Francesc Gisbert és professor de llengua i literatura des de fa vint anys. Escriptor, amb més de cinquanta títols de literatura infantil, juvenil i d’adults, i també un bon palmarès de premis i reconeixements a la prestatgeria de sa casa. Molt vinculat l’activisme cultural, és fàcil trobar-lo darrere d’un fum de manifasseries. Dissabte 9 de març, ens convida a participar en la II Trobada d’Escriptors de l’Alcoià i el Comtat.
Per què una trobada d’escriptors?
Els escriptors som molt individualistes. I això és un problema. Hi ha col·lectius d’artistes, com ara els il·lustradors, que han sabut associar-se i reivindicar els seus drets. Els escriptors no. Acostumem d’anar cadascú a la seua, ens mirem amb desconfiança i així ens va. Sembla mentida però, en altres èpoques, sense internet ni grups de xarxes socials, els escriptors teníem més relació personal que ara: epistolar, en tertúlies, en grups d’afinitats…
Alcoi és terra d’artistes, també gent de lletres…
Alcoi sempre ha presumit (entre una garbera de temes més), de ser un bon planter de gent de lletres. A la comarca hi ha de clàssics, ja traspassats, com ara Joan Valls, Isabel Clara-Simó o, fins i tot, l’Ovidi. Però afortunadament, n’hi ha un fum de vius: Francesc Bodí, Jordi Botella, Manel Rodríguez, Mercè Climent, Silvestre Vilaplana, Jordi Tormo, Natàlia Gisbert, Carles Cortés, Esther Vizcarra, Francesc Pou, Paco Esteve, Jordi Raül Verdú, Josep Lluís Santonja, Juanfran Ferrándiz, Enric Senabre, Lliris Picó… La majoria ens coneixem, coincidim per separat de tant en tant, però no hi ha el costum d’ajuntar-nos, com a mínim, una volta a l’any, per parlar de les nostres coses.
Hi ha comarques que sí en tenen costum?
Que jo sàpia, els únics que han creat una xarxa consolidada són Saforíssims i el Pont Cooperativa de Lletres. Al Cap i casal, l’AELC fa algun acte de tant en tant.
I com naix la Trobada d’Escriptors de l’Alcoià i el Comtat?
Nosaltres convocàrem l’any passat la I Trobada d’Escriptors de l’Alcoià i el Comtat, oberta a la participació d’autors d’arreu del País Valencià. La impulsàrem des de la Coordinadora pel valencià (Escola Valenciana). Va ser un èxit. Ens hi vam aplegar una vintena d’autors, a la sala de juntes del parc natural de la Font Roja, que ens va acollir. Vam aprofitar per retre homenatge a Isabel-Clara Simó. I alhora, férem un gest per divulgar els nostres autors. Inauguràrem el Mirador de les Lletres. Una iniciativa molt senzilla i simbòlica, però trobe que efectiva. Vam instal·lar una vintena de vinils als vidres exteriors del mirador de la Font Roja, amb fragments literaris, relacionats amb Alcoi i el paratge. Des d’Enric Valor, Joan Fuster o Estellés, a Carme Miquel i Isabel-Clara Simó, passant per Joan Valls, Francesc Bernàcer, Manuel Rodríguez (pare) o Joan Antoni Climent. Enguany, tenim pensament d’ampliar els vinils i cobrir tota la galeria, amb quinze més, i completar la sèrie.
Què és la campanya Grans de les Lletres?
Cada setmana, llancem per les xarxes un cartell per divulgar una figura rellevant de les lletres del segle XX. Vam començar amb Isabel-Clara Simó, Enric Valor i Rosa Serrano. En traurem una vintena, fins el dia de la II Trobada d’Escriptors, el 9 de març. La idea és que siguen compartits per les xarxes: Estellés, Fuster i Sánchez-Cutillas o Granell, Mira o Torrent, en són alguns dels protagonistes. Hi ha biblioteques que estan imprimint els cartells i penjant-los, cada setmana, com també docents que els fan servir a classe. És un gest fàcil i solidari que, si tots els que diuen defensar el valencià els compartiren, ompliríem la xarxa de Grans de les Lletres i divulgaríem la nostra literatura.
I què fareu el 9 de març, dia de la Trobada d’Escriptors?
Ens aplegarem a les 11.30 hores, a la Biblioteca Pare Arques de Cocentaina, al Pla de la Font. És una de les biblioteques més boniques i modernes del País Valencià, avise. Amb un equip de categoria, encapçalat per la bibliotecària Susi Orts. Inaugurarem l’exposició Grans de les Lletres, amb tots els cartells de la campanya al rebedor de la biblioteca. Després, ens reunirem per xarrar sobre la situació del sector. I en acabant, a les dos, compartirem un dinar de germanor. Per a inscriure-vos a la Trobada o al dinar heu d’enviar-nos un correu, com diu el cartell anunciador. Vull assenyalar que a més d’escriptors de les nostres comarques han confirmat l’assistència companys d’altres zones. Encara que porte el nom de l’Alcoià i el Comtat, ens encantaria que vingueren autors d’arreu del País Valencià, per compartir experiències, conéixer-nos i fer pinya.
Quins creus que són els principals problemes dels escriptors o, si vols, del llibre en valencià?
Un problema som nosaltres. I no és broma. Què passa quan un treballador, de qualsevol empresa, té una reivindicació? Si va a queixar-se individualment a l’amo o a la direcció, el toregen com volen o l’amenacen de fer-lo fora. Ara, si la queixa ve recolzada per tots els companys, l’empresa alça les orelles i no té més remei que escoltar. Això, a Alcoi, ho van entendre els nostres avantpassats, amb lluites com ara el Petroli i tantes vagues i reivindicacions. És la vella paràbola de la mata de jonc. Sense unió, sense sinergies compartides, cap col·lectiu té futur. Això ho constatem ara, en qualsevol tema cultural. Ens podem queixar d’estar governats per partits que se’n foten del valencià i de la cultura. Però la seua força naix de la nostra feblesa. Si no som capaços d’articular-nos per a defensar la llengua, la cultura, els llibres… tindrem repressió, substitució lingüística, censura i enganys.
La societat valenciana és reivindicativa?
Una part de la societat valenciana va ser reivindicativa. I va aconseguir fites importants. Et posaré un exemple. Jo vaig ser de les primeres generacions que van poder estudiar en valencià. En aquells anys, els huitanta i els noranta, pares, mares i mestres van lluitar i aconseguiren posar en marxa l’ensenyament en valencià a molts centres educatius. No va ser fàcil. Hi havia il·lusió i molts entrebancs. Sovint, anaven porta per porta, tocant als pares que havien de matricular els fills, a veure si en convencien prou per fer un grup d’aula. I ho van aconseguir. Els primers escriptors no sabien escriure en valencià. I hagueren d’aprendre pel seu compte: Isabel-Clara Simó, Carmelina Sánchez-Cutillas, Joan Francesc Mira, Ferran Torrent… Els escriptors de la meua generació, en canvi, sí, n’havíem aprés a l’escola. Les editorials estaven a les beceroles, i a poc a poc, van anar creant una xarxa. Ara, veig molta gent acomodada.
Ens hem acomodat?
I tant. Cadascú viu acomodat en la seua zona de confort. Els uns, no volen «mullar-se ni afrontar els contraris, davant les barrabassades». Els altres, no volen «fer enfadar els amics quan s’equivoquen». Hi posen tota mena d’excuses. Hem de recuperar i fer reviscolar l’esperit reivindicatiu. I això només és efectiu quan passem d’actuar com individus a unir-nos en projectes compartits. És com actuen els pobles que volen sobreviure.
Quina actitud haurien de tindre els escriptors?
Cada persona és lliure d’assumir l’actitud que considere. Però jo faig meus aquells versos d’Estellés: «Assumiràs la veu d’un poble, i serà la veu del teu poble, i seràs per a sempre poble». Qui escriu en valencià ho fa per convicció, per compromís i per un acte de consciència. A pesar de les dificultats, de la falta de suport institucional, dels pocs hàbits lectors, de la fragmentació del mercat editorial… hem aconseguit crear una literatura a nivell europeu. Hi ha una bona nòmina d’autors, de totes les edats, la majoria, afortunadament, en actiu. En la revista La Veu dels Llibres, la iniciativa de divulgació lectora més sòlida i productiva dels últims anys, en teniu una bona mostra cada setmana.
Hi ha gent que diu que hauríeu d’escriure amb un model de llengua més «valencià».
Qui dona lliçons sobre el model de llengua dels escriptors valencians, sense ser-ne un, és un irresponsable, un bocamoll i un interessat, qualitats que sovint van juntes. Els escriptors valencians tenim una tradició literària sòlida, sobretot, a partir dels anys setanta. El model de llengua està fixat. Hem creat best sellers: Joan Pla i Mor una vida es trenca un amor, Isabel-Clara Simó i Júlia, Ferran Torrent i Gràcies per la propina, Pasqual Alapont i la sèrie infantil de Manel i l’avi Frederic… han venut cada un més de cent mil llibres. I podria fer-te una llista de vint o trenta autors que publiquen amb regularitat, venen i tenen lectors. Tots en valencià normatiu, nostrat, però rigorós, conscient del que implica la unitat de la llengua. Hi ha qui s’entesta a reviscolar el conflicte entre valencià de guant i d’espardenya, per interessos espuris.
Què poden fer els escriptors per a tindre més lectors?
El que han fet tota la vida, des que el món és món: escriure el millor que puguen, sense complexos. Si em parles d’obres recents, que han tingut un èxit de vendes notable i inesperat, et diré que la bona acollida entre els lectors no és tant pel model de llengua, com perquè són bones novel·les que han sabut connectar amb els interessos d’una classe de lectors. I això, és admirable i respectable. L’altre dia en una presentació, una lectora joveneta em va preguntar: «Què s’ha de fer per a ser escriptora i ser molt llegida?». La meua resposta va ser: «Només dos. La primera, llegir i escriure molt. La segona, tindre coses a dir i saber-les contar. Els lectors, ja vindran».
Hi ha pressions des de la Conselleria actual per a instaurar un model de llengua escrita més «a la valenciana».
D’entrada, per a ser justos, les decisions que va prendre la Conselleria anterior sobre el model de llengua administratiu, en la línia d’altres temes, no van ser gens consensuades i molt discutibles. Pel que toca ara, crida l’atenció que els ideòlegs governamentals del model de llengua «a la valenciana» que pretén salvar el valencià siguen els que més l’odien i no l’utilitzen mai. A qui tinga la temptació de fer-los cas li recomanaria «trellat i coneixement». Perquè si el teu model de valencià coincideix amb aquells que volen exterminar la llengua i ho demostren dia a dia, trobe que has de fer un pensament. I també que consulten el que ha passat en altres llengües, quan s’han aplicat mesures similars.
Per tant, la literatura té futur?
La literatura en valencià té futur. Mai, ni al Segle d’Or, s’havien publicat tants llibres en valencià. Mai, hi havia hagut un percentatge de la població tan alt, alfabetitzat en valencià. D’això, se’n diu mercat potencial de lectors. Tenim una literatura de qualitat, a nivell de qualsevol país normal del món. El que ocorre és que la nostra societat està sent minoritzada i hem de ser-ne conscients. No estem pitjor que moltes altres llengües similars. La lluita per la diversitat lingüística té fronts oberts arreu del món i es troba en una fase decisiva. La nostra responsabilitat com a poble és guanyar temps i fer servir la llengua. La nostra responsabilitat com a escriptors és crear.
