Jordi Cornelles: “Un asteroide perdut ens ha posat en l’elit mundial” (1)
Continuem la conversa amb Jordi Cornelles, president de l’Associació Valenciana d’Astronomia (AVA), sobre el treball que l’entitat duu a terme al Centre Astronòmic de l’Alt Túria (CAAT), situat a Ares dels Oms (la Serrania).
El Dia Internacional de l’Asteroide, que se celebra cada 30 de juny, recorda l’impacte més gran registrat d’una d’aquestes roques espacials contra la Terra, ocorregut el mateix dia del 1908 a Tunguska, a Sibèria. I un dels impulsors d’aquesta celebració és Brian May, el famós guitarrista de Queen, qui, a més, és un eminent astrofísic i col·labora amb la NASA en l’estudi dels asteroides més perillosos que es coneixen.
Sí, Brian May ha col·laborat en diverses missions. La més coneguda és la de l’asteroide Bennu, de la NASA, i també la de Ryugu, de l’Agència d’Exploració Espacial Japonesa. May és un gran astrofísic que ha fet importants aportacions en terrenys molt especialitzats, com ara les tècniques de fotografia estereoscòpica, que són molt útils per a poder determinar l’aspecte de la superfície d’alguns d’aquests asteroides o cometes.
Brian May, després de dur a terme amb èxit la missió OSIRIS-REX de la NASA, que consistia a aterrar a l’asteroide Bennu, recollir mostres del material de la superfície i enviar-les a la Terra, va fer un vídeo en el qual deia que se sentia immensament orgullós d’haver participat en aquella missió. Aleshores, May tenia 76 anys. Evidentment, és un sentiment que vostés comparteixen amb el guitarrista de Queen.
Sens dubte. És una sensació de satisfacció, d’orgull. Malgrat que no tenim prou mitjans, el treball constant observant el cel ens motiva. I molt.
Bé, fins ara hem parlat de la part més atractiva dels asteroides, però tots sabem que són molt perillosos. Bennu, per exemple, és més gran que la torre Eiffel i, segons la NASA, és el tercer asteroide amb una probabilitat més elevada de col·lisionar contra la Terra. Què passaria exactament si es detectara una d’aquestes roques clarament perilloses, un impactor amb risc provat i imminent?
Bé, cal dir, que, de moment, la gent pot estar tranquil·la. No hem de crear alarmismes, perquè no hi ha ni a curt ni a mitjà termini previsió que cap roca espacial puga impactar contra la Terra, afortunadament. Podríem dir que estem bastant segurs que no hi haurà cap perill els pròxims cent anys.
Em quede molt més tranquil·la…
Sí, podem dormir tranquils, no cal patir per això, no hi ha cap perill imminent. A més, els grans asteroides, els potencialment perillosos, estan tots o quasi tots monitorats. Per tant, si es coneix la seua òrbita, podem estar tranquils.
Acaba de dir: “Quasi tots estan monitorats”. Si se’n detectara un que no es coneix o que no està controlat, quin protocol s’activaria?
Bé, en la hipotètica situació, pràcticament improbable, que algun asteroide es dirigira cap a la Terra, s’actuaria en funció del diàmetre, de la grandària del cos que impactaria, la previsió del xoc… També seria clau el temps que es disposaria des que es descobrira i se sabera que ve en trajectòria de col·lisió imparable. Es podrien utilitzar diverses tècniques per a evitar la catàstrofe. Una seria la que s’ha mostrat en el cinema: fer grans explosions nuclears a l’interior de l’asteroide o del cometa, o molt a prop de la mateixa roca. Això apareix en pel·lícules com Armageddon o Deep Impact, que tots hem vist a la pantalla gran. Ara bé, això no és recomanable, perquè provocaria més fragments, i aquests fragments també vindrien en direcció a la Terra. Ja no seria l’impacte d’un sol cos, sinó de múltiples cossos contra tota la Terra. Seria la fi del món.
Perfecte! Ja sabem què no s’ha de fer… Hi ha altres alternatives més esperançadores?
El que la NASA i altres agències consideren l’opció més vàlida és el que anomenen impactors cinètics, és a dir, que una nau o un objecte a gran velocitat colpege el cometa o l’asteroide. Ja s’ha provat. Un exemple és la missió DART (Double Asteroid Redirection Test) de la NASA, destinada a assajar un mètode de defensa planetària contra objectes propers a la Terra. S’ha comprovat que, encara que es provocara un impacte xicotet, seria suficient per a poder generar una mínima desviació en la trajectòria de l’asteroide. Una mínima desviació, produïda dos, quatre o diversos anys abans de l’impacte contra la Terra, que evitaria la col·lisió contra nosaltres.
És l’única opció? Hi hauria un pla B?
Hi hauria pla B. També es disposaria del mètode del tractor gravitacional. Consisteix a situar una nau al costat de l’asteroide, de manera que, sempre que tinguem temps, es modifique la trajectòria de l’impactor utilitzant únicament l’atracció gravitatòria de la nau per a transmetre l’impuls necessari. Sense entrar en contacte físic amb l’asteroide.
Disculpe que siga tan catastrofista, però s’han de contemplar tots els escenaris possibles. I si tot això no funcionara?
Aleshores, si aquests remeis no funcionaren, només ens quedaria l’evacuació i posar-nos dins de refugis subterranis, en grans búnquers. I si això tampoc en fora prou, perquè l’asteroide destruïra completament el planeta, no hui hauria més remei que intentar fugir en una mena d’arques de Noé i… colonitzar altres mons.
Però parla com si tot això ja estiguera molt avançat…
No. Això últim són plantejaments hipotètics i teòrics, que s’han abordat més en el cinema i en la literatura que no en la ciència real. Ara, parlant més seriosament, el que sí que podem afirmar és que els tractors gravitacionals i els impactors cinètics ja s’estan provant. S’han fet assajos i se’n faran més, perquè és una qüestió que les grans agències espacials del món es prenen seriosament.
I si s’ho prenen seriosament, és que hi ha un risc.
A veure, no a curt ni a mitjà termini, però qui sap. Tenim un problema important. Podem dir que el risc, ara mateix, és zero. Sí, zero a cent anys vista. Però és risc zero en aquests moments, ja que coneixem la trajectòria dels asteroides que sabem que no impactaran contra la Terra. Ara bé, atenció, perquè aquí ve el problema i és el que fa que els observatoris de tot el món estiguem treballant-hi. Si una roca espacial passara a prop de la Terra, l’atracció gravitatòria del planeta podria modificar la seua trajectòria. No sabem de quina manera exactament, però, evidentment, caldria recalcular-ho tot per a veure si, en la següent aproximació, l’asteroide podria arribar a impactar.
Com tot això passarà d’ací a cent anys, explique més coses sobre aquestes teories.
Els objectes que viatgen per l’espai pateixen alteracions en la trajectòria per interaccions gravitacionals amb altres planetes o amb la mateixa Terra. Això fa difícil predir com es comportarà un cos en el futur. Per tant, a cent anys vista podem assegurar que ho tenim més o menys controlat, però, escolte… Si un cos passa moltes vegades… Hi ha asteroides descoberts recentment, com el 2022 BJ, el que hem descobert nosaltres, que sabem que passaran per l’òrbita de la Terra amb relativa freqüència. Encara que no coincidisca exactament amb la posició de la Terra, cada pas pot alterar la seua òrbita. El sistema solar està ple de roques espacials. Per tant, hi ha un perill latent, constant.
És a dir, el risc zero no existeix.
No. És cert que les probabilitats són molt baixes, però mai nul·les. Ara mateix, coneixem uns 2.500 asteroides potencialment perillosos de més de 140 metres de diàmetre. Estan pràcticament tots monitorats i controlats. Els més grans, d’un o dos quilòmetres, també estan tots detectats i són fàcils de localitzar. Estan al cinturó d’asteroides i d’allí no es mouen. Ja els coneixem. Els Big Surveys els tenen controlats. El problema podria vindre d’un asteroide mitjà, d’uns 80, 100 o 120 metres, que encara no coneguem. Per tant, ja sabem quines grans roques espacials no impactaran. Jo li diria una cosa, pense que hauríem d’estar més preocupats per una altra amenaça, com una gran expulsió de massa coronal del Sol, tipus “esdeveniment Carrington”, la tempesta geomagnètica del 1859 que va silenciar les comunicacions telegràfiques de tot el planeta. Una flamarada d’aquestes, una expulsió de massa coronal molt potent, podria destruir tota l’electrònica. Tornaríem a l’edat de pedra en un instant.
Hauríem d’estar una mica més preparats, no?
Sí, però tampoc ho sabem, perquè el Sol també és imprevisible. Jo crec que és més probable un esdeveniment solar així que l’impacte d’un asteroide gran. De fet, tenim el pas de l’Apophis, previst per al 2029. Quatre anys. No impactarà, però, atenció, passarà a només 32.000 km de la Terra, per davall de l’altura on estan orbitant els satèl·lits geoestacionaris, a 36.000 quilòmetres. Ens fregarà. Caldrà estar atents a les futures aproximacions d’Apohis. De qualsevol manera, i malgrat la deriva que ha pres la nostra conversa, insistisc que els càlculs, avui en dia, són molt precisos, i ja li he dit que, almenys en cent anys, no existeix cap perill de res.
Com s’han tractat totes aquestes qüestions en el món de la ficció? Em pot dir alguna novel·la que li haja agradat o que pense que aborda aquest tema d’una manera interessant i fidedigna?
En literatura, preferisc els clàssics. Una novel·la que destacaria és La fi del món, de l’astrònom Camille Flammarion, publicada el 1877, una de les primeres que tracta el tema d’un possible xoc còsmic al segle XXV. En cinema, recorde la pel·lícula Meteor (1979), protagonitzada per Sean Connery i Natalie Wood, un d’aquells films catastrofistes de l’època. El més curiós és que, en plena Guerra Freda, els EUA i la Unió Soviètica unien esforços per a destruir un meteorit amb els seus arsenals nuclears. Més recents, són, com ja he citat abans, Deep Impact i Armageddon. La primera aborda el tema amb més rigor científic i mostra les conseqüències reals d’un impacte; la segona és més espectacular, patriòtica i romàntica, amb grans efectes especials. Ara bé, totes dues recorren a l’ús de càrregues nuclears, i això, ja ho he dit, no és la millor idea. No és gens recomanable.
Per acabar, m’agradaria saber què sent Jordi Cornelles quan “vigila l’espai”. Després de tants anys, què continua experimentant aquell xiquet que admirava la bellesa del cel nocturn des de Benicarló?
Després de tants anys, continue sent aquell xiquet. Em sent molt bé i em continue emocionant. Han passat més de 50 anys des que vaig començar a mirar el cel, i encara conserve aquella sensació primera. Veure la Via Làctia et fa sentir tan especial i, al mateix temps, tan xicotet respecte de la immensitat del cosmos… La veritat és que perdura aquesta sensació d’insignificança. Els humans som no res, una cosa minúscula, i la Terra mateixa és només una gota d’aigua en un immens oceà còsmic. Això em continua impressionant. Quan mire pel telescopi, quan veig una nebulosa o una estrella, de seguida, pense en la distància i en els milers d’anys que ha viatjat la seua llum fins a arribar a nosaltres. I em dic, hui ens està arribant després de viatjar milers d’anys per l’espai. És com mirar el passat, no creu? I la bona notícia és que aquesta sensació la pot experimentar tothom. No és una experiència exclusiva. Aleshores, prens consciència del teu paper i entens que som absolutament insignificants respecte de la magnificència del firmament. Per això, quan mires el cel i després tornes la mirada a la Terra, comprens moltes coses. No tenen sentit ni les enveges ni les guerres ni els tirans ni els grans dictadors, perquè, realment, no som res ningú. Si tot el món mirara el cel com ho fem nosaltres, segurament canviaria la nostra manera de veure la vida.
Què més s’hi pot afegir? Només cal agraïr la tasca altruista de “vigilar l’espai” que duu a terme l’AVA des del CAAT.
