Esperem Ferran Torrent en un restaurant que està en la frontera de la Ribera i l’Horta, entre la mar i l’Albufera. Paco Vera em conta que coneix Ferran Torrent de la militància política, durant la Transició, quan volien fer la Revolució. Vera es presentà a les primeres eleccions municipals a Sollana i va eixir de regidor pel Partit del Treball. M’ho explica com si parlara de la prehistòria i té tota la raó, perquè són fets de l’any 1979. Em conta que Ferran Torrent li va fer la foto per al seu cartell electoral. Avui, les fotos les fa Francesc Vera a Ferran Torrent. Han passat uns quants anys des d’aquelles eleccions, ha plogut molt i Ferran Torrent ha escrit un bon grapat de novel·les que ens han acompanyat i ens han ajudat a passar moltes estones de lectura agradables amb els seus ja mítics personatges. No es fa esperar. Arriba exactament a l’hora en què havíem quedat. Francesc i jo, encara anem per la primera cervesa.
T’he sentit dir que has viscut quatre vides en una. Tant has viscut?
Home, a mi m’agradaria tindre les vides del gat, que en són set. I vaig per la quarta. Això ho dic perquè, quan tens una certa edat, i fas una mirada enrere, penses en les coses que t’han passat i et preguntes: “És possible que jo haja fet tot això?”. “Sí,” et contestes. Si jo ara tornara arrere i tinguera divuit anys i em digueren tu seràs açò, això i allò i faràs… Jo diria: “impossible”. Per això, soc un fan de la incertesa del destí. I vaig al dia. El destí és un tema que tracte en la darrera novel·la, en Memòries de mi mateix, em fascina perquè el destí canvia no de la nit al matí, sinó en un minut.
Hi ha molta llegenda sobre la teua biografia. Sobre el teu autodidactisme. Estudiares dret, però no acabares.
De dret vaig aprovar política. Lluís Aguiló era el meu professor i em posà d’examen la Constitució americana. Vaig aprovar amb un cinc i no hi vaig tornar més, perquè no era la meua carrera. Aleshores, com que era jove, el que volia era tindre duros. Vaig prioritzar treballar per tindre diners i divertir-me, per davant d’estudiar.
I has treballat en molts oficis, venedor, representant i…
Sí, he collir taronja i raïm. Vaig anar a Torrent a treballar per a un home que tenia uns arbres molt grans i, com que ja era major, no hi podia pujar. Jo hi pujava per ell i m’ho agraïa donant-me faena en el raïm.
En el raïm?
Sí, aleshores, hi havia raïm a Torrent. També vaig fer de representant. Treballava per a una empresa de Carcaixent que es deia Valero i Sotorres i d’allí vaig traure un parell de personatge per a Gràcies per la propina. N’hi ha un, que li deien Carraca, que era molt divertit. Quan acabàvem de vendre pots de llet, arròs i…, veníem numerets en què rifàvem una nevera Kelvinator, que no existia. Només ensenyàvem una fotografia. Quan ens preguntaven, com ara, a Castelló, si havia eixit la Kelvinator, els déiem que li havia tocat a un de Carcaixent. I als de Carcaixent els déiem que havia tocat a un de Castelló. La Kelvinator no va tocar mai a ningú, perquè no en teníem cap. I, després, anàvem al port a comprar tabac i whisky de contraban que veníem als bars i als prostíbuls. El contraban era molt fàcil, perquè la guàrdia civil no deia res. Entraves i eixies del port quan et donava la gana. I això m’ho ensenyà Carraca, de Carcaixent. Ens tréiem un jornal. Tot això a mi m’ha servit molt en les novel·les, perquè això és la vida. I en les meues novel·les intente que hi haja, sobretot, vida.
Per això dius que has viscut moltes vides?
Moltes. Fins i tot, crec que massa. I estic content d’haver viscut tant. Ara, lògicament, soc una persona molt tranquil·la i ja no entenc com hi ha gent de la meua edat que encara té ganes d’anar de gresca. De vegades, pense que és perquè no hi han anat quan tocava.
Hi ha la història de la boxa, la del Tigre de Sedaví. Jo no me l’he acabada de creure mai del tot.
Sí que vaig fer boxa. Tu veus els dits? —ensenya la mà—. Quin està trencat? Va, digues-ho, que no és tan difícil. N’assenyale un i em diu: “Sí, eixe. Me’l vaig trencar fent boxa. Me l’enguixaren i… Als quinze dies m’ho vaig traure”.
Boxa professional?
Boxa professional no, home!
Feres molts combats?
Uns quants…
Després, militares políticament en la clandestinitat.
En la clandestinitat pràcticament no. Devia ser ja en octubre del 75. Sempre he dit que, quan jo vaig entrar en política, Franco va morir del disgust.
En les teues novel·les es respira un cert escepticisme que es contradiu amb la simpatia amb què mires els militants de les organitzacions clandestines contra la dictadura.
Jo no viuria en un sistema comunista ni encara que jo fora del Comité, dels que manen, perquè estic en contra de les dictadures. Però tinc simpatia pels comunistes. Eren els únics que durant tota la llarga dictadura van lluitar contra l’opressió. I, després, el comunisme ha tingut un sentit. A Manchester, al segle XIX, els xiquets de deu anys treballaven catorze hores. Aleshores, el comunisme tenia un sentit però, després, ha sigut un fracàs absolut. Això no lleva que hi havia gent honesta que s’ho creia, que era comunista perquè volia construir un món millor. I jo tinc un respecte per eixa gent i això ho reflectisc en les meues novel·les.
I l’escepticisme?
L’escepticisme és perquè els que tenim l’edat que tenim ho veiem tot des d’una perspectiva diferent de quan érem joves. Hem vist com ha canviat la vida. Recorde que, abans, un posava un cosí o un germà seu a l’Ajuntament i tothom el criticava. Ara, li dirien idiota, si no ho fera. Els valors ètics han canviat d’una manera brutal. I ha canviat tot en la mateixa direcció: anant a menys. Caminem cap a l’autodestrucció mundial física i de valors.
Un dia començares a escriure fent periodisme.
A mi el periodisme m’agrada molt. Feia reportatges.
En El temps?
Sí, en El Temps.
També vas treballar en la Conselleria de Cultura. S’ha contat, de broma, que allí és on Juanjo Pérez Benlloc i tu féreu més per la cultura.
Sí, estàvem en un magatzem i descarregàvem caixes de llibres i firmàvem albarans. Jo deia a Juanjo: “com és que ens tenen al magatzem als únics que sabem firmar en esta Conselleria?”.
I vingué la primera novel·la, La gola del Llop.
Sí, amb Josep Lluís Seguí, que fa més de quaranta anys que no en sé res. I hi tinc una anècdota preciosa amb ell.
Aquella novel·la no estava malament
Horrorosa. No et burles…
Et diré per què. Jo era un amant de les novel·les policíaques i llegia Raymond Chandler, Dashiell Hammett… I, clar, tots els espais eren dels Estats Units. De sobte, apareix una novel·la policíaca que retratava els nostres espais, les nostres coses, la nostra gent…
Això va ser idea meua i et diré per què. Seguí tenia mitificada la novel·la negra nord-americana i volia fer una cosa com si estiguérem a Nova York. I jo li vaig dir: “no, home, no, hem de fer una cosa d’ací. Totes les ciutats tenen novel·la negra”.
Quina és l’anècdota que volies contar, quan t’he tallat?
Després de La gola del llop, comencí a escriure No emprenyeu el comissari i, quan ja tenia cinquanta folis, vaig anar a veure Seguí, i li vaig dir: “mira, porte cinquanta fulls d’esta novel·la, vols que la fem a mitges?”. Jo encara no tenia intenció de ser escriptor. Simplement, feia una cosa que em divertia. I ell em va dir: “no, mira, tu fes la teua carrera i jo faré la meua”. Literal. No puc estar-li més agraït.
I vingué el cicle de Butxana i, amb ell, Hèctor Barrera. Recorde un vídeo teu que passava als meus alumnes en què distingies entre novel·la negra i novel·la problema. Tenies molt d’interés a fer la diferenciació.
Clar, la novel·la negra té un component social que no té la novel·la de misteri, ni tan sols la novel·la policíaca. Hi ha la novel·la negra, la novel·la de misteri i la novel·la policíaca. Les tres poden tindre un misteri. Però la novel·la negra es dedica, sobretot, a descriure una societat. Entra més en això que a saber qui ha matat a qui. És molt més important per què l’ha matat.
Quins temes de la realitat et proposaves tractar.
No ho sé. És que no tinc memòria de les meues primeres novel·les. No recorde quins temes hi tracte. Jo el que faig és un retrat de València.
Exacte, de la València del temps en què les vas escriure.
Però no sé en la profunditat que ho faig. T’ho dic sincerament. No ho recorde. És que fa trenta anys que no les he tornades a llegir.
Les teues dues últimes novel·les, Poder contar-ho i Memòries de mi mateix, podríem dir que són dues novel·les històriques?
Poder contar-ho sí, perquè me’n vaig als anys vuitanta. En Memòries de mi mateix torne a l’any 68, però també és actual, transcorre en el 2019.
Això no és novel·la històrica?
Sí, perquè avui els anys seixanta per a molta gent són història. Jo era un adolescent i m’he hagut de documentar per no equivocar-me d’anys.
Per què precisament aquests anys…
Vaig anar al 2019 perquè la pandèmia, per a mi, és antiliterària. T’havies de passar tota l’estona dient que es posaren o llevaren la mascareta. I els anys seixanta, perquè formen part de la meua biografia i, a més, es produeix un gran canvi a l’estat espanyol. Se’n van els militars i entren els tecnòcrates. I ve el millor que li ha passat a este país: les franceses. I no ho dic de conya. Ho dic perquè portaren costums alliberadors. I això ho vaig viure jo en la meua pell. Vaig conéixer una francesa que em regalà un llibre de Rousseau, Les rêveries du promeneur solitaire, i que em posà en ànim contra el franquisme. És a dir: per la via sexual em va entrar la via política. El franquisme tenia un problema, una contradicció: necessitava les divises i, al mateix temps, havia de controlar que això no derivara en un canvi ideològic.
Com que no ho recordes, t’ho recorde jo: No emprenyeu el comissari (1984), Penja els guants Butxana (1985), Un negre amb un saxo (1987), Cavall i rei 1989, L’any de l’embotit (1992). Novel·la negra, però sempre amb una mirada a la realitat a través de l’humor. Sembla que el famós espill que tenien els autors de la novel·la realista per a reflectir la realitat tu el tens trucat. Passes la realitat pel sedàs de l’humor.
L’humor per a mi és imprescindible en la vida i en la literatura. No concep una novel·la sense humor. Una novel·la que no tinga humor és una novel·la fallida. Encara que estiga explicant el drama més gran del món sempre en pose un poquet. La pancarta de la meua vida és: o pastilla o paella. Jo, paella. Hi ha autors que creuen que, si es posen transcendents i seriosos, són millors. No estic d’acord en això. Crec que és molt més difícil fer humor en la literatura que fer tragèdia.
He reconegut en les teues novel·les molts succeïts de Sueca
Sueca ha sigut sempre per a mi un poble molt vital. Intel·lectual per la presència de Fuster, de Palacios i de molts més. Però, sobretot, per l’humor. És un poble complet. Sueca sempre m’ha agradat, jo haguera viscut a Sueca molt bé. Un amic meu deia que Sueca és una “ciutat Estat”.
Gràcies per la propina va ser Premi Sant Jordi (1994). Suposà, potser, dos canvis. Primer, de tema: diuen que és la teua novel·la més autobiogràfica.
No, no és la més autobiogràfica.
“Diuen”, que és la més autobiogràfica, i, després, un canvi d’editorial. Començares en 3 i 4 amb No emprenyeu el comissari i les altres ja les publicares en Quaderns Crema. I, a partir de Gràcies per la propina, passares a Columna.
Quan jo volia anar-me’n de Tres i Quatre a Quaderns Crema, Eliseu Climent em digué que no eixiria en TV3. I jo li vaig dir: “ara sí que me’n vaig”. Prou és que m’amenacen a mi per fer-ho. M’ho va dir en pla amiguet, clar: “És que, si te’n vas, qui porta ací TV3 soc jo i…” Jo li he trencat totes les regles a Eliseu Climent. Quan anava a fer reportatges per a El temps, em deia: “ves a casa d’aquella persona, que és d’Acció Cultural i allí podràs dormir.” I jo anava a hotels…
Sí, me’n vaig anar a Quaderns Crema i, després, guanye un premi i canvie una altra vegada d’editorial, a Columna.
Sí, el Sant Jordi. Per què dius que Gràcies per la propina no és autobiogràfica?
És autobiogràfica, però no és la que més. La més autobiogràfica és La vida en l’abisme. Esta novel·la està basada en una desgràcia que em va passar i que vaig convertir en humor.
Conta la desgràcia.
Hi ha un joc que es diu el copo. Anàrem a jugar al pis d’una persona que ja ha mort. Que en pau descanse. Hi jugàvem cinc i cada vegada tenia un la banca. El copo és molt fàcil. Donen quatre cartes a cadascú i tots posen els diners que s’acorden al mig, al muntó. Tots hi posen la mateixa quantitat. I, després, et donen cartes que tu has de matar amb les cartes que tens. Si ix el sis de bastos, el mates amb el set o amb la sota o… Si no tens bones cartes, també pots passar. I tu pots dir: “em jugue sis pessetes”. Si guanyes, n’agafes sis del muntó i, si perds, les hi deixes. També pots copar, que vol dir que et jugues tots els diners que hi ha al muntó. Estàvem tres dies sense copar i el muntó era gran. Hi havia nou mil pessetes de l’any 72 o 73 del segle passat. En aquella època es guanyava en un jornal normal unes tres mil pessetes al mes. Arribà el tercer dia i cadascú estava en el seu lloc. No es podia canviar de lloc i la partida estava on s’havia acabat el dia anterior. La banca la tenia l’amo de la casa i jo estava de mà. I hi havia un paio, el Rubio, que era convidat, i es posa al meu costat a veure la partida.
El Rubio és el protagonista de La vida en l’abisme?
Sí. Aleshores em donaren cartes i m’entrà un cavall, un rei, un as i una altra bona carta. M’entrà de tot. Però hi ha una regla en el copo: si tu et jugues les nou mil, has de portar les nou mil per si perds. Jo mire i el Rubio diu: “collons!”. Clar, no podia perdre. Encara que hi havia una dificultat i era que no havien eixit cartes encara, perquè jo estava de mà i quedaven moltes cartes en la baralla. Però, no podia deixar passar això.
Jo dic: “cope”. I un dels que jugaven, Juanito el Moro, preguntà: “ho copes tot?”. I jo dic: “sí, carta”. “Però tu estàs segur?”. “Sí, carta”. Tiren la carta i m’ix el rei. No podia matar-lo. Em vaig quedar blanc. No tenia per a respondre. I vaig escriure en un paperet: “en dec nou mil”. I el vaig posar al muntó. I ja n’hi havien divuit mil. Aleshores, li tocava a Juanito el Moro i, com tenia males cartes, digué: “passe”. I el Rubio, que estava dret, preguntà: “puc copar jo?” “Tu, amb les cartes de Juanito?”, preguntàrem. Jo li les vaig veure i em vaig dir: “està boig este paio”. “Sí –digué–, cope”. I guanyà. I jo li’n devia nou mil.
Eixírem d’allí, jo estava suat. En aquell època, jo netejava séquies i em vaig dir que netejaria séquies fins a desembre. Estàvem en juny. El Rubio, però, em va dir: “no et preocupes. Paga’m a poc a poc, però m’has de pagar. Jo soc jugador i això s’ha de pagar”. I em vaig passar tot l’estiu amb ell jugant en moltes timbes i veient com el Rubio feia pilotes en el banc. Era un tipus extraordinari que, després, vaig perdre de vista. Finalment, em digueren que s’havia mort.
En la ruleta russa…
Em digueren això, però no m’ho acabe de creure. Ho pose en la novel·la, però no ho sé. És el personatge més extraordinari que he conegut. Era un paio que tot li tenia igual. Guanyava, perdia… Anàvem amb el seu esportiu de segona mà, que anava caient-li a trossos, però era un fanfarró simpàtic.
I tu dius que aquesta novel·la és la més autobiogràfica?
Sí, perquè el vuitanta per cent són fets reals.
Però sembla més un moment que no una vida.
En efecte.
Però en Gràcies per la propina…
És una panoràmica de vida.
Jo crec que ens hi sentim tots més identificats.
Jo també m’hi sent identificat. Però tot el món diu que és autobiogràfica. No. Jo diria que té un cinquanta per cent de realitat i un cinquanta per cent de ficció. L’altra té més percentatge de realitat perquè és d’un moment determinat.
Gràcies per la propina diuen també que és la teua millor novel·la
Per a mi no. Per a mi Societat limitada és molt més novel·la que Gràcies per la propina, i Memòries de mi mateix també. Però què passa en Gràcies per la propina? Que és la novel·la que captiva un gran nombre de gent valenciana, perquè, a més, és una novel·la molt d’ací, de casa. És entranyable, toca la fibra de la gent, però, literàriament, crec que en tinc de millors.
Després, vingué La mirada del Tafur (1997). Joc a la València de finals del franquisme.
Per a mi esta és una gran novel·la que no es va vendre prou o no tingué el ressò que hauria d’haver tingut per culpa de Gràcies per la propina. Recorde encara el titular de La Vanguardia: “Ferran Torrent se supera con una gran novel·la”. Però Gràcies per la propina es va allargar tant en la venda que va tapar La mirada del Tafur. Quan dic que és una de les millors novel·les meues, la gent diu que no és per a tant. Un dia la tornaré a llegir, encara que jo no rellegisc res meu, perquè m’acollona rellegir coses meues.
A L’illa de l’holandès desenvolupes un tema present en totes les teues novel·les. La recerca d’una mena de confort dels personatges a través de l’amistat. Com si es refugiaren del que passa pel món.
La solidaritat i l’amistat, per a mi, són molt importants. En la literatura, però en la vida també. Un lugar en el mundo, te’n recordes d’aquella pel·lícula? Això és. Un lloc en el món per a desterrats. L’holandés que vol oblidar el passat.
A Memòries de mi mateix també hi ha la residència…
Molt bé. És fonamental tindre un lloc on es recupere el sentit de la vida que hem tingut i que ja hem perdut. De vegades parle amb la gent del meu poble de noranta anys i m’agrada posar-me en el llenguatge d’ells. I els dic: “Pepico, me’n vaig a birbar.” I em diuen: “a birbar… No has birbat tu en esta vida…” Jo faig com si recuperara una vida que ja no existeix. Recuperar el sentit que tenia quan érem joves i adolescents. Eixe sentit de tertúlia, d’anar al camp a furtar figues, de nadar en la séquia… Ja sé que això no pot ser avui en dia, però… A aquella vida li lleves el franquisme i era ideal. T’ho explique d’una altra manera. Jo anava als jesuïtes junt a la gent de la ciutat. Estos de la ciutat, als trenta anys, anaven tots al psiquiatre. I nosaltres no hem anat mai a un psiquiatre. Saps per què? Perquè nosaltres eixíem a jugar al carrer i ells eixien amb la minyona, al jardí, com els gossos
La meua dona deia que els de la ciutat tenen cara d’estrets –diu Francesc Vera.
Nosaltres teníem el camp. Ens deien: “os bañaís en la acequia y no habéis cogido nada?” “Què havíem d’agafar?”. L’únic que podíem agafar era una diarrea perquè, si engolíem aigua, teníem el dacsar al costat per anar a cagar. Però que havíem d’agafar?
En els Jesuïtes, en el pati del col·legi, ens ajuntàvem per a jugar a futbol els que parlàvem valencià de Massanassa, Catarroja, Benetússer, Sedaví… A mi m’acabaren expulsant per dues coses. Una perquè jo em pelava classes i això era molt greu i, l’altra, perquè vaig repetir dos cursos. I m’enviaren als altres jesuïtes, que ja era molt diferent, perquè t’ensenyaven un ofici. Si t’agafaven fumant, havies de pagar un paquet del que estaves fumant. No et tiraven. Però, als sis mesos, m’expulsaren d’allà també.
Això era a les escoles professionals —diu Vera
Sí, en la carretera d’Ademús.
Explica això del paquet de tabac
Nosaltres portàvem Peninsulares, per si ens agafaven, que valia 1,50 pessetes. Però fumàvem Bisonte que en valia 11,50. “Què estáis fumando, Peninsulares?”. “Sí”, contestàvem. Però hi havia qui fumava Chesterfield, que ja valia disset o divuit pessetes.
Després, va vindre el tema de la corrupció amb Societat limitada (2002), que va obtindre el guardó de la crítica. Recorde que feies, al principi de la novel·la, una definició brutal de la burgesia valenciana. En tota la polèmica dels historiadors sobre la diferència de la burgesia catalana i valenciana, tu les diferenciaves dient que els burgesos catalans tenien querides mentre que els valencians anaven de putes.
Hi ha moltes maneres de fer literatura. En Poder contar-ho hi ha un moment que estan a Castellar, que volen fer xantatge al comissari, i passa un llaurador en una Mobylette i darrere el basquet de taronges i el gosset. Esta estampa ha descrit una època. No necessites més paraules. El cigarret penjant, la gorra, la Mobylette, el gosset… No s’ha de perdre el temps explicant una cosa que es pot explicar en un paràgraf. Hi ha imatges que serveixen per a la literatura. Passa, però, que els lectors són transversals i n’hi ha de vint i de cinquanta anys. Has de fer la imatge i d’explicar-la, si vols. I si no vols explicar-la, no l’expliques. Però la història és això. Tu llegeixes Tolstoi, Dostoievski i… I veus escenes que dius: “és la Rússia de principis de segle”. Per què? Perquè són escenes que no cal que te les expliquen.
I el tema de la burgesia catalana és això també. Els burgesos catalans sempre han tingut querides. Això ho han explicat ells sempre. Ho pots llegir en qualsevol novel·la. Jo soc d’un poble en què tots els empresaris venien de ser treballadors i no es calfaven el cap, anaven de putes. Per què? Les mateixes mares els deien “Federiquet, no tingues querida que això és un problema. Tu, si vols alguna cosa, ves allà, pagues i a casa, a vore la dona i les criatures”. Això ho he sentit jo.
Continuem amb Espècies protegides (2002) i la trilogia finalitza amb Judici Final (2006). Societat limitada mostra els aspectes tèrbols del finançament dels partits.
Intente fer una trilogia aprofundint sobre la societat valenciana, però partint sempre de la ciutat de València.
No creus, a bou passat, que vas fer curt?
No ho sé, de veritat. Sé que em vaig avançar tractant el tema de la corrupció. La literatura realista no és explicar la realitat, sinó agafar la realitat i transformar-la en literatura. Algú ha dit que estes novel·les són polítiques, però en el fons el que faig és sàtira social.
¿Pensaves en un personatge real quan construeixes un personatge, com ara, Juan Lloris, constructor que es vol promocionar socialment a través del futbol i la política?
Quan digues Juan, has de dir Joan-Juan, ell ho feia. Quan l’interessava era Joan i quan l’interessava era Juan. Això és molt valencià. Gràcies a la meua transversalitat he conegut personatges i, de tots, he fet una plantilla. Però, n’hi ha alguns que ells a soles ja són una plantilla. Punt.
Ho deixem així?
Sí, perquè encara que ell no s’assabentaria no vull dir el nom, perquè avui està twitter i…
Només socis (2008), continuadora de l’esmentada trilogia
Hi ha novel·les que són novel·les crossa. Mentre esperes una bona idea, que va ser Bulevar dels francesos…
Living l’Havana (1999), la visió d’un turista que recorre l’Havana
Jo volia fer La mirada del Tafur i no m’eixia. I, com que soc un desinquiet i havia estat en l’Havana, vaig dir: “faré un llibre de viatges, curtet”. I el vaig fer en una setmana. Té cent fulls o noranta, o vuitanta. Ara no ho sé. La vaig fer esperant que m’isquera l’altra novel·la. Als germans Coen també els passà en la pel·licula Barton Fink. Ells estan fent-la, es queden aturats i fan Mort entre les flors. I, després, continuen amb Barton Fink.
I recuperes Barrera i Butxana amb Cambres d’acer inoxidable (2000).
Una altra novel·la crossa. Com que jo em guanyava la vida així, no podia estar quatre anys sense escriure. Havia de presentar una novel·la.
Després ve La vida en l’abisme. Finalista en el 2004 del premi Planeta. Una aventura que va crear certa polèmica. Hi havia la història de si era primer en castellà que en català.
Era primer en català. Jo venc més en alemany que en castellà. A mi m’agrada que estiga en castellà com en qualsevol altra llengua. Però sé que es vendrà poc. Potser algun dia s’acabe això de l’anticatalanisme i…
Cine.
Francesc Bellmunt fa un Un negre amb un saxo i Gràcies per la propina, Sigfrid Monleón, L’illa de l’holandés i Ventura Pons, La vida abismal. L’experiència del cine està bé, perquè et dona popularitat i t’ajuda a vendre llibres. Ser un autor que et porten al cinema et dona satisfacció. Ara, però, ja no faig cas. Em fan proposicions i els dic: “doneu-me la pasta i no em maregeu”.
Una sèrie amb Butxana estaria bé.
No, estàs en un error. La sèrie la tenen els personatges de les últimes novel·les. En Un dinar un dia qualsevol és on jo cree uns personatges i els pose a conviure en una mena de confort, allò que anomene el Segon Sistema. Butxana també en formaria part, però com un més. I el que faig en Poder contar-ho és tornar al passat amb eixos personatges i en Memòries de mi mateix també me’n torne al passat.
I això és quan jo faig la broma que Ferran Torrent fa novel·la històrica.
El que passa és que jo vull contar la història d’estos personatges. I també contar els anys seixanta i vuitanta, que foren molt importants per a la nostra societat i per a mi, com l’actualitat, clar.
En Memòries de mi mateix és on més t’he vist innovar. Alternes els diàlegs de diferents personatges en situacions diferents, sense que el lectors perda el fil. Això ho has vist en Vargas Llosa, en Conversaciones en la catedral?
En Vargas Llosa sí, però en altres novel·les.
Tu ho fas un poc diferent. En el teu cas ajuda molt a mantindre el suspens. Estàs en una situació i, quan va a passar alguna cosa important, te’n vas a l’altra.
Això ho faig quatre vegades en la novel·la.
I el lector no perd el fil.
Ho has de treballar molt perquè el lector no perda el fil.
Després, els canvis de perspectiva, primera i tercera persona. Crec que hi ha, fins i tot, una segona persona.
Hi ha un full i mig en segona persona. A mi no m’agrada la segona persona, però per provar…
I, finalment, l’estructura, que és el més difícil, no?
A mi no m’ho digues. Tinc els cabells grisos per culpa de les estructures. L’altre dia, una col·lega em digué: “m’has d’ensenyar a fer l’estructura d’una novel·la”. I li vaig dir: “això no s’aprén”. Fixa’t i veuràs que de tots els que fan tallers literaris, no hi ha ningú que faça una novel·la normal.
Parlen de l’escaleta.
Això és una pèrdua de temps. Ara, ja tinc cinc o sis idees per a la pròxima novel·la. Les agafe i veig per quina comence. Però l’escaleta…
Per què tantes innovacions en Memòries de mi mateix?
És una mena de repte. Cal esforçar-se i no contar-ho sempre de la mateixa manera. Volia innovar. Alternar situacions i que no es perda el lector és molt difícil. També són difícils els diàlegs. La gent no s’atreveix a fer diàlegs. Saps per què? Perquè els diàlegs defineixen els personatges. Tu sents parlar a un i ja saps si ha anat a la Facultat o no. A banda de donar-li una personalitat a través de les coses que diu, has de fer parlar cada personatge amb el seu llenguatge. I així t’evites descriure’ls. Jo descric molt poc els personatges.
Sí que els descrius. Es descriuen ells parlant.
Això és el que estic explicant. Els diàlegs són molt importants en literatura. Però el més important en literatura, per a mi, és l’estil. Tu agafes este llibre que he fet jo, però no el signe. I tu dius: “este és Torrent.” Sense estil no hi ha personalitat literària. Tu has d’agafar un llibre i has de dir: “este em sona a…” Parles del que parles has de ser tu.
Hi ha molts autors i autores que no tenen personalitat. Saps per què? Primera, perquè no en tenen. I segona perquè parlen de coses que potser són moda, però no parlen del que els agrada veritablement. En les meues novel·les, parle del que a mi m’interessa. Cal crear el propi univers literari. Tu tens este taulellet, ací tens quatre coses, i d’estes quatre coses i el taulellet faràs quaranta-dues novel·les. Parlaràs sempre del mateix amb arguments diferents. Crees el teu univers literari.
És el Macondo. L’escriptor suplanta Déu creant el seu propi món.
Molt bé. Cal crear el propi món literari, el propi univers. I es tracta de fer novel·les d’este univers. I s’ha de fer creure. Fins i tot, quan es fan caricatures, com quan els personatges parlen de posar diners en colps d’estat. I en la meua literatura sempre explique les mateixes coses amb arguments diferents. I, evidentment, amb el meu estil.
No es tracta que la cosa siga verídica, sinó versemblant —diu Francesc Vera.
Versemblant, molt bé. Entre verídica i versemblant hi ha tot un món. No és contar la realitat: és contar una realitat que és meua i que el lector se la creu. Si els lectors no entren en la novel·la, la novel·la està fallida. Si hi entren poden ser, fins i tot, un personatge. I veure amb imatges allò que es conta. Alerta, hi ha una literatura intimista que no pots veure amb imatges i també té el seu valor…
Afegiries alguna cosa més?
Una salutació a l’afició.
I ho deixem ací, després de parlar del món literari de Ferran Torrent. És el millor moment per posar punt i final. Han sigut una conversa i un dinar molt agradables en què hem xerrat de moltes coses, sobretot dels llibres de Torrent, però no només. La llàstima és que no us ho puc contar tot. Ja sabeu que hi ha coses que no és poden contar llevat que siga en forma de novel·la. Ja sabeu: en la novel·la no hi ha censura, perquè ho pots disfressar tot de ficció.
[Entrevista publicada a La Veu dels Llibres el 17 de juny del 2023.]
