L’Eixample de Barcelona projectat per Ildefons Cerdà ha provocat sempre una gran controvèrsia, alimentada també per un gran desconeixement sobre la matèria. Com va observar l’arquitecte Adolf Florensa, «el proyecto, lo conocíamos mal; el tratado, ni mal ni bien, y la vida de Cerdà en absoluto». El «proyecto» és, naturalment, l’anomenat Pla Cerdà, prou diferent de l’Eixample que coneixem, i el «tratado» és el llibre que Cerdà va publicar l’any 1867: Teoría General de la Urbanización. Respecte a la personalitat d’Ildefons Cerdà, la ignorància era tan extrema que el mateix Florensa reconeix que no va saber que Cerdà era català fins a l’any 1968. Aquests antecedents, els explica Fabià Estapé en un text que va preparar el 1971 per al tercer volum de l’edició del «tratado», text reeditat més tard (Península, 2001) amb el títol Vida y obra de Ildefonso Cerdá.
La ignorància sobre la biografia de Cerdà, fins al punt d’haver oblidat que era català, demostra l’antipatia que havia suscitat la seua figura i obra. Salta a la vista el contrast amb la popularitat del seu coetani Jaume Balmes, que tothom sap que era de Vic i que té dedicat un carrer en cada poble. Però Ildefons Cerdà i Sunyer era tan català com Balmes, pels quatre costats. Es portaven cinc anys i havien nascut molt a prop l’un de l’altre. Cerdà va nàixer el 1815 al Mas Cerdà de Centelles, en la Plana de Vic, dos o tres quilòmetres al sud de la capital de la comarca d’Osona. El Mas es troba sobre un turó que domina una hisenda de 150 ha. La construcció actual data potser del segle XII. Si fem cas de la llegenda local i familiar, encara deu ser més antiga, perquè les cròniques conten que Carlemany s’hi va allotjar i va quedar tan encantat del paratge que s’exclamà: «Aquí restau». Els Cerdà l’ocuparen almenys des del 1440, com demostren els arxius, els quals registren ininterrompudament una successió d’hereus per línia masculina fins a arribar a la generació d’Ildefons Cerdà. Ell era el tercer en la línia successòria de la propietat. Per això li van donar estudis professionals. Però la mort prematura dels dos germans grans el va convertir més tard en hereu, l’últim de la saga.
Ildefons es va casar amb Clotilde Bosch i Carbonell, una filla de la burgesia barcelonina. Ell tenia trenta-dos anys i ella, molt bella, dinou. A més de la diferència d’edat, hi havia un fort contrast de temperaments. Ildefons era un esprit de géometrie, la cara positivista del segle dinou. Clotilde, en canvi, n’era l’altra cara. Es decantava per les arts, particularment per la pintura i la música i tenia idees pròpies sobre la vida. Li va donar quatre filles, encara que la quarta no s’assemblava gens al pare, que aleshores estava molt ocupat en els seus treballs urbanístics. Aquesta circumstància va provocar la ruptura del matrimoni. No obstant això, el marit va consentir a donar el cognom a la petita Clotildina, que és el nom que li posaren, com la mare, la qual va projectar sobre la nena els seus somnis artístics. La va convertir en una famosa arpista, que va meravellar Liszt, Wagner i Victor Hugo. Entre tots li posaren el nom artístic d’Esmeralda Cervantes, amb què va ser coneguda arreu del món.
Després de la separació del matrimoni, hi va haver una completa diàspora familiar. Si els avantpassats d’Ildefons, com hem dit, se succeeixen ininterrompudament per línia paterna almenys des del segle XV, sempre lligats a la propietat del Mas Cerdà, els descendents, que porten els cognoms Richardson, Cornwall o Saunders, van acabar per vendre la hisenda i han viscut i viuen a Austràlia, Califòrnia, Buenos Aires, Londres i Indonèsia. La ruïna familiar va ser planificada pel mateix Cerdà, quan va supeditar «a la realización de mi idea, mi fortuna toda entera, todo mi crédito, todo mi tiempo, todas mis comodidades, todas mis afecciones, y hasta mi consideración personal en la sociedad». Amb la col·laboració de la seua esposa i filles, el patrimoni familiar es va esfumar. El Mas, avui, degudament espoliat, es dedica a organitzar eventos, com podem comprovar en el corresponent web.
El vincle amb Balmes va molt més enllà de les raons de veïnatge i de cronologia al·ludides i és un dels temes del llibre de Fabià Estapé. Per començar, Balmes tenia una relació molt estreta amb els Cerdà, particularment amb Josep, el germà gran d’Ildefons, i amb Carmen, la germana, casada amb l’hereu del Mas Prat de Dalt, molt a prop del Mas Cerdà. Allí s’hi va refugiar, fugint espantat i a peu d’una de les bullangues de Barcelona i allí va escriure El criterio. Balmes procedia d’una família humil d’aluders. Amb el seu fort caràcter, carregava amb els afers familiars sense defallir. Tenia un germà que portava, amb poca empenta, un negoci de barrets. Jaume no va deixar mai d’ocupar-se enèrgicament del negoci. Va trobar un soci capitalista en el pusil·lànime Josep, aprofitant la intimitat i autoritat que tenia sobre ell. Quan va morir Josep, la relació amb Ildefons va ser més distant, perquè el nou hereu, a diferència del germà, tenia independència de caràcter, i una passió: l’urbanisme, a la qual ho va supeditar tot, hisenda inclosa. La relació personal amb Balmes, en qualsevol cas, no pogué anar més enllà, perquè aquest va morir pocs mesos després del seu amic Josep. Al marge de les afinitats personals —o de la manca d’afinitats— entre Cerdà i Balmes, Estapé analitza les coincidències intel·lectuals en alguns punts de la màxima importància.
D’entrada, tots dos van ser sensibles a l’impacte de la revolució industrial. En les notes autobiogràfiques amb què Cerdà justificava la seua Teoría General de la Urbanización, consigna quatre impressions que el van marcar personalment. En els seus anys d’adolescent, veié meravellat l’aplicació de la màquina de vapor en la incipient indústria barcelonina. Més tard, el descobriment que aquesta màquina funcionava també en moviment, com ara en un vaixell. El ferrocarril el va impactar encara més profundament: no l’aplicació del vapor a la locomotora, que ja no podia ser una sorpresa per a ell, sinó el caràcter massiu del transport de «poblaciones enteras ambulantes», amb les seues mercaderies, i el contrast de «este espectáculo, siempre grandioso» amb la sordidesa dels carrers i habitatges de les ciutats. Finalment —i sobretot, com ell mateix precisa—, l’impacte de l’electricitat, no tant per les aplicacions —poques— inventades en aquell moment com pel futur prometedor que podia endevinar-hi. Balmes, com Cerdà, també va ser sensible a aquesta revolució tecnològica i a les transformacions socials que se’n derivaven de manera irreversible.
D’altra banda, Balmes va participar activament en la polèmica al voltant de l’enderrocament de les muralles i forts de Barcelona, que impedien la necessària expansió de la ciutat. En realitat, el consens ciutadà era unànime en aquest punt. Les reticències venien del costat dels qui volien mantenir Barcelona com a ciutat ocupada i fortificada, situació que durava ja dos-cents anys, i dels qui pensaven que era necessari bombardar-la cada cinquanta anys. Balmes no en tenia cap dubte sobre la necessitat d’assolar les muralles, no només per al futur de la ciutat sinó per al de tot Catalunya, el destí de la qual veia lligat indissolublement a l’auge de Barcelona. Balmes va publicar una sèrie d’articles el 1844, on defensava el creixement de Barcelona, producte de les seues pròpies forces i en detriment de la resta de Catalunya. Els seus arguments van ser repetits en tots els memorials que més tard el consistori municipal va adreçar al govern de Madrid. Estapé apunta que si bé les famoses bullangues de Barcelona tenien el seu origen en les tensions pròpies de la industrialització urbana, la seua particular virulència cal posar-la en relació amb la pressió urbana que hi afegien les muralles i forts de Barcelona i en l’ofuscació del govern central en mantenir-les dempeus.
Només amb la revolució de juliol de 1854, en una nova conjuntura política, va ser autoritzat per fi l’enderroc, el qual va agafar un aire de conseqüència revolucionària. Si la revolució esclatà en juliol, l’autorització per a l’enderroc va arribar en agost, en relació estricta de causa a efecte. El govern de Madrid necessitava ampliar el seu suport, gràcies al qual havia estat possible el pronunciamiento. Per això, fins i tot, s’avingué a fer-se càrrec del cost de la demolició.
El context de la gènesi de les idees urbanístiques de Cerdà és aquest de l’eliminació de les muralles i l’eixamplament i reforma de Barcelona. Estapé no dubta a afirmar la projecció del pensament de Balmes sobre el de la primera època de Cerdà. Cerdà se’n separa per la seua confiança en la reforma social com a remei dels mals de la societat i en el seu evident «sansimonisme». Cerdà, des dels anys de formació, s’havia incorporat als corrents liberals. S’havia titulat l’any 1841 en l’Escola d’Enginyers de Camins, Canals i Ports de Madrid. Formava part de la tercera promoció. La primera constava de catorze titulats; la segona, de nou enginyers; la tercera, la de Cerdà, de set. Era, doncs, una autèntica elit de tècnics, en un país amb tot per fer en el camp de les infraestructures. L’Escola havia estat, des dels seus orígens en 1799, un focus de liberalisme. Tant, que els períodes absolutistes obstaculitzaven el seu desenvolupament o directament la tancaven. En tornar Fernando VII, va ser abolida, juntament amb el Cos d’Enginyers, de constitució i vicissituds inseparables de l’Escola, perquè els titulats hi ingressaven automàticament com a funcionaris de l’Estat. Només en morir el Deseado, l’una i l’altre van poder funcionar amb normalitat. Més tard, entre 1854 i 1868, serà un centre revolucionari liberal, al voltant de la seua Revista de Obras Públicas. Un dels objectius principals de les mesures de desamortització activades pels governs liberals era l’obtenció de capitals per a fer front a les grans inversions necessàries en l’execució d’infraestructures. L’activitat professional dels enginyers depenia d’aquesta política. És aquest l’ambient de formació de Cerdà, en el qual participa activament, també com a membre de la Milícia Nacional.
Enfront del liberalisme declarat de l’Escola d’Enginyers, hi havia l’Escola d’Arquitectura, en una rivalitat i competència que es prolonga fins avui. Segons Estapé, aquesta és una de les claus per a entendre l’oposició al Pla de Cerdà, enfront del projecte de Rovira i Trias, l’arquitecte guanyador del concurs convocat per l’Ajuntament. Al marge de la rivalitat corporativa, hi havia dues concepcions contraposades de l’urbanisme. D’un costat, Cerdà concebia l’urbanisme com una ciència, o almenys una disciplina que anava pel camí de convertir-se en una ciència positiva. El plantejament racional havia de ser-ne la guia, a partir de consideracions demogràfiques, estadístiques, socials, sanitàries, sobre infraestructures, sobre fluxos de transport, etc. De l’altre costat, els arquitectes encara pensaven que el planejament urbà era un problema fonamentalment formal. Haurien de passar cinquanta anys fins que els arquitectes, amb el moviment modern, incorporassen aquelles consideracions en el disseny d’edificis i ciutats. Alguns prengueren com a model els enginyers, que els hi portaven avantatge. En el moment de la polèmica sobre el Pla de l’Eixample, Cerdà ja no pertanyia al Cos d’Enginyers, perquè feia anys que n’havia demanat l’excedència per a dedicar-se intensivament a l’urbanisme. Recordem que en convertir-se en hereu del Mas Cerdà, es va alliberar de la necessitat d’uns ingressos professionals regulars. Amb tot, Cerdà era un personatge vinculat al Cos d’Enginyers i a Madrid. I a la Milícia Nacional. Era l’home adequat en el moment oportú. Madrid va decidir encarregar-li l’alçament del plànol topogràfic dels voltants de Barcelona en novembre del 1854. Des d’aquell moment, Cerdà treballarà per al Ministeri, que és qui li fa l’encàrrec (que no voldrà cobrar). El conflicte de competències amb l’Ajuntament de Barcelona estava servit.
