La base social de la revolució de 1854 havia estat àmplia, incloent-hi les associacions obreres. Però a Barcelona la qüestió social té una altra dimensió que a la resta de Catalunya i a Espanya. Només un any després, la primera vaga. Els liberals es troben amb l’acció decidida dels obrers, la qual intenten contenir amb bones paraules. El governador civil Cirilo Fresquet, que havia encarregat a Cerdà l’alçament topogràfic, els diu: «No olvidéis que si triunfáseis por medio de la fuerza no sabríais qué hacer de la victoria.» Cerdà, com a comandant d’un batalló de la Milícia Nacional, es troba implicat en primera línia en aquest segon conflicte i es guanya també el prestigi i respecte per part dels obrers barcelonins. No sols això, sinó que forma part d’una comissió, al costat dels treballadors dels diferents oficis, que viatja a Madrid a parlamentar directament amb Espartero. De les vicissituds d’aquella comissió, Cerdà rememorarà: «No es oportuno mencionar aquí las gestiones que se practicaron, y los resultados que se obtuvieron, inútiles, como es de suponer». Però va servir l’ocasió per a fer-se càrrec d’un estudi estadístic, inexistent en aquell moment, sobre les condicions de vida dels obrers, amb dades de primera mà. El resultat d’aquests estudis i observacions, elaborades amb criteri inèdit fins al moment a Espanya, va ser recollit en la seua Monografía estadística de la clase obrera de Barcelona, publicada en 1856, inclosa més tard en la Teoría General de la Urbanización, de la qual, segons Estapé, és «la verdadera pièce de résistence». És en aquest moment que les seues idees procedents dels corrents del socialisme utòpic, obligades pel seu coneixement positiu de la realitat social, se superposen al seu liberalisme i hi entren en contradicció. Absorbit pel seu treball «tècnic», procurarà restar al marge de l’acció política directa. Però no podrà. Estapé diu que un altre dels factors que alimentaren la controvèrsia, potser el més important, va ser la tensió entre un liberalisme miop, incapaç d’afrontar la realitat del conflicte social, i la concepció d’elements també liberals, però més lúcids, com el mateix Cerdà. No és que la burgesia ignorés quines eren les condicions de vida dels obrers a Barcelona. Estapé ressenya diversos opuscles contemporanis que en fan un retrat de primera mà. Però els punts de vista que manifesten i les «solucions» que proposen deixen el lector esborronat. Aquest era l’estat de l’opinió majoritària en la burgesia catalana.
Que la viabilitat del pla urbanístic per a l’Eixample de Barcelona és un fet vinculat a la revolució de 1854, ho demostra la congelació del procés una vegada acabat el bienni progressista, fins a l’any 1858, quan O’Donnell intervé personalment a reactivar-lo. Aleshores, però, esclata el conflicte entre el govern de Madrid i l’Ajuntament de Barcelona. Aquest, embolicat també en un conflicte amb la Comissió Consultiva que ell mateix havia nomenat, es troba en una posició de feblesa davant l’aprovació unilateral del pla de l’Eixample per part de Madrid. El pla aprovat és, naturalment, el de Cerdà. En ell —i contra ell— es va personalitzar la polèmica. El concurs de l’Ajuntament es va celebrar finalment, amb el permís de Madrid, com a concessió a les protestes municipals. No obstant això, el permís no revocava la reial ordre anterior que aprovava el projecte de Cerdà. Ben al contrari, deixava ben clar que aquest era el planejament aprovat i obligava a exposar-lo públicament al costat dels catorze projectes presentats al concurs. A finals del 1859, el Jurat de l’Ajuntament, format per nou membres, entre els quals hi havia Elies Rogent, atorgà el primer premi al de l’arquitecte municipal Antoni Rovira i Trias, que l’havia presentat amb el lema Le tracé d’une ville est ouvre de temps plutôt que d’architecte. En els antípodes dels punts de vista de Cerdà, aquest lema tan eloqüent sintetitza molt bé la contraposició entre arquitectes i enginyers. Per als arquitectes, el temps és la història, la història passada; per als enginyers, és la història futura, a partir de les condicions materials presents. La modèstia del lema —«plutôt que d’architecte»— a Cerdà li semblaria pura irresponsabilitat. En el fons, aquesta controvèrsia es manté vigent avui, però amb els contendents desarmats: els arquitectes, sense recursos formals; els enginyers —i els arquitectes amb ínfules de tècnics experts—, refutats en la seua ambició cientifista.
Arribat a aquest punt, no serà cap sorpresa descobrir quina va ser la principal tribuna d’oposició pública al Pla Cerdà: el Diario de Barcelona. El director, Joan Mañé i Flaquer, va agafar personalment la ploma i, en juny de 1860, escriu: «No dudamos ni podemos dudar de la probidad del Gobierno, pero fuerza es confesar que en este asunto ha habido un lujo de arbitrariedad, de irregularidad en los procedimientos, un empeño manifiesto de favorecer a una determinada persona, una ostentación de desprecio hacia las corporaciones que representan el municipio, que no podíamos esperar de los hombres que en el Gobierno son una protesta contra los abusos del poder central que nos llevaron a la sublevación de 1854.» I encara: «Para los que decretaron el ensanche de esta capital, los pueblos no tienen tradición, ni sentimientos morales, ni ideas de belleza: las ciudades deben ser un conjunto de chozas de castores, encrucijadas y caminos que conducen a diferentes puntos del Reino, por eso sobre ellas debe fallar como arbitro supremo la Junta de Caminos y Canales». Finalment, Mañé disparava amb precisió: «Cuando no funciona para ella [Barcelona] los Consejos de Guerra, funciona la Junta de Caminos y Canales.» No era gratuïta l’equiparació dels «Consejos de Guerra» amb la «Junta de Caminos y Canales». Anys més tard, Puig i Cadafalch citava un opuscle de l’època que criticava el Pla Rovira perquè no preveia la reforma de la ciutat antiga amb l’obertura d’àmplies avingudes, «fáciles al paso de la fuerza pública y accesibles a las fuerzas de la artillería moderna».
Era tanta la necessitat de l’eixamplament, que Barcelona es va trobar entre l’espasa i la paret i no va tenir més remei que acceptar el projecte de Cerdà. Però aquest afer, inevitablement, va restar marcat com un greuge més i va afectar la consideració posterior de l’obra de Cerdà. Estapé, una mica alterat, denuncia «las deformaciones que se han sucedido, casi sin tregua, desde los dicterios de Puig i Cadafalch a las inanidades de Rafael Puget, recogidas por José Pla en Un señor de Barcelona y en otras ocasiones en las que, al hablar de la Ciudad Condal, se ha sentido llevado a depositar una capa más del barniz despectivo, sarcástico y a veces injurioso con que se ha revestido la figura de Ildefonso Cerdá.»
Més tard, el desenvolupament de l’Eixample no va ser tan ràpid com hagués volgut tothom. Cerdà escrigué encara un fullet conciliador, on destaca el conflicte entre la propietat dels terrenys i les exigències del planejament. En relació amb aquest punt, va anticipar el concepte de la redistribució de beneficis i càrregues de la urbanització, avui plenament integrat en el dret urbanístic espanyol, però que aleshores els propietaris tenien dificultats a comprendre. I s’hi resistiren. En qualsevol cas, l’Eixample que coneixem avui és el resultat de transformacions que desvirtuaren de manera decisiva el pla original i que s’han de tenir en compte a l’hora d’avaluar les bondats i defectes del projecte de Cerdà.
Si, als anys cinquanta, Cerdà havia destacat per la seua radicalització política, en el mateix sentit que la de Pi i Margall, després del bienni progressista desapareix de la primera línia, probablement immers en la seua dedicació a l’urbanisme. Però hi retorna amb la proclamació de la primera república espanyola. Com a vicepresident de la Diputació Provincial de Barcelona, dóna suport a la facció federalista més radical i decidida, encara que minoritària. Davant del perill de negativa de las Cortes espanyoles a dissoldre’s, les decisions de la Diputació, en les quals pren part activa Cerdà, apunten a «construir de hecho el Estado catalán». Cerdà dóna suport a Baldomero Lostau en la constitució d’un govern provisional, a partir de les diputacions, i col·labora en l’organització d’un cos de voluntaris armats i de les finances. Finalment, Madrid va recuperar la iniciativa i Lostau i Cerdà quedaren aïllats. Estapé compara aquest episodi amb el de Macià, l’abril de 1931: «No existe ninguna dificultad para establecer una analogía directa e impresionante entre las actitudes capitaneadas por Ildefonso Cerdá, con su proclamación del Estado Catalán dentro de la República Federal Española y lo que aconteció en abril de 1931, cuando Francesc Macià eligió un camino muy similar a aquél en el que había volcado sus esperanzas Ildefonso Cerdá en 1873.» Em sorprèn aquesta comparació, sobretot perquè Estapé, en aquesta llarga monografia, no diu res sobre les possibles relacions de Cerdà amb la Renaixença ni amb un incipient catalanisme o regionalisme, que podrien justificar el paral·lelisme. Ben al contrari: «De un modo u otro, Ildefonso Cerdá se había convertido, en la Barcelona de la época, en el representante del ukase ministerial, en el hombre cuyas condiciones y circunstancias podría falsear impunemente un Puig y Cadafalch, varios años más tarde. Y, como consecuencia de ello, rebrotaban, consciente o inconscientemente, las repercusiones de su vida pública, de su adscripción a la Milicia Nacional, de los episodios en que fue protagonista en 1854 y 1855. En cierto modo, a la etapa final de su vida se le puede aplicar la amarga observación de Julien Benda: “Cette bourgeoisie a connu la terreur. Malheur à ceux qui la font trembler, s’ils ne sont pas victorieux!”». Precisament perquè Estapé admira incondicionalment Cerdà, aquest episodi és l’únic que té a recriminar-li. El paral·lelisme amb Macià només s’entén com una manera de denunciar l’opció de Cerdà per «la carta del maximalismo», com va fer Macià. Estapé no creu en aquestes aventures i prefereix la carta del «posibilismo». La seua biografia ho demostra admirablement: no va ser ell mateix militant de CCOO i del PSUC i també assessor de López Rodó i Franco? Avui encara continua la baralla entre els qui aposten pel tot o res, perquè pensen que si no és tot, serà no res, i els qui prefereixen salvar el que es puga salvar en cada moment, per no perdre-ho tot. La síntesi es preveu difícil.
Deixant de banda l’aventura deplorable del vell Cerdà, potser Estapé s’identifica amb la complexa personalitat de Cerdà, amb la seua vida independent i obstinada, atent a aprofitar les ocasions favorables i a recular en les desfavorables. Per això no té inconvenient a incloure in extenso un parlament de l’alcalde Porcioles, amb l’ocasió de la inauguració, l’any 1959, del nom d’una plaça dedicat a l’enginyer, «expresado con una profundidad y acierto de juicio realmente notables», segons Estapé. Cal tenir en compte que el llibre que comentem va ser escrit i publicat en 1971, però en l’edició de 2001 no va modificar el passatge. Ben mirat, Estapé no tenia la culpa que el primer reconeixement oficial d’Ildefons Cerdà no hagués vingut de la Mancomunitat, ni de la República espanyola. Vingué de l’Ajuntament de Porcioles, responsable de l’última desvirtuació del Pla Cerdà, amb les famoses remuntes o barrets de l’Eixample.
Ildefons Cerdà, en efecte, no tingué dedicat un carrer o una plaça a Barcelona fins a l’any 1959. De Víctor Balaguer va ser la idea de confeccionar el nomenclàtor del nou Eixample amb noms de les glòries catalanes i de personatges il·lustres de la Renaixença. Cerdà no hi tingué un lloc. També cal dir, com explica Estapé, que ell mateix va menysprear aquest «premi», que les bases del concurs reconeixien al guanyador. Ni tan sols volgué presentar-s’hi. En qualsevol cas, Cerdà era completament aliè a l’esperit de la Renaixença o a qualsevol regionalisme. I ja hem vist l’antipatia que va despertar des del primer moment i la marginació que va patir per part dels intel·lectuals catalans. A la llarga, però, la Renaixença i el catalanisme, com també la burgesia, van fer seu el Pla de l’Eixample, a pesar que molts hi van veure la necessitat de «corregir-lo», amb l’argument de la monotonia de la quadrícula de Cerdà o la desconfiança davant una planificació tan estricta, tan «científica». Maragall, en l’article La ciudad del ensueño, es preguntava si és possible planificar una cosa tan espontània com una ciutat. Per això el Pla Rovira no es va oblidar mai del tot, perquè la ciutat és «ouvre de temps plutôt que d’architecte». Ara bé, el que ningú no va posar en dubte va ser la necessitat de l’eixample i la reforma interior. Si la modernització de la ciutat era un «ensueño» per a Maragall, per a D’Ors evocava «tot son poder d’insomni, tota la impaciència de la seva vocació per a les creacions enèrgiques». I ningú sentia gens ni mica de nostàlgia per la vella Barcelona. Ni tan sols Maragall, que escriu amb una desacostumada fredor: «Al fin este barrio que va a morir me agobia y me enternece, y me voy, y me lo llevo dentro; por mi, ya pueden derribarlo». Ell, somiador i entusiasta, no va enyorar el barri de la seua infantesa. El poema «Sol solet» explica aquesta experiència: «Quan jo era petit / vivia arraulit / en un carrer negre…» L’única excepció va ser la de Josep Pijoan. Tot això ho explica Lluís Quintana i Trias en l’article Joan Maragall, el Pla Jaussely i la Reforma de 1908 a la ciutat de Barcelona.
M’he allargat molt en aquest resum —no és altra cosa— del llibre de Fabià Estapé, perquè Vida y obra de Ildefonso Cerdá té un gran interès general. Tres-centes cinquanta pàgines que apunten en moltes direccions i que suggereixen molts altres temes. Entre ells, naturalment, el de les circumstàncies de l’enderrocament de les muralles de València i la planificació del seu Eixample.
