El general Chester Clifton va dir a Jacqueline que hi havia una guàrdia d’honor preparada per a traure el taüt i ella li va respondre que volia que el baixessen els seus amics. També volia que el cotxe fos conduït per Greer, que s’havia passat tot el viatge pensant que la culpa era d’ell per no haver maniobrat el Lincoln adequadament. Clifton va trucar a Jerry Bhen, cap del Servei de Seguretat de la Casa Blanca, i li va dir que enviés a la Joint Base Andrews, als afores de Washington, una ambulància semblant a un cotxe fúnebre per tal de carregar el taüt, tot seguit li va dir que necessitaven un camió elevador per tal de baixar el taüt, que haurien de posar els utensilis habituals per a premsa a la part davantera de l’avió perquè Johnson hi eixiria per allà i que hi havia d’haver un helicòpter per a portar-lo a la Casa Blanca.
A continuació li va passar el telèfon a Kellerman, que va dir a Bhen que enviés els cotxes 102 i 405 de la Casa Blanca per tal d’acompanyar l’ambulància al Bethesda Naval Hospital. Johnson havia demanat al secretari de premsa Bill Moyers, el consultor polític Jack Valenti i la periodista Liz Carpenter (que formava part de l’equip de Kennedy) que redactessen unes línies per a llegir-les davant la premsa.
L’avió va aterrar a les set de la vesprada (hora local). A un costat de la pista d’aterratge els esperava una guàrdia d’honor militar, una munió de periodistes amb el micròfon a la mà, les càmeres de les televisions i tots els diplomàtics de Washington. A la porta de la Joint Base Andrews hi havia milers de persones. Els passatgers i la tripulació van esperar que arribés l’escala per a baixar i Bobby, que s’havia amagat al darrere d’un camió de l’exèrcit, en posar l’escala va arrancar a córrer, va pujar amb els ulls plorosos, va passar volant per davant de Johnson sense fer cas de la mà que li estenia i va tractar de consolar Jacqueline (o de consolar-se tots dos, segurament). Després el camió elevador va baixar el taüt amb l’ajuda de l’Irish Mafia (Màfia Irlandesa), que era com s’anomenaven els col·laboradors més estrets de Kennedy (la família Kennedy és d’origen irlandés), la guàrdia li va fer els honors, el van posar a l’ambulància, Jacqueline i Bobby van seure al seient del darrere i van anar al Bethesda Naval Hospital seguits pels dos cotxes que havia demanat Kellerman carregats amb l’esmentada màfia. O’Donnell, O’Brien i un altre membre del Servei Secret, Muggy O’Leary van anar a la Joseph Gawler’s Sons i van triar el taüt Marcellus 710 per valor de 3.160 dòlars i fabricat amb caoba africana per la Marsellus Casket Company de la ciutat de Syracuse (a l’estat de Nova York). Mentrestant, Johnson llegia al davant dels periodistes el paper que li havien escrit:
“És un moment trist per a totes les persones. Hem patit una pèrdua que no es pot mesurar. Per a mi és una profunda tragèdia personal. Sé que el món comparteix el dolor que suporten la senyora Kennedy i la seua família. Faré tot el possible. Això és tot el que puc fer. Només demane la vostra ajuda i la de Déu.”
Per als mitjans i les televisions no hi havia cap altra notícia i la meitat dels habitants dels Estats Units veien esglaiats i estamordits el desenvolupament de la tragèdia en directe. La commoció fou general, el país va entrar en estat de xoc i hi havia gent que plorava pels carrers o davant els televisors que hi havia als aparadors de les botigues. Era un home amb molt de carisma i la notícia va causar estupor al món sencer (aleshores jo ja havia fet 13 anys i ma mare tenia el costum de posar la ràdio per tal de distreure’s una mica mentre feia les faenes habituals i l’endemà dels fets, en sentir la notícia, va venir i em va cridar alarmada dient que havien mort Kennedy quan jo era regant el carxofar de l’hort que teníem al davant de l’alqueria).
El vol de Love Field a la Joint Base Andrews és el més famós del món. Laurence Olivier va suspendre una actuació al teatre Old Vic de Londres, va donar la notícia al públic i els va demanar de posar-se drets mentre l’orquestra tocava The Star-Spangled Banner. El Big Ben va sonar durant una hora seguida. A Berlin 60.000 persones es van manifestar amb torxes enceses. Segons que va dir J. Edgar Hoover, llavors director de l’FBI, a la Unió Soviètica la notícia de l’assassinat va ser rebuda amb gran commoció i consternació i les campanes de les esglésies van ser tocades en memòria del president Kennedy. La borsa de Wall Street es va enfonsar i va haver de suspendre les operacions, els teatres de Broadway van tancar i els anuncis de Times Square es van apagar. Els tres dies següents les tres cadenes de televisió nacionals, ABC, CBS i NBC van cancel·lar els programes habituals i en van fer una cobertura permanent. Aquell cap de setmana la mitjana del temps que van passar els nord-americans davant del televisor va ser de 32 hores.
La caravana del taüt va arribar al Bethesda Naval Hospital, l’Irish Mafia el va descarregar i una guàrdia d’honor el va portar fins a la sala on li havien de fer l’autòpsia. A sobre de l’hospital hi havia habitacions espaioses i còmodes per als hostes distingits que Jacqueline i Bobby van ocupar per a rebre el condol dels amics i familiars que hi arribaven. En obrir el taüt van veure que el treball d’O’Neal i les infermeres del Parkland Memorial Hospital no havia donat cap resultat perquè el fons era ple de sang. Els metges van traure el cos de Kennedy, el van posar sobre la taula d’acer inoxidable i a les 8 de la vesprada va començar l’autòpsia, que fou realitzada pels comandants J. Thornton Boswell i James J. Humes i el tinent coronel Pierre A. Finck, ajudats per una vintena d’especialistes diversos i amb la presència de Greer, Kellerman i altres agents del Servei Secret i de l’FBI.
Jacqueline va demanar als seus assistents que anessen a la Library of Congress de Washington per tal d’esbrinar com s’havia fet el funeral d’Abraham Lincoln, que també l’havien assassinat d’un tret al cap, i també d’altres presidents que havien estat assassinats. Els assistents hi van anar, van mirar als arxius i van llegir que a Lincoln el van muntar en un tren funerari amb el taüt destapat i el tren va fer un viatge de Washington a Springfield (estat d’Illinois) que va durar tres setmanes perquè paraven a cada estació per tal que tothom el pogués veure i se’n pogués acomiadar. A James A. Garfield li van amollar dos trets a l’esquena, el seu cos va estar dos dies al Capitoli amb el taüt obert i 70.000 persones van anar a veure’l. William McKinley va rebre dos trets a l’abdomen i en arribar el taüt a l’Ajuntament de Buffalo (estat de Nova York) el van destapar i van canviar la tapa per una altra de vidre perquè el poguessen veure les 75.000 persones que hi feien cua.
Els assistents van arribar a la conclusió que la norma era de destapar el taüt durant la seua exposició a la gent que li volia retre homenatge i acomiadar-se’n i li ho van dir a Jacqueline, però també li van dir que la ferida de Lincoln era només d’entrada de bala, no n’hi havia d’eixida perquè la bala era allotjada al cervell i la d’entrada era molt petita. Ella no volia que el taüt fos destapat a la Casa Blanca, però Bobby pensava que el poble tenia dret a veure el president i acomiadar-se’n.
A les 11 de la nit un equip d’embalsamament format per tres persones ix de la funerària cap al Bethesda Naval Hospital. Hagan i John Gawler estaven atenent i aconsellant O’Donnell, O’Brien i O’Leary, els membres del Servei Secret i l’assessor de Kennedy que havien anat a triar el taüt, i quan van decidir que el model Marcellus 710 era el més adequat, Hagan i Gawler el van carregar en un cotxe fúnebre i van anar a ajudar l’equip d’embalsamament que havia anat a l’hospital, on els membres del Servei Secret li van dir que aparqués al moll de descàrrega del dipòsit de cadàvers. Kellerman controlava personalment les entrades al dipòsit i allà hi havia unes 25 persones, incloses les de l’equip d’embalsamament que hi havia arribat abans.
L’ambient era tens i al cap d’uns vint minuts, a les 0.30 h (hora local) del 23 de novembre, els metges van acabar l’autòpsia i llavors l’equip d’embalsamament, sota la supervisió de Hagan, va començar d’embalsamar el cos, un procediment que va acabar a les 3 de la matinada. Tot seguit van treballar amb el cos (amb el cap, sobretot) per tal de deixar-lo en condicions de ser vist per la gent que aniria a acomiadar-se’n del president. Van omplir la cavitat del crani amb guix de París, el van deixar assecar, van arreglar la ferida de la traqueotomia amb una mica de cera dèrmica i després van maquillar el cap amb la cosmètica restauradora que fan servir les funeràries habitualment, una crema que dissimula els hematomes i altres imperfeccions de la pell. Finalment, el van abillar amb un vestit de ratlles blaves, una camisa blanca i una corbata blava que havien portat de la Casa Blanca, el van posar al taüt, Hagan el va tancar i va dir que el cos estava preparat per a poder ser vist amb el taüt obert.
Burkley va signar-ne el certificat de defunció. Eren les 4 de la matinada i Kellerman va dir als agents que carreguessen el taüt a l’ambulància, un dels agents va avisar Jacqueline, els familiars de Kennedy, O’Donnell, O’Brian i el secretari de defensa Robert McNamara, els va escortar fins al moll de descàrrega, Jacqueline i Bobby van seure al costat del taüt, Green i Kellerman van seure als seients del davant, la resta de familiars i amics de Kennedy van seure a les limusines que hi havia preparades, els agents del Servei Secret van fer al mateix i la caravana es va posar en marxa cap a la Casa Blanca.
A les 4.24 h hi van arribar a la porta, on van ser rebuts per una dotzena de guàrdies d’honor de la United States Marine Corps. Després van aparcar a la West Gate, la Joint Militare Body-Bearers va retirar el taüt de l’ambulància, el van cobrir amb l’Stars and Stripes, el van traslladar a l’East Room, el van col·locar al cadafal de Lincoln i Robert Sergent Shriver, cunyat de John Kennedy, va donar la benvinguda als familiars. Un sacerdot catòlic va fer una cerimònia i va beneir el taüt. Un uixer va dir a Hill que Jacqueline volia obrir el taüt uns minuts, Hagan va retirar-ne la bandera, el va obrir, Jacqueline i Bobby s’hi van acostar amb Hill, ella va demanar a Hill unes tisores, Hill les va trobar, Jacqueline va tallar un floc de cabell del cap de Kennedy, Bobby li va subjectar la corbata amb un passador, després es van apartar, Hagan el va tancar, el va tornar a cobrir amb l’Stars and Stripes i ja no es va tornar a obrir.
Dos dies després, el 25 de novembre, el van soterrar al cementeri d’Arlington. El funeral va ser un dels més impressionants de la història i es va celebrar amb tota la pompa possible, però és massa llarg de contar. Només direm que quan la caravana va arribar a la Casa Blanca plovia i al parc Lafayette Square que hi ha al davant hi havia una gentada que l’esperava. L’endemà el taüt va ser transportat al Capitoli i el van posar al mateix cadafal de Lincoln, a la rotonda de l’edifici, uns minuts més tard hi van arribar Jacqueline i els familiars de Kennedy en una caravana de cinc automòbils, ella i altres familiars de John van anar a la rotonda, Jacqueline i la seua filla Caroline es van agenollar uns moments davant el cadafal i uns minuts més tard van marxar i es van unir als familiars, i tot aquest recorregut el van presenciar 300.000 persones.
A les 2 de la vesprada va començar a entrar al Capitoli la gent que feia cua per acomiadar-se’n (unes 250.000 persones) quan feia un fred que pelava i a les 9:30 del 25 de novembre la rotonda es va tancar al públic, quan encara hi havia 50.000 persones que feien cua. Llavors una gentada de tota mena de càrrecs públics nacionals i estrangers acompanyada dels membres principals del clergat van fer una processó fins a la Casa Blanca darrere del taüt, transportat per un carro militar descobert tirat per sis cavalls. Al cap d’una estona van fer una altra processó fins a la St. Matthew’s Cathedral on l’arquebisbe de Boston Richard Cushing va oficiar la missa de rèquiem amb la catedral plena de gom a gom (hi havia 1.200 invitats). Després el bisbe de Washington Philip Matthew Hannan va fer el sermó i en acabar Jacqueline i els familiars de Kennedy van iniciar una altra processó cap a Arlington, però la resta de dignataris i càrrec públics van anar al darrere amb un enfilall molt llarg de limusines negres. Era tan llarg que quan el carro que transportava el taüt va arribar el cementeri les darreres limusines encara eren davant la catedral. Un milió de persones van presenciar personalment totes tres processons i el 93% de les llars dels Estats Units les van veure per televisió.
Sembla, magnicidi a banda, que aquells anys van ser l’època de més esplendor del capitalisme democràtic, que és l’única democràcia que hi ha i que hi ha hagut sempre des que els grecs la van inventar. El somni americà era possible, l’American way of life era la millor que n’hi havia, Jacqueline i Kennedy eren joves i guapos, la parella ideal i perfecta per a la joventut dels Estats Units, Frank Sinatra va dir que Jacqueline era The Queen of America, però en morir Kennedy i agafar la presidència Johnson, que de jove no tenia res i comparat amb el seu predecessor era d’una grisor considerable, tot allò del somni americà i l’American way of life es va esvair una mica. Amb Nixon es va esvair una mica més, amb Gerald Ford va passar el mateix, amb Reagan es va continuar esvaint, amb Bush sènior i amb Bush júnior també es va esvair una mica bastant i actualment, amb Trump & Company ja s’ha esvaït del tot. Walter Cronkite, presentador de la CBS Evening News, al 50é aniversari de l’assassinat va publicar l’article “The JFK assassination: as hit happened”, on ell, uns altres periodistes de la cadena que eren a Dallas aquell dia fatídic i d’altra gent parlen, entre altres coses, del que representava Kennedy per al país. En transcriurem dos paràgrafs d’ell i un altre del periodista i presentador de televisió Bob Schieffer:
Cronkite: Kennedy semblava conduir-nos a una nova era d’exuberància juvenil… Per sobre de la diversió de la vida, la diversió que un país podria tenir sent ell mateix, sent important al món. Estàvem ballant sobre els núvols.
Schieffer: Era simplement la diferència entre la nit i el dia. Ell era el president en Tecnicolor, i fins aquell moment havíem vist la presidència en blanc i negre… De sobte vam tenir aquest jove president guapo i aquesta bella dona i aquests bells fills… I és el primer president que vam conéixer de veritat, i vam conéixer la seua família i això va ser gràcies a la televisió.
Cronkite: Teníem un món completament nou allà fora. Lyndon Johnson no anava a ser John Fitzgerald Kennedy de cap manera.
O siga, que aquells anys van ser l’època de més esplendor del capitalisme democràtic, però també van ser el seu cant del cigne, ja no hi ha cap utopia ni cap de res. Ara el que hi ha és allò de sempre, guerres, violacions, assassinats, dictadures, països democràtics on els governs són d’ultradreta o d’aquells on el govern és d’esquerres i bona part de l’exèrcit és franquista (que ja em dirà el lector), sàtrapes, mitja dotzena d’oligarques que posseeixen la meitat dels recursos del món, estafes, explotació, fam, misèria, maltractament de les dones per totes les violències possibles i etcètera etcètera de totes els etcèteres.
