Fa cent anys aquest degué ser un poble bonic escampat sobre una vall envoltada de turons verdejants i vinyes fèrtils, ací una fàbrica, allà baix una masia, el castell solitari, la via del tren, la torre dels senyorets de Barcelona, les cases dels obrers, l’església mil·lenària exhalant el ferro invisible de les seues campanes sobre el cel nítid del Vallès camperol.
Aquest diumenge de tardor del 1990 Rubí és, però, una ciutat un punt destarotada de blocs d’edificis amb un aire soviètic. Uns blocs sòlids, gegantins, que emmurallen l’antiga vila de la qual sembla que a penes no ha quedat res després de ser engolida, ja fa molt, pel tsunami de la industrialització. Res a veure amb el lloc d’on vinc on encara resisteixen els jornalers del camp i l’elit minvada dels comerciants de taronja per mantenir dret el seu món moribund.
He vingut des de Terrassa -on fa res que m’he instal·lat- a dinar a casa de la Gemma. Fa temps que ens vam conèixer a Poblet, en una trobada de joves escriptors on també hi havia la Montse Flores sense saber ningú de nosaltres que mantindríem de per vida els nostres lligams.
Sa mare de Gemma, Maria Rosa, ha posat molta cura en tot. Es mou per l’estança amb discreció. De tant en tant, somriu afablement. Tota ella desprèn una aurèola de deessa protectora.
-Avui tenim pop. No et pensis que mengem això cada dia!-
Bromeja Josep Roset, el pare de Gemma. Pop? Què deu ser pop? No descobrisc què és fins que veig el polp com mai no me l’havien presentat: perfectament tallat a belles rodanxes de color morat i blanc, totes espicossades per un polsim de pimentó i uns rajos d’oli lluents com l’or. Un banquet de reis per a un estudiant pobre que s’alimenta a base de salsitxes de frankfurts de marques barates, arròs pretesament a la cubana i entrepans de truita francesa.
Roset em mira des de l’altra banda de la taula una mica encongit i amb uns ulls vius de caçador. És un home prim que encara no ha fet els seixanta. Sembla com atrapat entre una felicitat secreta i una tristor pesant que no gosaria a expressar en públic per no preocupar ningú, per no preocupar els seus.
Parlem molt i de tot: del país que no tenim, de la llengua que no hem forjat, de les servituds i de la llibertat. Parlem sobretot de la vida menuda. Em senc acollit, arrecerat, segur, em senc entre els meus. És una sensació estranya. Com si de sobte vinguera d’un no-res i haguera conegut per primera vegada els meus. En algun moment, Roset, a part, abans d’acomiadar-nos, em diu que aquella és ma casa. Que hi puc viure tot el temps que calga, que vulga, que necessite. Sé que ho diu de cor.
Aquell migdia del 1990 no sé encara que fa poc que viuen allà d’emprats, provisionalment. Fet i fet, a penes fa uns pocs mesos han perdut la seua casa. Unes pluges molt fortes i les obres en la del costat van provocar que la casa dels Roset solsís. El dramàtic succés de poc no li va costar la vida a l’Oriol, el germà de la Gemma, a qui els bombers van rescatar miraculosament d’entre les runes. Entre els enderrocs han quedat els esforços de tota una vida i també l’arxiu fotogràfic de Josep. Aquell dia tampoc no sé que Roset és un dels fotògrafs catalans contemporanis més importants.
Nascut l’any 32 en una família humil, als quinze, va comprar la seua primera càmera a la botiga de Núria Oller, la representat de Kodak a Rubí. Tota la seua vida la va dedicar a veure el món amb els ulls d’un home lliure. El món de la gent humil, de les coses menudes, tot i que també va ser l’únic fotògraf de la premsa espanyola que va cobrir la boda del xa de Pèrsia amb Farah Diba, l’autor de les fotos de l’enterro de Gregorio Marañón publicades per Life o un dels pocs foto-periodistes que va retratar el rostre hieràtic del nazi Otto Skorzeny. Perseguit pel franquisme, activista cultural i civil incansable, Roset, fou un home extraordinari. Part del seu arxiu de més de 300 mil fotografies encara està, però, en dansa, guardat en caixes en un baix de la ciutat vallesenca després d’anys de maltractament institucional. Des de fa temps, Gemma, pacientment l’endreça a l’espera d’un destí definitiu digne promès per la Generalitat.
Fa unes setmanes el meu company Fede Guerrero, rubinenc, em va fer arribar a mans el llibre Tal com jo he vist. Fotografies de Josep M. Roset. Vaig tenir-lo guardat en l’armariet de la facultat dins d’una saquet de tela sense saber que atresorava. Obrir-lo i retrobar-me amb Roset i el seu món em va retornar tot d’una a aquell 1990 i encara als anys que van vindre després tots plens de coses tristes, duríssimes i, també, de moments bons i de victòries minúscules dels que no som res ni ningú permeses pels déus, com diria Joan Fuster, per pur sentit de l’humor.
Crec que Roset tenia el secret de l’endevinació del futur i, també, el de l’eternitat. Si s’haguéreu endinsat en la profunditat de la seua mirada, del seus silencis, sabríeu que vull dir. Potser també si pareu esment en aquelles belles fotografies d’Enric Majó, Joan Palau, Ricardo Margalef… en les seues fotografies de gent que celebra la vida, que treballa, imatges d’obrers que es manifesten, es revolten des del cor d’una foscor imposada.
Tants anys després davant d’aquelles imatges pense què hauria estat del meu món sense el seu.
