El 27 de juliol de 1276 traspassà a València Jaume I el Conqueridor, l’heroi hegelià que, per la seua acció, pels seus actes com a complement de la seua fe, bastí la nació dels qui parlen el bell catalanesc, dels ―es diguen com vulguen dir-se hui―catalans. Paga la pena que, en el desassossec del present, la catalanitat amenaçada per l’agitació de forces pertorbadores que la desnaturalitzen i la reprimeixen, recordem l’obra i l’exemple de qui la forjà. Fa cinquanta anys, en 1976, la commemoració dels set segles de la mort de Jaume I significà un alè de llibertat, l’heroi ressuscità per a vindicar l’existència d’un poble que volia seguir existint. Cinquanta anys després, la desesperança ha esvaït les il·lusions de llavors. Necessitem Jaume I, ens cal que torne, que la força espiritual del seu record ens restituïsca l’anhel d’existir, de ser.
Jaume I tenia seixanta-vuit anys quan la parca se l’emportà i havia regnat durant seixanta-tres, en gran part emprats sotmetent a la noblesa díscola i fent la guerra als andalusins. Bé, en realitat, els anys d’infantesa, de querelles i disputes, governaren per ell, òbviament, però ―diguem-ne― el jove monarca s’espavilà aviat, o més aviat l’espavilaren. Vet ací que es forjà la personalitat del rei Jaume I, a qui la posteritat sobrenomenà “el Conqueridor”, sens dubte, per les conquestes militars que liderà (Mallorca, Eivissa, València, Múrcia) i, arran d’això, esdevingué el personatge polític més determinant en la història de la catalanitat, perquè l’amplià fins als límits que, contra la ponentada que bufa de Castella, encara hui conserva. Conqueridor i ―atenció― «sant». L’amic Bartomeu Balutxo explica al seu bloc que, en un viatge a Perú, a Lima i Cuzco, hi trobà manifestacions de la devoció pel rei en Jaume. Sant Jaume de Catalunya-Aragó? El monarca era venerat pels frares mercedaris pel seu compromís en la fundació de l’orde de la Mercè, que tenia com a objectiu principal la redempció de captius, i d’això que la imatge de Jaume I es difongués arreu del món al costat de la dels fundadors, els catalans sant Pere Nolasc i sant Ramon de Penyafort.
Jaume I era bel·licós, sí, però també era un catòlic fervent i, sobretot, val a dir-ho, un gihadista de la creu. Així, per la fe en Crist i combatent sarraïns, pretenia guanyar la glòria eterna. Diguem-ne que en aquells anys en què visqué la lluita contra l’altre gran credo monoteista era fomentada per l’Església i practicada pels cavallers cristians. Com l’heroi que descriu Hegel a les seues Vorlesungen (Lliçons de filosofia de la història universal), l’heroïcitat de Jaume I, un rei cristià, croat, podia permetre’s «trepitjar moltes flors innocents» i arruïnar pobles i ciutats amb l’objectiu d’aconseguir «l’absolut». El poder? Vegeu: què fou de Madīna Mallorca? Què fou de la València que parlava algaravia? Jaume I se les cruspí i ―ep!― d’aquells berenars sorgiren els valencians i mallorquins de nació catalana, que així se’n deien i ningú dubtava que ho eren.
Uns altres golafres de terres musulmanes eren els reis Lluís IX de França i Ferran III de Castella, contemporanis de Jaume I. A Lluís IX ―vaja!― un papa, Bonifaci VIII, el convertí en sant en 1297. Política de l’època, el pontífex ho feu per a agradar al Donald Trump d’aleshores, el rei Felip IV de França, dit «el Bell». No us en penseu que fora una preciositat, però, com el Trump, li agradava que l’adulassen. A més a més, Lluís IX era el seu avi. Això de com el Trump no ho dic debades, que el Felip IV convertí Montpeller, que formava part de la Corona de Mallorca, en la Grenlàndia del moment. Xe! a la manera Trump: o la vens o l’envaïsc? D’altra banda, Ferran III, s’empassà tota la vall del Guadalquivir i reduí Alandalús a l’esquifit emirat de Granada. A ell, al segle XVI, l’Habsburg espanyolitzat Felip IV (seria III, en numeració catalana, però això li importava un rave) el volgué fer sant. I, aprofitant l’avinentesa, la perifèria ibèrica oriental li exigí que ―ja que estem― canonitzassen també a Jaume I. Sabeu això del «cafè per a tothom» de les autonomies, doncs era el cafè que s’hi donava aleshores o ―si voleu― la murga a la barroca de l’oficialitat impossible del català a la Unió Europea. En 1633 s’incoaren els dos expedients de beatificació, el del castellanolleonès (espanyol) Ferran i el del catalanoaragonès Jaume I. El de Ferran III, rere anys d’anades i vingudes a Roma, finalment prosperà, en 1671, i el rei mata moros de castellans i lleonesos fou proclamat sant. A Jaume I, tanmateix, l’oblidaren, com ―torne a dir-ho― s’ha deixat de banda l’oficialitat del català a Europa. Ara bé, a Amèrica ―veges tu!―, tants anys els frares mercedaris venerant-lo, el culte a Jaume I quallà, malgrat les prohibicions eclesiàstiques. Encara hui, hi ha una parròquia, la de San Martín de Porres, a Hermosillo, localitat situada a l’estat de Sonora (Mèxic), on veneren ―sorpresa!― el Beato Jaime I de Aragón.
Lluís IX de França sí, Ferran III de Castella i Lleó també, però Jaume I no, o quasi. Al francès li valgué com a mèrit haver participat en dues croades, la huitena i la novena. En la darrera estirà la pota. Al castellà ser martell d’infidels a Andalusia. I Jaume I ―ai Jaume!― el Vaticà li tragué en cara que havia estat un «home de femelles» i, de cap manera, anaven a fer sant a un home de comportament sexual tan promiscu. Arrea! I el ministre Albares del moment feu «l’Albares», o sia, fent-se l’orni i, dissimuladament, es feu fonedís. No li valgué a Jaume I les seues conquestes ―per Jesucrist nostre Senyor― ni la seua intenció d’anar de croada a Palestina, que de fet ho intentà en 1269, ni la seva habilitat per a organitzar els seus regnes, ni els seus dots d’estadista exemplar. No és broma el que dic. Possiblement, Jaume I, amb encerts i amb defectes, és un dels reis més reeixits de l’edat mitjana. No és que ho diga jo, un fervorós i consumat catalanista, que no ho dissimule, sinó que ho diuen reputats historiadors, amb independència de criteri, de més enllà dels Països Catalans i d’Espanya. Per exemple, el britànic Francis Darwin Swift, que escriu al seu llibre The Life and Times of James the First the Conqueror (Oxford, 1894): «James was a great king: that is to say, in talent and in genius as an administrator, he towered above any of his contemporaries, not excepting Alfonso X and Louis IX» [Jaume fou un gran rei: és a dir, en talent i en enginy com administrador superà amb escreix els seus contemporanis, sense exceptuar Alfons X i Lluís IX].
Comptat i debatut, sí, Jaume I fou un grandíssim rei i, certament, paga ―sempre pagarà― la pena recordar-lo i commemorar-lo. Per això, no perdem l’oportunitat de fer-ho en aquest 2026. La història és mestra de la vida i el seu coneixement ―tingueu-ho ben present― sempre ens farà més lliures.
2
