Farem una mica d’història sobre la mort del president més famós dels EUA, que alguns lectors, els de més edat, hauran conegut. L’historiador i periodista Garrett M. Graff, editor en cap de la revista mensual Washingtonian, va publicar el 22 de novembre de 2023 el reportatge “From the Archives: After JFKs Assassination, His Final Flight From Dallas”. Medium és una plataforma de publicació de blogs i un dels bloguers és l’historiador especialitzat en la vida i miracles dels presidents dels EUA Anthony Bergen, que el 30 de maig de 2015 va publicar el treball “Burial At Sea: The Odyssey of JFKs Original Casket”. A la revista mensual Esquire de l’octubre de 2013 van publicar l’article de Chris Jones “The Flight from Dallas”. Michael Gillette és historiador i director de l’Humanities Texas, una organització educativa sense ànim de lucre que treballa amb escoles, biblioteques i museus locals per tal de promoure les disciplines humanístiques, i a la pàgina web del mateix nom, el novembre de 2013 va publicar el treball “Memories of a Tragedy”. Farem un breu resum de tots quatre escrits i també hi afegirem d’altres dades d’interés, tretes de la Viquipèdia.
El 3 de novembre de 1964 s’havien de celebrar les eleccions presidencials i Kennedy es volia guanyar els electors de Texas, on el Democratic Party estava dividit, i també volia recaptar fons per a la campanya. Llavors va decidir de fer una gira per l’estat i el novembre de 1963 va anar a San Antonio, Forth Worth i Houston.
A Forth Worth, el 21 d’aquell mes, estava plovisquejant i Kenny O’Donnell, assessor del president, va dir a Roy Kellerman, cap del Servei Secret d’aquell viatge, que si feia bon temps a Dallas la limusina presidencial havia d’anar descoberta, sense el sostre dur antibales.
L’endemà, que era divendres, va arribar a Dallas, que era la darrera ciutat de la gira, on hi havia un dinar programat amb els principals empresaris de la ciutat a una sala molt espaiosa de l’edifici Dallas Trade Mart, i totes les entrades s’havien esgotat dies abans. Feia bon temps i a les 12.30 h (hora local) la caravana, constituïda per disset cotxes, tres autobusos i una dotzena de motocicletes, anava per Houston Street i va tombar a l’esquerra per agafar Elm Street. L’agent del Servei Secret Bill Greer conduïa el Lincoln Continental descobert que el transportava (l’Stagecoach o diligència, que diuen ells). Al darrere hi anava una altra limusina anomenada Halfback pels funcionaris de la Casa Blanca que es dediquen a planificar les desfilades o els trajectes de la limusina presidencial i allà anaven dos dels col·laboradors més propers de Kennedy, O’Donnell i Dave Powers, a més dels agents del Servei Secret.
El vicepresident Lyndon B. Johnson i la seua dona, Lady Bird, anaven en una altra limusina al darrere de la Halfback, amb els respectius agents. En passar pel parc Dealey Plaza hi havia una multitud de gent que saludava agitadament i aclamava la comitiva sobre les voreres o la gespa del parc. El president i la primera dama també saludaven amb la mà, els aplaudiments eren intensos i llavors va sonar un tret que els agents del Servei Secret que anaven a totes les limusines del seguici van pensar que devia ser l’espetec del tub d’escapament d’alguna moto de la caravana. Només Rufus Youngblood, que anava en la limusina de Lyndon B. Johnson, es va adonar que podia ser un tret i va cridar “Ajoca’t!” Va cobrir amb el seu cos el vicepresident, tot seguit va traure la pistola, va alçar el cap, va mirar per les finestretes i no va trobar a qui disparar.
El segon tret va traspassar el coll de Kennedy i Greer va frenar i va mirar cap enrere. Kellerman, que anava al seient de passatger al costat de Greer va mirar cap enrere i, tot seguit, cap avant. Kennedy es va agafar el coll amb les mans i amb els colzes alçats, que era un gest molt estrany i l’agent Clint Hill, que anava a l’estrep de la Halfback, el va veure, va baixar escapat i anà corrents cap a la limusina presidencial i llavors Oswald prem el gallet per tercera vegada, la bala travessa el cervell de Kennedy i, en eixir, fa un trau d’uns 13 centímetres de diàmetre al crani i un bon tros de massa encefàlica n’ix disparada i esquitxa els motoristes que anaven al darrere, el parabrisa de la Halfback i, sobretot, Hill, que era al para-xocs posterior del Lincoln i que va quedar cobert de sang, cabells i fragments de crani i de cervell.
El cap de Kennedy va fer un sacseig cap avant i cap enrere. John Connally, llavors governador de Texas, també anava al Lincoln i havia estat ferit de gravetat per una bala. La seua dona, Nellie Connally, va sentir com Jacqueline cridava “Déu meu, què estan fent?! Déu meu, han matat Jack! Han matat el meu marit! L’han matat! T’estime, Jack!” Tot seguit va mirar Greer i va cridar “Tinc el seu cervell a la mà!” El seient s’havia omplert de sang i Jacqueline, completament trasbalsada, va intentar d’agafar un tros de crani que hi havia a sobre del maleter. Tots els agents del Servei Secret van agafar les pistoles.
Llavors Kellerman va comunicar per ràdio a Jesse Curry, cap de la policia de Dallas, que havien disparat Kennedy, Curry li va respondre que havien d’anar al Parkland Memorial Hospital, Kellerman diu a Greer que engegue el Lincoln a tota virolla mentre Curry truca a l’hospital dient que hi havia una emergència i que n’havien d’estar preparats, llavors el cotxe va accelerar com un llamp, però Hill va poder agafar una de les anses que hi havia a la part posterior del cotxe, va grimpar al maleter, va agafar Jacqueline i la va posar al seient on hi havia el cos de Kennedy, i llavors el cos es tomba i el cap cau a la falda de Jacqueline.
En veure la destrossa, Hill es va girar cap enrere i va fer un senyal al conductor del Halfback amb el puny tancat i el polze cap avall, que vol dir que hi havia un problema molt greu, Greer no va parar d’accelerar, Jacqueline subjectava el cap de Kennedy per impedir-ne l’eixida de més massa encefàlica i el Lincoln hi va arribar a tota pastilla seguit del Halfback i de la limusina de Johnson. Hi van entrar sorollosament a l’àrea d’ambulàncies i els agents de Servei Secret cridaven mentre treien el cos de Kennedy i el posaven en una llitera i tot seguit el van dur corrents a la Trauma Room One, que es va omplir ràpidament d’agents, assessors presidencials, metges i infermeres. Jacqueline, que portava un vestit de color rosa i tacat de sang (el mateix que portaria tres dies després, sense rentar, durant el funeral de John) va lliurar a un metge un tros de crani i massa encefàlica, després va entrar a la sala de traumatologia i es va quedar allà. Els metges van dir que no podien treballar amb tanta gent i n’havien d’eixir del quiròfan però Jacqueline es va negar i els va dir: “És el meu marit, és la seua sang, tot el seu cervell està escampat sobre mi”.
Deu minuts després del tiroteig el presentador de la CBS News, Walter Cronkite, fa el primer reportatge televisiu. A Connally també l’havien ingressat i van haver de fer-li dues operacions. Els agents del Servei Secret van començar a dir a Johnson que havia de tornar a Washington perquè la seua vida, possiblement, també corria perill, hi podia haver un intent de colp d’estat, però ell va decidir d’esperar fins que els metges diguessen quin era l’estat de Kennedy. El cirurgià Malcolm Perry li va practicar una traqueotomia d’urgència, un altre li va fer una reanimació cardiopulmonar, tots els metges que hi havia a la sala treballaven frenèticament per salvar-li la vida però aviat es van adonar que no hi havia res a fer i a la una de la vesprada (hora local) van informar que havia mort.
Llavors el secretari de premsa de la Casa Blanca, Malcolm Kilduff, va entrar a la sala de l’hospital on hi havia asseguts el nou president Johnson i la seua dona, li va dir que havia d’anunciar la mort de Kennedy, li va demanar si ho havia de fer en aquell moment i Johnson li va respondre “Crec que serà millor eixir d’ací abans d’anunciar-ho. No sabem si es tracta d’una conspiració mundial, si estan darrere meu com ho han estat del president Kennedy”.
El 1980, set anys després de morir Johnson, l’escriptor Merle Miller va publicar la biografia Lyndon, an Oral Biography, que havia escrit tot entrevistant familiars i polítics del president i buscant informació de tota mena a diaris i revistes, i allà trobem aquesta resposta: “Vaig demanar que l’anunci es fes després d’haver eixit de l’habitació perquè no sabia si es tractava d’una conspiració internacional que volia destruir la nostra forma de govern i acabar amb els dirigents de la ciutat”.
Els agents van portar el vicepresident, la dona i tres congressistes fins a l’aeroport Love Field, que era on hi havia l’Air Force One perquè van pensar que de tots els avions que havien vingut de Washington era el que tenia el millor equip de telecomunicacions. Durant el trasllat Youngblood el va obligar a amagar el cap per sota de la finestreta per por d’un altre atemptat. Quan tots eren a bord de l’avió, ell va decidir d’esperar Jacqueline. Youngblood cridava sense parar, va ordenar de baixar totes les cortines de les finestretes i va posar punts de control a les dues entrades de l’avió.
Entre els agents del Servei Secret hi havia la sensació que l’avió podia ser atacat en qualsevol moment i de totes les maneres, veien enemics per totes bandes. Per una finestreta amb la cortina apujada van veure un cotxe patrulla que arribava a més de cent per hora tot fent xerricar els pneumàtics i amb la sirena en marxa, llavors van pensar que l’enemic ja era allà i ràpidament es van preparar per a deixar el vehicle ben foradat però, per sort, no ho van fer, perquè al cotxe anaven diversos membres i ajudants de la Casa Blanca que també venien del Parkland Memorial Hospital.
A l’hospital hi havia un estat d’histèria i de confusió absoluts, tothom pensava que la democràcia estava en perill, el frenesí era total entre el personal del centre, els periodistes i tot l’equip de Johnson i Kennedy. En dir els metges que Kennedy havia mort, Hill va anar a la sala d’entrada, va demanar on era la funerària més propera, que va ser la O’Neal Funeral Home i tot seguit va anar a la sala de premsa de l’hospital, que era on hi havia els telèfons.
Però en aquell moment tothom volia parlar per telèfon, inclosos tots els periodistes que hi havia a Dallas. La sala era plena, tots els telèfons estaven ocupats, el telèfon valia el seu pes en or, tot eren espentes i colzades, el desori era fenomenal però Hill va arramblar amb el primer que va trobar, va trucar a la funerària, va demanar el taüt més car i el cotxe fúnebre més luxós i Vernon B. O’Neal, que n’era l’amo, va dir que els enviaria el model Handley Britannia, un taüt de bronze per valor de 3.995 dòlars i amb un pes de 180 quilos fabricat per l’Elgin Casket Company.
A la funerària van carregar el taüt al Cadillac i O’Neal i un ajudant el van conduir fins a l’hospital per tal d’ajudar les infermeres a embenar el cap de Kennedy atés que Hill li havia dit que l’havien de transportar a Washington. A l’hospital hi havia un capellà, el reverend Oscar Huber, que va ungir el front del cadàver amb oli beneït, va recitar allò de Si vivis, ego to absolvo a peccatis tuis. In nomine Patris et Filii et Spiritus Sancti. Amén i en acabar van arribar O’Neal i l’ajudant, els agents i els assessors del govern els van ajudar a portar el taüt fins on era Kennedy i O’Neal es va esgarrifar en veure l’orifici d’eixida de bala, que era gros, a més que li faltava part del cervell.
Malcolm Kilduff va informar la premsa que Kennedy era mort. O’Neal i les infermeres van passar una estona embolicant-li el cap amb llençols per tal que la sang no fes malbé el taüt, després el van posar a dintre, el van tancar i els agents el van agafar, van anar cap a la porta per un corredor, però Earl Rose, forense del comtat de Dallas, els ho va impedir perquè no hi havia cap llei federal pel que fa a les autòpsies, les lleis només eren estatals i, per tant, ell era l’encarregat de fer l’autòpsia a tots els morts del comtat.
Els agents es feien creus, els ajudants van començar a alçar la veu, els metges van fer costat als agents, al cap d’un moment tot eren crits, hi va arribar el jutge de pau Theron Ward, que tenia el poder de decidir on havien de fer l’autòpsia a Kennedy i va dir que l’havia de fer Rose. Llavors tots els agents i ajudants de Kennedy es van emprenyar, Rose es va posar al davant de taüt per tal que se l’emportessen, O’Donnell va dir a Ward i Rose que no era un mort corrent i que n’havien de fer una excepció, però Ward li va respondre que, segons la llei, era un cas com un altre, i llavors O’Donnell va perdre l’oremus i va cridar “Ves-te’n a la merda! Som-hi! Fuig del mig!” Els agents i els ajudants van empènyer amb força cap avant i el forense, el jutge i tres o quatre guàrdies municipals van ser arrossegats mentre els agents s’obrien una mica una part de la jaqueta i ensenyaven les pistoles. Van posar el taüt al Cadillac i, juntament amb els cotxes dels agents i els ajudants, on també hi havia pujat Jacqueline, van anar a cagallets fins al mateix aeroport d’abans, on els esperava l’Air Force One amb els motors en marxa i voltat de policies de Dallas i agents secrets amb armes llargues. Entre tots van pujar el taüt per l’escala a males penes, hi van trencar dues anses perquè sembla que no cabia per la porta i el van deixar a la cua de l’avió, on el sergent Ayres havia tret prèviament dues fileres de seients. Ningú no sabia què fer ni sabia tampoc què havia passat, tret que a Kennedy l’havien assassinat, és clar, però no sabien res més, la incertesa era absoluta a bord de l’avió.
O’Donnell no sabia que Johnson era a l’avió i va ordenar al general Godfrey McHugh que l’avió s’enlairés ràpidament perquè pensava que els controladors de l’aeroport els podien negar l’autorització del vol i també que els cotxes patrulla de Dallas podien interceptar l’enlairament, però McHugh li va dir que Johnson havia decidit de no marxar fins a haver jurat el càrrec de president. Llavors O’Donnell va parlar amb Johnson, que li va dir el mateix, i O’Donnell, de mala gana, es va haver d’aguantar perquè ara, a l’Air Force One, el qui manava era Johnson.
