La unitària família catòlica, agrupada al voltant de la direcció del papa de Roma, amb el record, incòmode, de l’episodi del procés i condemna a Galileo Galilei, ha tractat d’apaivagar els desacords entre el llibre sacre –la paraula de Déu– i el llibre de la natura d’on la ciència extreu els seus coneixements (vegeu «Ciència i fe. Temps d’alliberament» i «L’Acadèmia Pontifícia de Ciències»). Ha assumit fins a cert punt la veritat dels coneixements científics i ha sostingut interpretacions de la Bíblia que puguen concordar-hi. Tanmateix, el que mai no ha fet la jerarquia del catolicisme ha estat concedir l’únic que la cosmovisió científica demana: la total autonomia, independentment de què hi haja científics creients, agnòstics o ateus.
El vigor de la religió es nodreix de la fe, com ara considerar que Déu és l’autor últim dels textos de les sacres escriptures. Això les revesteix del caràcter de veritat inqüestionable i perenne. Contràriament, és distintiu de la ciència que els seus fruits estiguen permanentment sotmesos a debat i revisió, ampliacions i correccions. I aquesta disposició a oferir el coneixement científic a la possibilitat de falsació és cabdal en la seua fortalesa. La religió busca explicacions sobrenaturals, la ciència persegueix la comprensió lògica i ordinària. Hi ha profundes discrepàncies entre fe i ciència, en objectius i en mètodes; prou raons, opine, per a acordar la bifurcació de camins, per a rubricar la total separació d’ambdós àmbits.
Eliminar la intervenció de Déu en la investigació científica és la base de la cosmovisió científica i dels seus èxits. Però no és, necessàriament, el mateix que negar a Déu, i molts científics simultaniegen ambdues experiències. D’altra banda, pretendre harmonitzar la veritat revelada amb el coneixement científic condueix a què el llenguatge de la jerarquia catòlica sovint manifeste ambigüitats i cautela, vacil·lacions i, de vegades, confusió. Tot açò s’aprecia en els seus textos quan es pronuncia sobre la relació fe-ciència, especialment en la controvèrsia creació-evolució. En «El jurament antimoderniste» ja vaig comentar una mostra d’ambigüitat al paràgraf 42 de l’encíclica de Lleó XIII Providentissimus Deus (1893).
En 1950, Pius XII publica Humani generis on continua advertint sobre «les falses opinions contra els fonaments de la doctrina catòlica». Com feien els seus predecessors, Pius XII alliçona sobre ciència i li marca límits. Demana procedir amb molta cautela quan el coneixement científic està en fase d’hipòtesi que s’oposa directament o indirecta a la doctrina revelada, aleshores no pot admetre’s de cap manera. I ho exemplifica amb la teoria de l’evolució (paràgraf 3): «Alguns admeten sense discreció i sense prudència, el sistema evolucionista(1), malgrat que ni en el mateix camp de les ciències ha estat provat com a indiscutible». Era 1950, i Pius XII obvia que, amb les decisives aportacions de la genètica, durant els anys 30 i 40 ja s’havia establert sòlidament la teoria sintètica de l’evolució.
Realment, Pius XII no sembla acceptar la teoria de l’evolució, almenys no en tota la seua extensió. Com que la ciència no s’ocupa de l’existència i origen de l’ànima, el punt crucial és la investigació i disputa sobre l’origen del cos humà a partir d’una matèria viva preexistent. Eixe debat ha de fer-se (paràgraf 29) «de manera que les raons d’una opinió i l’altra –és a dir, la defensora i la contraria a l’evolucionisme– siguen examinades i jutjades seriosament, de forma moderada i temperada», i afegeix «i sempre que tots es mostren disposats a sotmetre’s al judici de l’Església…».
Fem un altre salt fins a 1996, a un missatge de Joan Pau II adreçat als membres de l’Acadèmia Pontifícia de Ciències, on sembla reconéixer els avanços científics en la segona meitat del segle XX. El papa Wojtyla al·ludeix (paràgraf 3) a l’encíclica Humani generis i a la cautela amb què s’expressava Pius XII, i diu (paràgraf 4): «Hui, quasi mig segle després de la publicació de l’encíclica, nous coneixements duen a pensar que la teoria de l’evolució és més que una hipòtesi». En 2005 Benet XVI succeeix Joan Pau II. El cardenal arquebisbe de Viena, Christoph Schönborn, estret col·laborador del nou papa, publica un article en The New York Times titulat «Trobar el disseny en la Naturalesa». Schönborn usa moltes vegades el terme disseny a l’article i, encara que no explícitament, pren partit clarament a favor del disseny intel·ligent, la nova versió creacionista de l’evangelisme fonamentalista nord-americà. Comença advertint de l’error dels defensors del dogma neodarwiniste(2) si prenen algunes declaracions com una suposada acceptació de l’Església catòlica romana de la teoria de l’evolució.
Schönborn li lleva transcendència a les paraules de Wojtyla de 1996 que qualifica de «vagues i sense importància», quelcom infreqüent quan un prelat es refereix al magisteri d’un papa; les contraposa a un discurs de 1985 on, diu, s’hi troba el seu vertader i sòlid ensenyament. I en cita un passatge (paràgraf 5): «L’evolució dels éssers vius, de qui la ciència tracta de determinar les etapes i discernir el mecanisme, presenta una finalitat interna que aixeca admiració. Aquesta finalitat, que dirigeix els éssers en una direcció de què no són responsables ni n’estan al càrrec, obliga a suposar un Esperit que és el seu inventor, el Creador».
En qualsevol Joan Pau II, en els dos textos citats (1985 i 1996) té passatges en què es mostra obert a l’autonomia de la ciència. Tanmateix, com ha posat en evidència José A. Diaz Rojo, de la Universitat de València, en un article titulat «El caso Schönborn: un cambio retórico en la postura católica ante la evolución biológica», el cardenal austríac és hàbil destacant el que li interessa dels textos del papa polonés, i esquivant el que el perjudiqués en la seua argumentació.
Schönborn també cita un altre document important d’on el cardenal sembla proveir-se d’arguments. Es tracta d’un text doctrinal publicat en 2004 per la Comissió Teològica Internacional, un organisme depenent de la Congregació per la Doctrina de la Fe, que presidia en aquell moment Joseph Ratzinger (que l’any següent seria papa). El document, aprovat per Ratzinger, es titula «COMUNIÓ I GESTIÓ: persones humanes creades a imatge de Déu». Schönborn cita aquest passatge (paràgraf 64) «[el missatge de Joan Pau II de 1996] no pot llegir-se com una aprovació general de totes les teories de l’evolució, incloses les de procedència neodarwinista que neguen explícitament a la providència divina qualsevol paper vertaderament causal en el desenvolupament de la vida en l’univers».
Certa dosi d’ambigüitat, certa manca de claredat, continuava i continua regnant en la cúpula catòlica.
(1) La cursiva és de l’original.
(2) La teoria sintètica de l’evolució també es coneix com a neodarwinisme. Qualificar-la de dogma es comenta per si mateix.
