Abraham Zapruder, un estatunidenc d’origen ucraïnés, havia filmat a Dealey Plaza l’assassinat de Kennedy amb una càmera personal (més tard diria que el cap de Kennedy havia explotat com un petard), i a prop d’ell hi havia el periodista del Dallas Morning News Harry McCormick, que va parlar amb Zapruder i el va convéncer d’anar a l’emissora de televisió WFAA, on li van fer una entrevista, i l’endemà la revista Life li va comprar tots els drets de la cinta per 150.000 dòlars, 25.000 dels quals va donar a la família de J. D. Tippit, el policia que Oswald havia assassinat poc després del magnicidi.
Johnson també pensava que hi havia un complot en marxa, i al darrere hi podia haver Rússia, Cuba, el Vietnam i també alguna agència federal o d’espionatge o fins i tot una rebel·lió militar, no es podia descartar res, la Casa Blanca tenia un llarg enfilall d’enemics, havien intentat assassinar Castro diverses vegades, feia poc que havien obligat Khrusxov a retirar els míssils de Cuba i donaven suport al règim anticomunista del Vietnam del Sud. Mentrestant, el fiscal general Robert F. Kennedy, germà de John i més conegut per Bobby, havia ordenat el director de la CIA, John McCone, que vingués a la seua residència de Hickory Hill, als afores de Washington, i quan el va tenir al davant li va demanar directament: “Has assassinat el meu germà?”, i McCone va respondre: “No”.
A bord de l’avió anava al maletí nuclear. Johnson va ordenar d’engegar tots els televisors de l’avió per tal d’estar al corrent del que passava. En morir Kennedy s’havia convertit automàticament en president en funcions, volia jurar el càrrec abans que cap conspirador li ho pogués impedir i dos congressistes de Texas que hi havia a l’avió li van dir que ho havia de fer a Dallas. Un d’ells, Albert Thomas, li va dir: “Hi pot haver problemes meteorològics i potser tardarem tres o quatre hores a arribar a Washington. Els Estats Units no poden esperar tant”.
Llavors va trucar a l’assessor de seguretat de Kennedy McGeorge Bundy però no va traure res en clar i després va trucar a Bobby, però tots dos s’odiaven intensa i mútuament perquè Johnson havia insultat el seu pare diverses vegades i Bobby, arran d’allò, havia buidat l’oficina del vicepresident de cap mena de poder i el càrrec que tenia era purament nominal. Uns altres diuen que va fer xantatge a John i el va obligar a donar-li una cartera al govern tot dient-li que si no ho feia faria públics els seus problemes de salut i la seua promiscuïtat. El que sí que és cert és que sovint li demanava a John d’anar amb l’Air Force One però el president sempre s’hi va negar i havia d’anar tot sol a l’Air Force Two, era la primera vegada que Johnson pujava a l’Air Force One. Bé, sobre tots aquells assumptes hi ha diverses opinions, com ja deu saber el lector.
Johnson li va demanar si hi havia cap conspiració en marxa i Bobby va dir que no, després li va demanar el seu parer sobre el jurament i Bobby li va dir que ja li trucaria. Uns minuts més tard li va trucar McGeorge Bundy i li va dir que havia de tornar a Washington immediatament, però ell li va respondre que no marxaria de cap de les maneres sense Jacqueline i el cos de Kennedy. Mentre parlaven, l’operador de la centraleta de l’Air Force One, John Trimble, el va avisar que Bobby era al telèfon. Tots dos van parlar, Johnson li va demanar si hi havia cap raó per no fer el jurament a Dallas, Bobby no va saber què dir, Johnson va continuar insistint, Bobby es va quedar callat, Johnson va interpretar el silenci com un vistiplau, va penjar, va dir a Trimble que truqués a Irving Goldberg, que tenia un bufet d’advocats a Dallas i era amic seu. Quan el va tenir al telèfon li va preguntar: “Qui em pot fer el jurament?”, llavors Golberg va trucar a Harold Barefoot Sanders, que era jutge federal del Northern District de Texas, i Sanders li va respondre que qualsevol jutge federal ho podia fer, Goldberg va trucar a l’Air Force One i li ho va dir a Jonhson, que immediatament va trucar a Sanders i li va ordenar: “Troba Sara Hugues” (Hugues era amiga personal de Johnson i llavors també era jutgessa federal del Northern District de Texas), Sanders va trucar a Hugues i li va dir: “Necessiten que faces el jurament al president, que és a Love Fields. Per favor, ves-hi”, i ella li va preguntar: “Hi ha un jurament?”, i Sanders li va respondre: “Sí, però encara no l’hem trobat” i ella li va dir “No patisques per això. Me n’inventaré un” i tot seguit va marxar a Love Fields.
Algunes dones ploraven en silenci als seus seients i també començava de fer calor perquè el pilot, James Swindal, havia apagat l’aire condicionat per tal que l’avió s’enlairés amb tota la potència dels motors i també per estalviar combustible. Jacqueline va anar al lavabo i amb unes estovalles de paper es va netejar el rostre i els cabells. Johnson va trucar la a mare de John, Rose Kennedy, i ell i Lady Bird li van donar el condol. Un agent secret completament desolat li va dir a un altre “Mai no havíem perdut un president durant el servei”.
Poc després hi va arribar Hugues per a procedir a la realització del jurament. Els membres de la presidència i de la vicepresidència van omplir el compartiment central de l’avió i s’hi van afegir Jacqueline i Lady Bird. Com que per allà no hi havia cap Bíblia, van fer servir el missal catòlic relligat en cuiro que Larry O’Brien havia trobat a un calaix del dormitori de Kennedy i la primera dama i que estava per estrenar (encara anava embolicat amb paper de cel·lofana i a dins de la capsa original i, com que portava una creu a la portada a O’Brien li va semblar que era una Bíblia) i Johnson va jurar el càrrec de president a les 2.38 h de la vesprada (hora local). Va posar la mà esquerra sobre el missal, va alçar mà dreta i va dir “Jure solemnement que executaré fidelment el càrrec de president dels Estats Units i, en la mesura de les meues possibilitats, preservaré, protegiré i defensaré la Constitució dels Estats Units”. Gairebé ningú va sentir el que deia la jutgessa perquè Swindal havia engegat tots els motors. El jurament va ser immortalitzat pel fotògraf de la Casa Blanca Cecil Stoughton i presenciat per dos periodistes, a més de tots els passatgers esmentats abans. Charles Roberts, del setmanari Newsweek, al cap d’un temps va descriure així la cerimònia:
“Tot va ser acurat, correcte, considerat i compassiu. Tenint en compte que es va produir en un moment en què ningú coneixia totes les implicacions de l’acció d’Oswald, i tenint en compte que no hi havia cap guió a seguir, va ser una obra mestra de la improvisació racional. Johnson, als meus ulls, era l’home més genial de Dallas o a bord de l’Air Force One.”
O siga, que això de la improvisació no només es fa servir al teatre, sinó que és més aviat un costum general. Bé també. En acabar el jurament, Jacqueline va anar on hi havia el taüt de Kennedy i ja no es va moure d’allà en tot el viatge. Hughes va ser la primera dona que va protagonitzar la realització del jurament, i el jurament en qüestió és l’únic (fins ara) que es va fer a dins d’un avió.
Al cap de nou minuts, l’Air Force One es va enlairar ràpidament. Els que eren a terra van dir després que en haver-se enlairat va ascendir gairebé en vertical. Com que pensaven que estava en marxa un intent de colp d’estat tenien molta pressa per arribar a Washington. Era la primera vegada (i l’última fins ara) que l’Air Force One transportava dos presidents. Durant el trajecte, Johnson no va parar de fer i rebre trucades.
Mitja hora després de l’enlairament van rebre la notícia que havien assassinat el policia de Dallas J. D. Tippit i n’havien detingut l’assassí, Lee Harvey Oswald. Poc després, l’FBI va informar que Oswald tenia vincles amb Rússia i tothom es va alarmar perquè llavors ja no era un assumpte simplement domèstic, això ja semblava una conspiració russa que podia acabar molt i molt malament.
Actualment, hi ha més d’un miler de teories conspiratòries amb format de llibre sobre l’assassinat de Kennedy i encara són vigents per a la meitat (per dir una xifra) dels habitants del país; és, segons que diuen els experts, la mare de totes les conspiracions.
Més tard, Johnson diria al senador de Geòrgia Richard B. Russell que els rumors no verificats sobre la participació de funcionaris soviètics o cubans en l’assassinat de Kennedy podrien empènyer els Estats Units a una guerra que podria “matar 40 milions de nord-americans en una hora”.
Continuarem de nou. Els comandaments militars de totes les bases escampades arreu del món van pujar el nivell d’alerta. Els passos de frontera amb Mèxic es van tancar perquè els conspiradors no poguessen fugir. L’almirall George Burkley, metge personal de John, va anar al compartiment del darrere, on hi havia Jacqueline al costat del taüt, s’hi va agenollar i li va suggerir que portés el cos al Bethesda Naval Hospital de Washington per tal de fer-li l’autòpsia. McHugh, al seu torn, li va demanar si volia canviar-se de roba, però ella va respondre el mateix que havia dit a l’hospital: “No, que vegen el que han fet”. El taüt estava ratllat i havia perdut dues anses de resultes de la baralla de l’hospital i la problemàtica pujada a l’Air Force One.
El coronel Paul C. Miller, cap de cerimònies del Federal District de Washington, va rebre l’ordre de preparar el funeral i també li van dir que calia un taüt perquè el que portaven a l’avió s’havia fet malbé. Miller va trucar la funerària Joseph Gawler’s Sons, que era la que s’havia ocupat de sempre dels funerals presidencials i d’altres membres civils i militars d’alt nivell a l’administració, va dir a Joseph E. Hagan (llavors l’Operations Manager de l’empresa) que l’autòpsia es faria al Bethesda Naval Hospital, que l’havien d’embalsamar i que calia dur un taüt.
Poc després va arribar una guàrdia d’honor a la Joseph Gawler’s Sons, van establir a la porta un post de comandament i van plegar quan Hagan i John Gawler se’n van anar cap a l’hospital amb un cotxe fúnebre carregat amb el taüt. A l’avió hi havia dos bàndols irreconciliables, els de Kennedy i els de Johnson, que ni tan sols es parlaven si no era de males maneres, però Johnson es volia guanyar alguns de l’equip de Kennedy perquè sabia que la seua arribada a la Casa Blanca amb una colla completament nova no seria benvinguda. Els de Kennedy sempre l’havien marginat i li deien “l’Oncle Cornpone”. El corn pone és un pa de dacsa bastant ordinari que fan als estats del sud i Cordpone és un terme despectiu que es fa servir per a designar els pagesos i la gent poc instruïda o amb accent del sud, i Johnson era natural del poblet de Stonewall, a l’estat de Texas, i per si fos prou ni tan sols tenia dots d’oratòria.
Robert Caro és un periodista i escriptor que ha publicat la biografia The Years of Lyndon Johnson i allà diu, entre altres coses, que a l’escó del Congrés es gratava l’entrecuix o el cul ben profundament quan li venia de gust, que anomenava Jumbo el seu penis i que al despatx d’un congressista es va abaixar els pantalons per tal d’ensenyar-li la cicatriu d’una hèrnia i de passada es va agafar l’escrot i el va alçar una mica sense importar-li si hi havia cap dona pels voltants.
Lady Bird era coneguda per Little Pork Chop(petita costella de porc) i Johnson, al seu torn, anomenava Kennedy “Johnny” o “The Boy” (el Xicot), a Bobby “Sonny Boy” (Xicot Fill) i l’equip de Kennedy Those from Harvard (els de Harvard). Continuarem. A la cua de l’avió hi havia els col·laboradors de Kennedy i, a la part davantera, els de Johnson.
Cada vegada que passaven per sobre d’alguna base aèria hi havia un parell d’avions de combat amb els motors en marxa, llestos per a enlairar-se i protegir l’Air Force One si calia. A l’avió només hi havia els llums elèctrics ,perquè totes les cortines de les finestretes eren abaixades.
Els dos periodistes treballaven sense parar amb unes màquines d’escriure que van trobar a l’avió, Roberts volia demanar a Kellerman què havia passat exactament en el moment de l’atemptat, però no es va veure amb cor de fer-ho perquè l’agent era amb els ulls plens de llàgrimes, i no només era ell, n’hi havia uns quants de ben bregats que també ploraven. També n’hi havia que bevien més de l’aconsellable, les botelles de whisky i de ginebra es buidaven sense parar. Johnson demanava de tant en tant als periodistes si volien saber alguna novetat i Roberts, temps a venir, va confessar que havia estat temptat de dir-li: “Senyor President, sé que vol parlar, però tinc molta faena per fer”. Quatre minuts després de l’atemptat, Merriman Smith, corresponsal de la United Press International, havia enviat el primer article sobre el tiroteig i enviava contínuament noves dades des de l’avió. Tots els diaris ho publicaven i el 1964 va guanyar el Pulitzer Prize per la cobertura que va fer d’aquell assassinat tan dramàtic.
