Bromera acaba de publicar l’última novel·la de Ferran Torrent, Memòries de mi mateix, una obra en què recupera alguns dels personatges més fascinants de la seua producció, com ara el falsificador el Mític Regino. Parlem sobre el llibre amb l’escriptor a sa casa, a Sedaví (l’Horta Sud).
Memòries de mi mateix, malgrat el que puga suggerir el títol, no és una obra autobiogràfica.
No. De fet, l’editorial va posar «novel·la», davall del títol, per no induir a equivocacions. La novel·la tenia un altre títol, que era la segona opció, però em pareixia massa tòpic. El procés que agafe sempre és idea, títol i novel·la, i començar a treballar amb un argument mínim del 15%. Tenia eixe títol, la segona opció, però no m’agradava, perquè el trobava tòpic, i en la novel·la, i en altres novel·les, parle del «segon sistema» també. Finalment, vaig veure l’al·literació de Memòries de mi mateix, amb la lletra «m», i em va agradar. I em va confirmar que m’agradava que a l’editorial no li agradara. Solen ser més comercials. Sempre he procurat fer les coses complicades i difícils. Però a mi el títol m’agrada molt.
La novel·la presenta una estructura complexa en què s’alternen i entrellacen tres trames i dues èpoques diferents, el 1968 i el 2019.
El primer que t’he de dir és que la novel·la té una anècdota. La vaig començar poc abans de la pandèmia. Havia començat la corresponent a l’any 1968 en tercera persona. Llavors, va vindre la pandèmia i, com que ningú sabia que anava a passar, vaig comprar sis botelles de vi i vaig parar d’escriure perquè no sabia si això s’acabava. Quan tot es va normalitzar, vaig rellegir el que tenia fet i no em va agradar. I parlant amb Víctor Maceda, un amic meu periodista, li vaig dir que tenia 50 o 60 fulls de la novel·la, però que no m’agradaven, em va dir que li’ls enviara i ho vaig fer.
Vaig començar en primera persona l’obra situada el 2019. Una segona novel·la amb un altre protagonista, que era el falsificador. La primera intenció que tenia era fer una novel·la estèticament política situada l’any 1968. En la segona, el que volia fer era, diguem-ne, les memòries d’un falsificador. I al cap de 15 dies em va telefonar Víctor i em va dir: «Està molt bé, a mi m’agrada», i em va fer dubtar. Llavors, tenia uns 8 o 10 fulls de la nova novel·la en primera persona. I vaig decidir fusionar les dues èpoques a través del personatge del falsificador. I així comença la novel·la. És a dir, que té un argument polític i, en algun moment, de falsificació. És un poc inclassificable, perquè hi ha una mica de tot.
En l’obra apareixen molts personatges, alguns de novel·les anteriors, i té una importància rellevant l’amistat.
Sí, alguns personatges han sigut protagonistes en altres novel·les. El falsificador no ha sigut mai un protagonista, ha sigut més aviat un protagonista secundari. I té diferents lectures. L’amistat és una d’elles, però també el destí. El destí i la falsificació em fascinen. El destí, per exemple, una cosa tan banal com és una pintada en una façana al cementeri, acaba sent una tragèdia. I després, el personatge del falsificador, que l’únic que pretén en la vida és ser un playboy, és ser milionari, i acaba sent l’heroi involuntari de la novel·la. Com moltes vegades, la nostra vida està mediatitzada per contextos històrics.
De fet, el falsificador, el Mític Regino, diu: «De vegades, la nostra individualitat està mediatitzada pels moments històrics en què ens ha tocat viure».
Exactament. Ell acaba la mili, és un bon dibuixant, veu una forma de guanyar-se la vida, sempre des de la delinqüència de coll blanc, i llavors entropessa amb dos fets històrics que fan que canvie la seua mentalitat, encara que ell continue sent qui és, però també té la determinació de prendre partit. És a dir, jo soc qui soc, però crec de justícia estar en aquest costat.
Hi apareix una residència geriàtrica molt particular, gestionada per una colla vinculada al que vosté anomena «el segon sistema».
Tenia molts dubtes, perquè hi ha alguns capítols de la residència que són arbitraris respecte a la novel·la, ja que se’n van absolutament del que és la novel·la. Però per a mi era una forma, en primer lloc, de donar continuïtat als personatges, on havien arribat, i, en segon lloc, de comparar les èpoques. El 1968 és una època de solidaritat, en què hi havia l’objectiu de lluitar contra el franquisme, i el 2019 ja apareix la individualitat i altres costums ètics, per dir-ho d’alguna manera. I tenia dubtes, però al final vaig pensar que això era una forma també que no estiguera sempre present l’argument, que hi haguera altres coses que fora de l’argument tingueren el seu interès també.
Un dels personatges que hi resideix, l’advocat Bohórquez, la defineix com a «un peculiar hòlding» que en un moment donat té «un problema d’excés de cash».
Sí, tenen el problema eixe. És una hipèrbole total, la residència i els personatges. Perquè si mires realment el que és la novel·la, amb el problema dels tres militants i el problema del falsificador, veus que la residència va per un altre costat. I, com he dit, tenia molts dubtes si això havia de quedar o no havia de quedar. Quan tinc dubtes, sempre agafe un parell de lectors. Un lector, diguem-ne, més especialitzat, i un altre que representaria un poc la majoria de lectors que llegeixen les novel·les per passar la estona i ja està. I tots dos em deien que no hi havia problema en posar-hi això. Que no hi havia problema que això no tinguera res a veure amb el que passava realment a la novel·la, amb l’argument de la novel·la.
Tota la novel·la destil·la una certa dosi d’escepticisme.
Sí, i, de fet, és molt difícil no ser escèptic en estos moments que estem passant, o si es veu com han evolucionat les coses des dels anys 70 cap ací. El que passa és que tinc un escepticisme de formació vital. És a dir, bé, la cosa està molt malament, però la paella que estiga ací, o un got de vi o una tertúlia o practicar l’hedonisme sempre que pugues. Perquè no podré solucionar res. Aleshores, no soc un optimista, però… per damunt del meu fatalisme, està la meua vitalitat. I això supose que es traspassa també als personatges.
Un component essencial de Memòries de mi mateix és la falsificació d’obres d’art, tant per part del Mític Regino com per altres falsificadors reals, en especial Elmyr de Hory, que diu: «Jo no faig còpies, faig originals».
Sí, això no ho diu ell, això ho dic jo. Ell no deia això. Però si jo fora un falsificador, intentaria no falsificar i no copiar, sinó ser original també, que és la millor manera de falsificar, crec jo. La falsificació em crida l’atenció perquè n’hi ha molta. Hi ha un moment que ho pararen, perquè en l’àmbit econòmic i també en l’àmbit artístic, en els museus, si poses molts dubtes, al final la gent no sabrà què està mirant. Però a mi em sembla una tonteria que quan entres en un museu, algú et diga que això és fals. Mira, a mi em té igual. L’important per a mi és el que em transmet. Si estem mirant un quadre i ens agrada, i ens transmet unes vibracions enormes, i ve algú per darrere i diu: «És fals, l’he pintat jo», la nostra percepció canvia. Per què? No ho entenc. Però si deu minuts després diguera: «No, és una broma, no l’he pintat jo», la nostra percepció tornaria a canviar. I al final, dius: què és l’important? L’important és el que m’està transmetent. Perquè quina és la diferència? La creació. El qui ha tingut la idea respecte al qui està falsificant, eixa és la diferència. Però la part material, la que a tu et fa vibrar, no es diferencia si realment és un bon falsificador. I a mi, em fascina el fet que alguns falsificadors són anònims, però han tingut la pressura, per dir-ho d’alguna forma, de fer saber que ells eren falsificadors. És el cas de Van Meegeren amb Vermeer, que ell mateix es va denunciar. Per què? Perquè necessitava dir al món: «És que això és meu, no és de Vermeer, és meu».
És com passa en la novel·la quan estan parlant els falsificadors i diuen: «Mira, una setmana seràs Picasso, una altra setmana seràs Mondrian, una altra setmana seràs un altre que no seràs tu. I mai seràs tu. Seran els altres. Perquè tu t’has d’impregnar de l’altre per a poder falsificar-lo». I després també diuen coses, que no són meues, que he llegit en llibres sobre falsificadors, com ara la pràctica de xopar els quadres de tabac, per exemple, perquè els quadres moltes vegades estan en cases en què es fa molta vida social. I per a poder falsificar-los has de posar els quadres durant setmanes en una habitació plena de cigarrets perquè s’ameren de vida social, el quadres. Hi ha moltes coses en la falsificació que m’agraden. I què m’estranya? Per exemple, tu cliques «falsificadores» i no n’apareix cap. No hi ha falsificadores? No m’ho crec. Perquè sí que hi ha pintores, hi ha escultores. Per què no hi ha falsificadores? Sí que n’hi ha, però potser són més discretes. No tenen la necessitat de dir-ho, no ho sé. Això era una altra cosa que em crida l’atenció. Sempre que parlem de falsificadors sempre pensem en l’home, no pensem mai en la dona. Per què? No entenc que no hi haja falsificadores. M’estranyaria moltíssim que no hi hagueren falsificadores.
La falsificació com un gran truc de màgia, ja que, finalment, el que importa és la impressió que rep l’espectador. Per tant, com planteja en la novel·la, una bona falsificació sempre genera dubtes.
Sí, al final, en la conversació del Mític Regino amb la senyora, ella li diu: «Vosté em deixa plena de dubtes» i ell respon: «És clar, això és el que dona valor al meu treball». Sí, hi ha màgia. És evident que hi ha màgia. És evident que tu no veus el que hi ha darrere i t’estan enganyant. És com la màgia, t’estan empomant en eixe aspecte. Però hui és molt difícil falsificar, perquè hi ha la tecnologia, que ja ha detectat moltes coses. Però als anys 60 no hi havia tecnologia. I a més a més, era més fàcil falsificar Sorolla, que no sé si està molt falsificat, que falsificar Picasso. Picasso era fàcil de falsificar. De fet, Elmyr de Hory el falsificava molt. I no sols el falsificava, sinó que l’imitava. I es feia passar per Picasso i el mateix Picasso no sabia si el quadre era d’ell o no. I això és molt interessant. Per què la pintura flamenca era més fàcil de falsificar? Perquè hi ha tants detalls, que per a endevinar si els detalls eren autèntics o no havies de fixar-te molt. En canvi, falsificar un Picasso era més fàcil, però més detectable també. Per això es dedicaven molt a la falsificació dels clàssics Primera, perquè tenien un valor enorme, molt més valor, i, en segon lloc, eren més difícils de detectar. Però també havies de ser un bon pintor a l’hora de falsificar els clàssics.
El Mític Regino i el periodista Marc Sendra tindran continuïtat?
Sí, estic treballant en la segona part d’eixe llibre, però dos anys abans. I hi ha alguns homenatges, com ara a l’Hotel Metròpol, que estava en front de la plaça de bous de València. Quan jo era adolescent, per a mi era fascinat perquè hi havia una cafeteria a la planta baixa on anava la «gente bien» i nosaltres anàvem a veure boxa, el catch, a la plaça de bous, i quan eixíem, ens hi acostàvem però no ens deixàvem entrar a veure la cafeteria. Tota aquella gent ens fascinava perquè portaven trages, les senyores anaven ben vestides, fumant en pipa… A més, hi havia la cocteleria, tot això. I després hi ha un homenatge també a Ava Gardner que és una actriu que sempre m’ha apassionat pel caràcter que tenia i perquè va viure en un món d’hòmens, i m’agrada molt La noche de la Iguana, tot això que reflecteix molt bé el caràcter d’ella. I volia traure-la perquè tenia una idea que era la falsificació de nosaltres mateixos. És a dir, com el falsificador coneix Ava Gardner sense saber que és Ava Gardner, perquè ve transvestida amb un pentinat molt platí, unes ulleres més…, perquè vol descansar. Només ho sap el director de l’hotel. Llavors, la novel·la no va això, però, com en altres novel·les meues, hi ha coses fora de l’argument que representen l’engany, l’autoengany, és a dir, com creem universos perquè no ens agrada l’univers que tenim. El títol és El perquè no importa i el vaig tindre clar des del primer moment i no me’l posaran en dubte.
L’ha tingut clar pràcticament al mateix temps que l’argument de la novel·la.
La idea que tinc, tot i que les idees a llarg termini en literatura són complicades, és fer una trilogia sobre el falsificador. I tenia un altre títol que a mi sonava d’alguna cosa, El jo no mor. I em sonava perquè a mi m’agrada molt el món de la meditació i, de vegades, en YouTube hi ha meditadors i fins i tot gent de ciència que diuen que som energia i, quan morim, hi ha un altre jo que continua existint. Per això diuen «el jo no mor». Quina pena, perquè és un títol que ja està pillat, però no descarte en la pròxima novel·la posar-hi un cartellet que indique que no és exactament un títol, sinó una frase que diuen els que creuen que hi ha una existència més espiritual més enllà de la material. Però a mi m’agrada molt El jo no mor perquè ell, el falsificador, d’alguna manera ho sobrevola tot. És a dir, ell està un poc per damunt de tot, no d’una forma superba, sinó que li agrada estar a tot arreu i inclús de vegades s’autofalsifica els sentiments per a crear-se un univers a la seua mida.
![Notícia: El valencianisme revifa al carrer davant les agressions [Galeria]](https://www.diarilaveu.cat/app/themes/munduscms-news/dist/images/sites/27/icon-article.svg){kind=icon}
