La iŀlusió
L’any 2011 vaig publicar Focs de Falla. Articles per al combat festiu amb la convicció que encara quedava marge i espai per a reivindicar que unes altres Falles eren possibles. En aquell moment, defensava una renovació, una transformació progressista —o com es vulga dir— de les Falles. Tant en el pròleg com en l’epíleg del llibre, plantejava que les Falles no eren només una passió, sinó també una missió: la d’intentar recuperar, resignificar i adaptar l’esperit originari de la festa. Un esperit crític, satíric, transgressor, subversiu i contestatari que, a pesar del franquisme, la transició fallida i les limitacions inherents al règim del 78, encara podia tindre cabuda dins dels marcs convencionals de la festa. Així ho defensava, tot i ser conscient de les seues mancances i contradiccions.
Per eixa raó, aquell llibre es deia Focs de falla, en la mesura que amb el foc volia simbolitzar «la passió per la festa que ha animat la redacció de cadascun dels diversos articles («focs de falla»), tots els quals tenen un caràcter de repte i de desafiament en eixa justa cívica que és el debat públic, especialment en un territori tan esvarós com el de les Falles». I explicitava que els textos estaven pensats «per al combat festiu», com una acció provocadora destinada «a sacsar consciències, a remoure clixés, a sotragar els fonaments d’allò que sovint passa per ser una tradició immutable, en nom de la qual es generen tota classe d’ortodòxies inamovibles i es dictaminen sentències condemnatòries cap a tot aquell que gose qüestionar l’statu quo faller». Per això la necessitat de fer un llibre amb una orientació de combat, de denúncia, de polèmica, d’agitació.
Hi afegia, quant a la passió, que esta era concebuda «com una vivència amb plena consciència de la festa, fet que implica acceptar tant les seues virtuts com els seus defectes, per tal d’albirar possibles transformacions que puguen fer de les Falles una festa encara més oberta, més plural, més participativa i més crítica». I respecte a la missió del llibre, partia del fet que «la direcció de les transformacions no és la millor. Les Falles, efectivament, han canviat i canvien, tot i que ho han fet en un sentit que evidencia un creixent conservadorisme, una preocupant manca d’apostes realment arriscades, una deriva cap al convencionalisme més buit i banal, un poc com a reflex de la dinàmica del món en la seua totalitat». En conseqüència, s’entenia la missió a partir «d’una insatisfacció, fins i tot d’una depriment sensació de decepció», encara que no es renunciava a «un actitud activa de tirar endavant, de creure en el camí que alguns anem fent contracorrent».
En l’epíleg del llibre sostenia que «volem ser optimistes i pensar que tot està encara per fer, que només estan despertant algunes llavoretes destinades a fer grans coses, a trastocar les cosmovisions més cofoies amb l’anhelada promesa de transformació». Jo mateix reconeixia en 2011, el mateix any en el qual van esclatar les mobilitzacions del 15-M, que potser es tractava d’un posicionament ingenu i voluntarista, «ja que hom veu certes coses i per un instant entren ganes de llançar la tovallola». Però concloïa reconeixent que les Falles encara podien «aportar tots els seus beneficis socials, culturals i existencials a un món que sembla perdre l’ànima, que es desencanta a la mateixa velocitat que li dicta una idea embogida de progrés i desenvolupament». Al remat, sostenia, per a tancar aquell epíleg, que «pot ser que la màgia de les Falles provinga de la seua capacitat de generar encantament en una societat progressivament desencantada». Un cert optimisme, romàntic i voluntarista, quedava en aquells temps en peu.
L’amarga realitat
Han passat els anys i, ara, en 2025, el títol d’este segon llibre és molt diferent: Falles sense foc, amb el subtítol Una crítica de la domesticació festiva. Es tracta, novament, d’una selecció dels articles que he anat publicant durant els darrers tretze anys amb el mateix esperit de crítica de la festa convencional, normativa i hegemònica que es va fer servir en el llibre de 2011. Però en esta ocasió vull posar l’accent en la inquietant incapacitat de les Falles, com a festa, per a fer front als reptes i problemes que hui en dia l’assetgen. Tot i la declaració de patrimoni immaterial de la humanitat en 2016, no s’ha aconseguit una transformació real, aquella que s’intuïa o que es desitjava. Encara més, el procés històric de domesticació festiva de les Falles s’ha intensificat. Recordem que la domesticació festiva fa referència al procés mitjançant el qual una festa popular perd el seu caràcter espontani, transgressor o comunitari i passa a ser controlada, «civilitzada», regulada o instrumentalitzada per institucions, autoritats o mercats. Esta domesticació de la festa sovint implica la seua normativització, així com la seua burocratització, mercantilització, espectacularització, homogeneïtzació i política de despolitització, de manera que l’energia popular i coŀlectiva de la festa és degudament «pacificada» i canalitzada per fer-la més previsible, rendible i controlable. El cas de l’evolució contemporània de les Falles és paradigmàtic en este sentit.
Aleshores, cal concloure que la impossibilitat d’un canvi autèntic en les Falles no és casual, sinó resultat de la persistència i resistència d’una estructura conservadora i immobilista, en gran mesura mafiosa, profundament arrelada i que, des de fa dècades, evita per tots els mitjans possibles qualsevol evolució que vaja més enllà del maquillatge superficial o d’uns benintencionats intents de canviar coses que, al final, són avortats, desdibuixats o acaben integrats de manera aigualida en l’entramat ortodox de la festa.
La part amarga de la realitat ve del fracàs, que un desitjaria que fora sols temporal, d’aquella transformació imaginada, d’aquell voluntarisme entusiasta, sacrificat i somiador. Un voluntarisme que, innocentment, no havia calibrat realment tots els paranys, les cadenes i els recursos del poder real de la festa, del poder feudal dels seus senyors, del coŀlaboracionisme interioritzat dels seus servidors dins del camp faller, de la indolència i feliç indiferència de tants altres, de les subjectivitats colonitzades pel virus del neoliberalisme psíquic. En suma, de la crua faç de un règim festiu caduc que es resistix de manera ferotge a deixar pas a un altre més innovador, democràtic i inclusiu.
Les Falles, lluny de superar les seues limitacions arrossegades any rere any, han incrementat els seus problemes. Les estructures conservadores, algunes directament heretades del franquisme, que generen els seus inflexibles guardians de la tradició, han impedit qualsevol canvi significatiu. Estes tensions han generat un escenari aspre, marcat pel control, el recel, la dissuasió i la confrontació. Els sectors que dominen políticament i ideològicament la festa han aconseguit mantindre una hegemonia cultural difícil de trencar, basada en uns relats i uns mites que legitimen el model hegemònic i normatiu de la festa convencional dirigida des de dalt, amb la imprescindible coŀlaboració de tota una subalternitat que s’identifica, conscient o inconscientment, amb la cosmovisió festiva dels poderosos.
Dins d’este model de festa, l’aire és irrespirable, viciat per la inèrcia i el conformisme. I si aconseguix circular, ho fa amb prou faenes, confinat entre els murs estrets de la falsa germanor, la coentor fossilitzada, la identitat reduïda a una caricatura, la servitud voluntària i la desconnexió del món real. Una festa que es desnaturalitza i esdevé un simulacre de si mateixa, un miratge de consolació alimentat per un hedonisme neoliberal buit de sentit, l’escenificació folklòrica d’una ciutat convertida en parc temàtic, de les Falles sense substància, sense significat, sense foc.
Eixir del cercle viciós d’iŀlusió i decepció
El problema ha sigut bregar amb esta amarga realitat, que ens ha mantingut atrapats en un cercle viciós d’iŀlusió i decepció que cal trencar. El procés ha sigut recurrent, com un cicle que es repetix: ens hem iŀlusionat pensant que encara es podien fer coses interessants dins del marc faller convencional, que hi havia marge, espai i potencialitats per a transformar la festa des de dins. Però, a mesura que, tot i creure que les finestres es podrien obrir a l’aire fresc, ens hem vist brutalment confrontats amb la realitat d’una festa encara fèrriament controlada pels grups, les estructures, les ideologies i les mentalitats que la dominen des de fa dècades, inevitablement ha arribat la decepció.
Ja ha passat abans. Després del desengany, intentem refer-nos. Busquem complicitats, tornem a treballar per una renovació, tractem d’aprofitar els badalls que puguen obrir-se en el sistema. Però el cicle es repeteix: una nova iŀlusió, seguida d’una nova decepció. Esta dinàmica estèrilrespon a una realitat inqüestionable: el marc convencional de la festa fallera està dominat per interessos, narratives i subjectivitats que bloquegen qualsevol intent de canvi profund, però no hem volgut veure-ho o no ens hem atrevit a reconéixer-ho. Per tant, el que es fa evident és que cal eixir d’este cercle viciós i situar-se en un altre marc. Cal dir-ho clarament: ja no es tracta, almenys preferentment, d’intentar canviar les Falles des de dins, perquè este espai està segrestat i altament contaminat per una hegemonia viscosa que en dificulta la transformació. El canvi, si ha de vindre, haurà de fer-se des de fora, des dels margesde la festa, trencant eixe cercle d’iŀlusió i decepció que tanta infructuosa melancolia genera.
És ací on radica la meua esperança no optimista: en la possibilitat que les Falles, en algun moment, es vegen obligades a transformar-se per pressió externa, probablement pels efectes d’esdeveniments traumàtics. Les crisis globals (polítiques, econòmiques, socials, sanitàries, ecològiques) ja estan impactant en la societat i no tardaran a passar factura a la festa. Estes crisis entrellaçades i retroalimentades entre si, que remeten a un coŀlapse de la civilització moderna, industrial, urbana i capitalista, poden obrir paradoxalment un badall, una bretxa, un interstici per a intentar una regeneració que permeta repensar les Falles des d’una perspectiva crítica, creativa i autènticament transformadora.
Este és, d’alguna manera, el fil conductor del llibre. Els articles que he recopilat giren al voltant d’esta idea, encara que siguen inevitables algunes reiteracions respecte a temes ja abordats en Focs de falla. Ara he volgut centrar-me en una reflexió política crítica —en un sentit ampli— de la festa fallera actual, tot i que de vegades s’aborden temes específics, com ara la sàtira, la literatura, la música, la llengua, l’ecologia o l’art. En tot cas, en esta ocasió, la crítica no només se centra en les estructures festives hegemòniques, sinó també en els límits intrínsecs del marc convencional de la festa.
Els articles, que se centren sobretot en la realitat de les Falles de València, estan presentats per orde cronològic de publicació, entre 2012 i 2025, encara que alguns, pels anys transcorreguts des que es van escriure, estan parcialment reescrits, matisats o actualitzats d’acord amb la situació actual. Concretament, hi ha set articles publicats en La Veu del País Valencià (entre 2022 i 2024), tres en Nosaltres La Veu (2022), tres en Valencia Plaza (2018, 2019 i 2020), dos en el Bloc Faller (2012), dos en la Revista d’Estudis Fallers (2015 i 2022), dos en el llibret de la Falla Sant Vicent de Paül – Diputada Clara Campoamor (2018 i 2021), i la resta d’articles foren publicats per El Turista Fallero (2014), la Biblioteca Valenciana (2018), Saó (2022), Levante – EMV (2023) i Cendra (2025), així com en els llibrets de les falles Corea de Gandia (2016), Na Jordana (2016), Plaça de Rodrigo, de Sagunt (2019), Plaça de Jesús (2019), Dos de Maig de Paterna (2019) i Falla Arrancapins (2025). També es recullen tres entrevistes fetes per Ràdio Klara (2015, originalment en castellà), El Salto (2021, també en castellà) i Vilaweb (2021). Un total de 33 textos, als quals se sumen el d’este pròleg i l’epíleg. Dels articles, sols dos, els que aborden la tipologia de la sàtira fallera i la influència de l’obra de Joan Fuster en les Falles, tenen afegida una bibliografia, perquè estan més prop d’un registre especialitzat.
Com hem dit, tot i que l’enfocament del llibre és crític, no renuncia a l’esperança. Encara que les Falles semblen perdudes en el seu propi laberint, sense rumb i cada vegada més desconnectades de les seues arrels, crec que el futur pot oferir-nos una oportunitat. Però esta no sorgirà del sistema actual. Només des de fora del marc imposat, amb unes altres coordenades, serà possible construir unes Falles que tornen a ser crítiques, creatives i transformadores, fidels al seu esperit originari, perquè cal recordar que les falles primigènies naixen en una cruïlla marcada per la crisi de la societat tradicional i l’emergència de la societat moderna. Ara ens enfrontem a la crisi sistèmica de la modernitat industrial i capitalista, fet que defineix una nova cruïlla històrica que obligarà les Falles, possiblement per la via dura del trauma, a reinventar-se i, potser, a alliberar-se de les forces que les van convertir en el contrari del que el seu esperit primigeni expressava cada març als carrers i places.
