és ni se l’espera, i no perquè hi siguen els que ara desvergonyidament hi són, els pandorgos postmoderns de la Gürtel i el Ventorro, que si hi fossen els altres, els botànics del comboi i la ballaruca ara marcits, el capteniment seria ―no ho dubteu― el mateix: la cretina ignorància. El País Valencià, si vol ser, serà «de nació catalana» o no serà. I és que no debades per això Azorín deia ―ras i curt― que «Cataluña es Valencia, y es Alicante, y es Mallorca». Joan Fuster advertia que, davant la dreta troglodítica autòctona que li tocà observar i patir en vida, profundament espanyolista i voluntariosament inculta, el País, en la versió continental meridional, o seria «d’esquerra» o restaria en mans d’individus del pelatge dels Zaplana, el Camps, l’Olivas, el Fabra i/o el Mazón de torn; o siga, condemnat al desastre. Ara bé, la tal «esquerra» havia d’estar a l’altura. Però és que ―ai!― els autoproclamats d’esquerra ―ils se disent de gauche― han competit per qui la té més ignominiosament blava amb la caverna feixistoide: el ninotàs de Lerma i l’escagarrinat de Puig, amb la col·laboració dels dansaires que, a l’un i a l’altre, els ballaven la conga; i no m’oblide d’eixe alcalde que pretengué combatre la covid enviant els bombers a plantar una banderota de grans dimensions, disseny bonyigada blava del marquès de Sotelo, a l’hospital la Fe de València. De traca! Convindreu, doncs, amb mi, que a aquesta «esquerra» de nyigui-nyogui, obcecadament sucursalista «a la madrilenya» i alimentada pels pets i rots que exhalen del Manzanares (i «no escric èglogues», com diria l’Estellés), li importava ―i li importa ara― un rave el que digués Fuster i molt menys és capaç de discernir, corcada per la blavor, que Josep Maria Llompart és un poeta tan «nostre» ―tan formidablement nostre―, al País Valencià estant, com ho són ―en cite alguns a tall d’exemple― l’Estellés de Burjassot, l’Espriu de Santa Coloma de Farners, el Ferrater de Reus o el Pons d’Illa del Rosselló.
Comptat i debatut, el País Valencià, per estar transvestit d’imbecilíssima Comunitat (s’ha de ser molt imbecilíssima ―molt!― perquè un neci de solemnitat com el Mazón la presidisca) no commemorarà l’Any Llompart. Precisament, contra la insipiència oligofrènica de bestioles, siguen blaveres ―a la valenciana― o gonelles ―a la mallorquina―, que pretenen entrebancar la vida de la llengua que ens fa nació, s’aixecà amb una contundència que ha fet història Josep Maria Llompart. En bona part pel seu exemple en el moment precís, a les Illes el gonellisme ―el blaverisme d’ensaïmada― fracassà i no passà d’anècdota frívola dels anys setanta del segle passat. Com a resultat, l’Estatut de les Illes Balears proclama al seu preàmbul: «La llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, i la nostra cultura i tradicions són uns elements identificadors de la nostra societat i, en conseqüència, son elements vertebradors de la nostra identitat». I l’article 4.1 diu sense ambages de cap mena: «La llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, tindrà, juntament amb la castellana, el caràcter d’idioma oficial».
Català, català, català, català…!
El procés de les Illes Balears i Pitiüses cap a l’autonomia, monopolitzat per l’UCD i el PSOE autòctons, va ser frustrant, és cert, però podia haver estat pitjor. Si més no, el franquisme transvestit en demòcrata (la Unión de Centro Democrático de l’Adolfo Suárez) i els arribistes del puny i la rosa que veneraven el Felipe González com si foren fans d’un cantant de rock, no es malmesclaren en histriòniques disputes lingüicides. Els franquistes transvestits ―convertits de la nit al matí en demòcrates de tota la vida― i els arribistes que a l’ombra del felipisme mediàtic cercaven pessebre per a péixer de les institucions públiques no s’esbatussarien per la identitat de la llengua pròpia de balears i pitiüsos. Ara bé, a l’igual que a València (València ciutat, pobles circumdants i para de comptar), a Mallorca sorgiren grupuscles, amanits de regionalisme ―insularisme― demagògic, als qui molestava el mot català. Bé, en veritat el que els emprenyava i els emprenya encara hui és el català, la normalització plena de la llengua pròpia. Com al País Valencià, a les Illes també hi havia un nacionalisme autòcton incipient de «nació catalana», que reclamava l’articulació de les terres dels Països Catalans; i que, com al País Valencià, no assolí els resultats anhelats en aquelles Eleccions Generals espanyoles del 15 de juny de 1977. Ostres! Quina aixecada de camisa que s’empatollà l’Adolfo Suárez! La seua UCD s’emportà el 50,79% dels vots vàlids, la qual cosa significà quatre diputats de sis i tres senadors de cinc, o sia, els amos del corral. El PSOE, 23,04% dels vots, obtingué dos diputats i un senador, mentre que el franquisme recalcitrant dels de Fraga Iribarne (Alianza Popular) pogueren rascar un senador per Eivissa. La resta, l’esquerra del PSOE i el nacionalisme illenc, no res. Diguem-ne que «democràcia» transicionada, que no per ruptura, atorgada pel franquisme reformista amb la col·laboració ―imprescindible― de l’oposició domesticada, no li demaneu caliu a qui no té flama. Però ―ep!― podia haver estat pitjor. Si a catalans estrictes i a bascos els concedien autonomia, a la resta, per imperatiu que esdevindria legal, també (cafè per a tothom, doncs).
L’autonomia que havia de vindre significaria, a priori, el reconeixement de la realitat lingüística ―per a alguns a contracor, però acataven― dels Països Catalans. Podria ser una nova oportunitat, potser, per al català, per a reviscolar la llengua i la cultura pròpies arreu de bona part de la «nació catalana». Josep Maria Llompart, en un excés de pragmatisme ―ser pragmàtic és el que s’estilava aleshores― ho manifestava de la manera següent a les pàgines del Diario de Mallorca en desembre de 1976: «no és això per què lluitàrem [la reforma dels reformistes del franquisme de 1976], però ho haurem d’aprofitar». Ara bé, qüestió important, qui lideraria tal procés? Si el joc polític ho permetia i els polítics aspirants a professionals de la cosa pública estaven a l’altura del moment històric, potser sí, hom redreçaria la postergació del català. Al País Valencià, però, la preautonomia acabà com el ball de Torrent. Ací, a diferència de les Illes, el PSOE va ser qui s’endugué la palma en juny de 1977, però l’UCD ―l’autòctona d’espanyolisme ferotge― no suportà el paper d’actor secundari. Hi hagué garrotades, vileses, apostasies i abaixades de pantalons. El resultat és ben sabut: el «País» dels valencians fou convertit en anodina Comunidad («imbecil·litat» li deia directament el líder de l’UCD d’aleshores, l’Emilio Attard) de tres províncies espanyoles ―¡pero que muy españolas!―, senyera estuprada d’estultícia blava i la llengua, mai no pretesa «nacional» pels redactors de l’Estatutet valencià de 1982, rebaixada a nomenclatura dialectal, local i intranscendent, sense voluntat de cuidar-la i normalitzar-la. Ras i curt, caguerada de bou! D’aquelles femtes blaves i/o rojigualdas de fa quatre dècades venen les indignitats del present.
El dissabte 29 d’octubre de 1977, a Palma (Mallorca), es congregaren milers de manifestants per l’autonomia de les Illes. Prèviament, el 9, ho havien fet els valencians. La convocatòria mallorquina havia estat engegada per l’Obra Cultural Balear, presidida per Josep Maria Llompart, i les forces polítiques nacionalistes i d’esquerra. Mentrestant, l’UCD i el PSOE s’havien ensenyorit de l’Assemblea de Parlamentaris, presidida per l’ucedista Jeroni Albertí, tot proclamant-se l’única institució de les Illes vàlida per a negociar el futur estatut d’autonomia amb el govern de Madrid. Sobrats, a l’UCD i al PSOE consentidor, els importava un rave la convocatòria d’una manifestació patrocinada per l’OCB, l’esquerra, els sindicats i el nacionalisme ―des de l’autodeterminisme a l’independentisme― balears. Ara bé, en arribar els inicis d’octubre i copsar la popularitat de la convocatòria, les dues forces d’obediència espanyola decideixen inscriure-s’hi. Ep! No solament inscriure-s’hi sinó encapçalar-la. Qui si no ells, franquistes reconvertits i arribistes caçadors de prebendes, eren els millors garants per a perpetuar l’atado y bien atado proclamat pel Caudillo dels espanyols. A partir d’aqueix moment s’engegà la maquinària del règim, govern civil i ajuntaments ―el poder institucional controlat pel partit de Suárez― noliejaren autocars per tota l’illa per a assistir a la manifestació, que ―només faltaria― fou un èxit, amb l’assistència d’entre vint mil i trenta mil persones.
La manifestació a Palma finalitzà a la Plaça Major. Els discursos estaven consensuats entre les associacions culturals i les organitzacions polítiques convocants (l’única que s’autoexclogué fou l’Alianza Popular, AP, de Manuel Fraga, el futur PP), i allà prengué la paraula el president de l’OCB, en nom de les associacions culturals i partits polítics convocants. Llompart pronuncià un discurs extremadament moderat, en la línia del consens pactat, fins i tot amb un fragment en castellà destinat als ciudadanos castellanoparlantes de estas islas, que els instava a aprendre la llengua pròpia del país. Però quina llengua? Òbviament, la catalana; quina altra és pròpia, autòctona i genuïna de les Balears i Pitiüses? Manifestació amb el concurs de les forces polítiques del règim ―remoure tot perquè no es remogue res―, hi havia la penya que s’hi presentà amb la blavera ―morada― mallorquina. L’acte el presidia la senyera (sense afegitó a la part de l’asta), acompanyada dels penons també palats de Mallorca, Menorca i Eivissa. Però ―ep!― la senyera destacant. Val a dir que la bandera i l’escut d’armes de l’extinta Casa Reial de Mallorca era la senyera, quatre pals de gules en camper d’or, i punt, com la dels cosins del continent. Els reis «privatius» de Mallorca no feren servir un altre estendard i/o emblema. El morat blavero amb castellet al damunt és una ocurrència de l’arxiver (1894-1912) i cronista oficial (1896-1922) de Palma Benet Pons i Fàbregues. La bandereta del Pons i Fàbregues feu fortuna en els anys trenta i ―voilà!―, ressuscitada per l’UCD i el PSOE de l’any 1977, ja tenim bandera per al blaverisme de sobrassada. Després ―ostres!― els de la sobrassada penjant ―per a sobrassada la d’ells―, s’empatollaren aqueixa mena de bufonada de bandera ianqui que convertiren en bandera oficial de l’Autonomia.
Afortunadament, la vexil·lologia kitsch no s’encomanà al nom de la llengua. No succeí com a la Comunitat esmaperduda sorgida a l’altra banda de la mar, que a aquesta no hi ha qui la guanye a pets i rots contra ciència i decència. A les Illes que marxaven cap a l’Autonomia tingué molt a veure en la salvaguarda de la dignitat lingüística l’actitud del poeta Llompart, a qui, veritablement, aquell dia els de la sobrassada enlaire li ben tocaren els dídims. Deia més amunt que Llompart inicià un discurs, escrupolosament mesurat, per incloure-hi totes les sensibilitats, i en l’al·locució ―natural!― arribà el torn de referir-s’hi a la llengua. Llompart digué: «no tinguem por de donar a aquesta llengua nostra el nom amb què és coneguda i estudiada arreu del món: el de llengua catalana». Què has dit? Els aimadors de les glòries de l’ensaïmada començaren a esbroncar l’orador a crits de «mallorquí! mallorquí! mallorquí…!» Llompart no s’apocà i la rauxa esclatà: «català! català! català…!» contestà amb orgull, fermesa i sense defallir fins que aconseguí fer callar la claca espanyolista. El crit de Llompart ―què us diré― em fa recordar, mutatis mutandis, altres crits èpics de la història, com ara el Crit de Dolores (1810), que rebel·là Mèxic contra el poder colonial espanyol, el Crit de Yara (1868) per la independència de Cuba o el Crit de Lares (1868) per la llibertat de Puerto Rico. El crit de Llompart a la Plaça Major de Palma fou un crit patriòtic contra la intolerància, l’estupidesa, la insipiència i per la dignitat de les Illes; i un crit que despertà consciències adormides i infongué respecte, perquè Llompart aconseguí que els polítics del nou règim s’ho pensassen dues vegades abans de cometre qualsevol iniquitat contra la unitat de la llengua catalana. Llompart continuà el discurs i, a més a més, homenatjà els pròcers literaris catalans de les Illes i esmentà el nom de la pàtria completa: el Països Catalans. Al País Valencià no fou possible en 1977 un crit igual i un discurs semblant, i, per a dissort i deshonra de tota la catalanitat, així li va en el 2025: Mazón president.
Llompart: l’home de lletres
Josep Maria Llompart, patriota, sempre reivindicà la pàtria completa. Fou un activista de la llengua i del país que la parla. En 1991, l’editorial Moll de Palma publicà les seues reflexions sobre el país que uneix els parlants de la llengua de Ramon Llull i altres articles diversos sota el títol Països Catalans? i altres reflexions. La interrogació és significativa. Llompart interpel·la d’antuvi al lector, des del títol, per a acabar concloent que «consciència cultural i consciència nacional són, en el fons, una mateixa cosa inseparable i indestriable». Enemic dels blaverismes, tot començant pel que nega, des del Principat, la unitat dels Països Catalans, assumia que ser mallorquí equivalia a ser alacantí, morellà, tortosí, lleidatà o perpinyanès. A mitjan de la dècada dels huitanta del segle passat vaig tindre el goig de conèixer-lo personalment, en una trobada poètica celebrada a la enyorada llibreria Set i Mig d’Alacant. Llompart era l’invitat, presentat pel poeta valencià Lluís Alpera, amic personal d’ell. Per a mi, jove «a la noucentista» que descobrí la meravellosa estètica del català culte a través de la poesia en un temps que no hi havia català a l’escola, Llompart era aleshores el poeta referencial de Mallorca. Vaig tindre l’oportunitat de conversar amb ell animadament, una conversa que derivà en la preocupació per la identitat de la nostra pàtria i la nostra llengua comuna, la qual, com Llompart demostrà aquell dia d’octubre de 1977, jo considerava que perseverar a denominar-la a la manera regional era delmar-la en prestigi i possibilitats de normalització i supervivència. A dia de hui la raó m’obliga a pensar igual (encabotar-se a dir valencià ―a la vista està― és una pèrdua miserable de temps, energia i oportunitats) i frise perquè algun dia un eixordador Crit de Llompart il·lumine de sentit comú lingüístic la meua alacaiguda ―dit a la manera d’Azorín― Catalunya meridional.
Sempre m’he sentit, com expressa un tercet d’un sonet del poemari Mandràgola de Llompart, «ànima endins enarborant bandera: / damunt el groc ditades d’aspra sang». És un sonet dels que Llompart dedica, a Mandràgola, a l’excepcional bard de Burjassot Vicent Andrés Estellés. I és que «assumir la veu d’un poble», a la manera estellesiana, és assumir la catalanitat sense complexos (fixeu-vos que Estellés i Llompart assistiren al 1r Congrés del Partit Socialista d’Alliberament Nacional, PSAN, a València, en abril de 1978). Així que sobre un exemplar meu de Mandràgola, Llompart estampà la seua signatura i dedicatòria: «A David, ciutadà d’aquests Països difícils». Sí que són difícils, sí, però no impossibles.
He parlat de Mandràgola (1980), un poemari de bella factura, on la tradició de l’escola mallorquina, amanida de simbolisme, s’entrecreua amb la poètica desinhibida de la contemporaneïtat del poeta. El llibre fou mereixedor del Premi de la Crítica Serra d’Or i del Premi Nacional de la Crítica en 1981. L’amor, la mort i la pàtria són els eixos temàtics pels quals transita el poeta. Posteriorment, escrigué La Capella dels Dolors i altres poemes (1981), guardonat amb el Premi Lletra d’Or d’aquell any, Jerusalem (1990), Spiritual (1992), també Premi de la Crítica Serra d’Or, i, finalment, Camins (1993). Com a poeta encabit en la generació de postguerra és autor del poemari Poemes de Mondragó (1961). Prèviament, poesies seues aparegueren a l’antologia Els poetes insulars de postguerra (1951), de Manuel Sanchis Guarner, poemes que més endavant Josep Maria Castellet i Joaquim Molas incorporaren a Poesia catalana del segle XX (1963). En la dècada dels setanta escrigué els reculls poètics La Terra d’Argensa (1972), Memòries i confessions d’un adolescent de casa bona (1974), Urbanitat i Cortesia (1979). Com a assagista, publicà Retòrica i poètica (1982), en dos volums, col·lecció de textos elaborats durant una trentena d’anys, que obtingué el Premi d’Assaig Literari de la Generalitat de Catalunya.
En la infantesa, Josep Maria Llompart visqué a Galícia, on havia estat destinat el seu pare, coronel d’infanteria. D’això la seua sensibilitat cap a lírica galaicoportuguesa i la voluntat de traduir-la al català: en 1976 publicà l’antologia Quinze poetes gallecs (1976), a la qual seguiren Poesia galaico-portuguesa (1984), Poesia gallega, portuguesa i brasilera moderna (1988) i Poemes de Luis Pimentel i Celso Emilio Ferreiro (1992). En 1956 contragué matrimoni amb Encarnació Viñas, persona importantíssima en el seu desenvolupament vital i poètic. A la seua muller, precisament, dedica el poemari Mandràgola, amb aquestes paraules: «A Encarnació Viñas, companya en la llum i en la tenebra, en la sort i en l’adversitat». Assessor literari de l’editorial Moll des de 1964, de 1969 a 1972 va exercir de professor de llengua i literatura catalanes a la delegació a Palma de la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona. El 1987 reprengué la docència com a professor associat a la Universitat de les Illes Balears fins al 1991, any de la seua jubilació.
Josep Maria Llompart presidí l’OCB entre 1976 i 1983, els anys de l’anomenada i tan cloquejada «Transició», que ―veges!― com ell diria, «calia aprofitar», el que no significava consentir que la burrera derrotés la ciència i la decència. Ell s’hi oposà amb aquell crit de dignitat a la Plaça Major de Palma, reflex del seu compromís vital pel seu país. Fou president de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana entre 1983 i 1987, en 1985 s’integrà a la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans i en 1990 assolí la presidència de la Federació Llull d’Entitats Culturals dels Països Catalans. En juny d’aquell mateix any fou nomenat escriptor del mes per la Institució de les Lletres Catalanes. L’any 1982 aconseguí el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, concedit per Òmnium Cultural, i la Creu de Sant Jordi, atorgada per la Generalitat de Catalunya.
Josep Maria Llompart traspassà a Palma, amb seixanta-set anys d’edat, el 28 de gener de 1993. Bé està ―trobe― que des del País Valencià ens fem ressò de l’homenatge, de l’any que li és dedicat en el centenari del seu naixement. Una veu poètica de tal envergadura i un compromís pel país tan constant, coratjós i perllongat mereixen ser rememorats i reconeguts. I recordem sempre, com ens ensenyà Llompart, que contra la barbàrie no s’ha de badar i cal cridar ben fort, a Mallorca, València, Fraga i Perpinyà: «català! català! català…!».
