«¡En cristiano!» Policia i Guàrdia Civil contra la llengua catalana

Fa poques setmanes podíem llegir com el Centre Internacional Escarré per a les Minories Ètniques i les Nacions (CIEMEN) presentava la campanya «Hi tens dret! El català depèn de tots», amb la finalitat de fer visibles els drets lingüístics de la ciutadania. Una campanya, sincerament, encoratjadora, que reflexiona, entre altres aspectes, sobre els drets lingüístics davant dels «cossos i forces de seguretat». Això em va fer recordar, malauradament, l’obra d’Ignasi Bea Seguí, ¡En cristiano! Policia i Guàrdia Civil contra la llengua catalana, publicada per Cossetània el 2013. I és que, sovint, encara que tinguem certs aspectes legislatius de cara, res podem fer davant d’aquells qui ens volen fer acovardir pels seus propis prejudicis.

Malgrat que un cert sector reaccionari de la societat puga intentar criminalitzar, encara, l’ús de la llengua catalana en els àmbits públics, qualsevol persona civilitzada pot entendre que fer un ús públic de qualsevol llengua no hauria d’estar perseguit. Menys encara quan aquesta llengua està reconeguda, en els territoris on és pròpia, com a oficial per la Constitució; els Estatuts d’Autonomia del País Valencià, Catalunya i les Illes Balears; i, en el nostre cas, per la Llei d’ús i ensenyament del valencià.

Hauríem de preguntar-nos el perquè d’aquesta persecució lingüística. Caldria reconéixer que ara és més subtil que en èpoques anteriors (no hem d’oblidar els decrets de Nova Planta o les dictadures de Primo de Rivera i de Franco). No obstant això, l’historiador i politòleg Ignasi Bea Seguí es va proposar demostrar, ara fa poc més d’una dècada, que les actuals agressions lingüístiques no són casos aïllats, sinó que responen a una causa ben senzilla: l’espanyolització dels Països Catalans. Quina és, doncs, la millor ferramenta per a desarticular un poble subaltern? Perseguir els seus símbols d’identitat. És precisament aquí on la llengua apareix en el seu àmbit social com l’element vertebrador de la consciència nacional.

Episodis de repressió lingüística

L’obra està dividida en tres grans parts: en primer lloc, trobem el pròleg, a cura d’Isabel-Clara Simó, que actua com a crida a l’organització popular; a continuació, una primera part dividia en capítols en què es descriuen quins han estat els episodis de repressió lingüística a casa nostra, des del Tractat dels Pirineus fins al moment de publicació de l’obra; i, finalment, una segona part en què es relaten tretze testimonis d’agressions lingüístiques, onze d’elles produïdes entre el 1996 i el 2012, és a dir, dins dels marcs legals actuals.

Dins de la primera part es tracten en apartats independents la qüestió de la Catalunya del Nord, amb tot el que impliquen lingüísticament el Tractat dels Pirineus i la Revolució Francesa; la llengua sota domini borbònic en àmbit hispànic, des dels Decrets de Nova Planta fins al segle XIX; el primer terç del segle XX, amb uns primers progressos institucionals com la fundació de l’Institut d’Estudis Catalans o la Mancomunitat de Catalunya i tot el retrocés que implicarà la dictadura de Primo de Rivera; la Segona República i l’Estatut d’Autonomia de 1932; la dictadura franquista i el conat de lingüicidi que suposa amb la implementació de l’objectiu d’assimilació nacional que havia començat tres-cents anys enrere; i, finalment, els atacs al català en el marc legal lingüístic actual, des del 1978 fins al 2012, moment de redacció del llibre.

Testimonis

Quant a la segona part del llibre trobem tretze testimonis que han patit directament agressions lingüístiques per part de la Policia Nacional o la Guàrdia Civil. Tres d’ells al País Valencià; sis a Catalunya (excloent-hi, òbviament, la Catalunya del Nord), dos dels quals relaten agressions lingüístiques patides durant el franquisme, encara que ben interessants per la narració dels procediments repressius tardofranquistes que serveixen per a entendre bona part de l’herència policial actual, però també per a entendre les nostres actituds lingüístiques actuals; i, finalment, quatre a Palma (un d’ells iniciat a l’aeroport del Prat amb continuïtat a Son Santjoan). Tres d’aquestes agressions les exerceix la Policia Nacional; vuit la Guàrdia Civil, que destaca en les carreteres i l’àmbit aeroportuari; i, en el cas dels dos darrers testimonis, ocorreguts durant el franquisme, una d’aquestes la van exercir els grisos i l’altra la Guàrdia Civil amb la col·laboració de la justícia franquista i els agents penitenciaris.

La divisió estructural té com a objectiu visibilitzar els casos de repressió lingüística, els quals, com ja hem anunciat abans, tenen una mateixa raó de ser: impossibilitar la vertebració de la consciència nacional dels Països Catalans. Fa tres segles que l’Estat espanyol té un mateix leitmotiv, establir els fonaments d’un estat nació sòlid i homogeni, amb la repressió i la por com a ferramentes fonamentals i l’autocensura lingüística dels catalanoparlants com a causa d’aquesta persecució. L’objectiu d’aquesta repressió és l’assimilació nacional —i cultural— de tots els pobles oprimits de l’Estat mitjançant un vel espanyolitzador, en tant que el concepte d’estat nació no pot comprendre la diversitat nacional.

Cossos i forces de seguretat de l’Estat

Un dels mitjans bàsics per a assegurar aquest projecte és l’assentament de las fuerzas y cuerpos de seguridad del estado, a mode d’exèrcit d’ocupació. Una caserna a cada poble i a cada barri, una bandera ben gran que mostre que aquell territori ha estat conquerit i un sol lema: todo por la patria. Tot un entramat de simbologia que respon a la praxi d’aquest assentament. El propòsit és espanyolitzar (ergo, castellanitzar) el conjunt de l’Estat, amb minories ètniques i religioses incloses.

En definitiva, Bea Seguí posa en relleu l’actuació desproporcionada, gairebé a tall d’apartheid, de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil vers els ciutadans que, senzillament, intenten viure plenament en català. L’autor dona veu als oprimits i, alhora, destapa els mètodes de discriminació lingüística que tenen les forces de seguretat, que actuen amb una impunitat total a causa de la connivència entre els diferents cossos policials i la justícia.

Situació legal de la llengua

Per a demostrar-ho, l’autor ha sabut fer una tria encertada d’una quinzena de títols que recull a la bibliografia de l’obra, els quals giren entorn de l’estudi de la situació legal de la llengua arreu del territori i de la història del català. A això cal sumar el treball de camp amb una dotzena d’entrevistes arreu dels Països Catalans, entre novembre de 2010 i octubre de 2012, que es recullen a la segona part de l’obra.

En efecte, els objectius de l’autor semblen complerts, s’ha demostrat fefaentment que tant la Policia Nacional com la Guàrdia Civil actuen amb uns mateixos patrons que cerquen la submissió i l’obediència de tot aquell que es mostra «lingüísticament rebel» a la llengua de l’Estat. Ara bé, no per això estem davant de casos protagonitzats per militants extremistes amb una causa política cega. Els testimonis, com diu Isabel-Clara Simó al pròleg de l’obra (2013:7), són gent corrent, com vostès i com jo, que fem la nostra vida i que creiem que, estant garantit per llei, l’ús de la nostra llengua no pot ser castigat.

De fet, a la introducció del llibre, l’autor afirma que:

«El llibre parla d’abusos de poder sobre catalanoparlants, però també del que ens ha fet arribar fins a aquesta situació. No és el propòsit d’aquest treball fer un repàs exhaustiu de la història social i política de la llengua catalana ni de la seva persecució legal, ja existeix un grapat de llibres que han abordat la qüestió amb solvència. […] Tot i això, he considerat adient fer un recordatori dels més de 350 anys de persecució legal del català a una banda i a l’altra de l’Albera, així com una breu anàlisi de la situació actual en l’àmbit legal. Perquè presentar els fets és la millor manera de rebatre el negacionisme i evitar, així, que aquestes agressions segueixin tenint lloc en ple segle XXI.»

Així doncs, ens trobem davant d’un llibre expositivotestimonial, en què s’han de repassar certs esdeveniments històrics per a evidenciar una situació de vulnerabilitat social que queda més que demostrada amb les entrevistes que se’ns presenten. Aquesta és la manera com Bea Seguí mostra una realitat social conflictiva.

Cal dir, però, que, tot i la dificultat de la qüestió, l’autor no formula el llibre amb un llenguatge críptic. És una proposta de lectura per a qualsevol classe de lector amb un mínim d’interés pel conflicte lingüístic català, sense haver de renunciar en cap moment a un lector més culte. És, alhora, un llibre apte per a la formació de qualsevol filòleg, historiador, sociòleg, politòleg o estudiós en general amb una certa disposició cap a la catalanística.

Tanmateix, cal posar de manifest l’absència de recursos no verbals (com gràfiques o esquemes) a causa dels objectius de l’autor. Si aquest s’hagués proposat estudiar la totalitat d’agressions lingüístiques per part de les forces de seguretat, en lloc de relatar uns determinats casos en concret, la introducció de recursos gràfics en l’obra hauria sigut, com a mínim, aconsellable.

No obstant això, sí que crida l’atenció que l’autor bandeja la incorporació d’imatges dels llocs que se’ns relaten i que, per tant, són l’escenari principal de cadascun dels conflictes tractats; així com altres documents que doten el text d’aquesta característica testimonial que li és pròpia (com resguards de denúncies, comunicats mèdics de lesions o còpies de recursos administratius).

En termes generals, amb aquesta obra, Bea Seguí posa el crit al cel pel desvetllament d’un poble que fa tres-cents anys que pateix l’ocupació d’un exèrcit estranger (amb les múltiples transformacions que ha patit d’ençà de la guerra de Successió). Nogensmenys, cal posar de manifest que en la primera gran part del llibre en què es relaten els esdeveniments històrics de persecució de la llengua catalana, es posa l’accent d’una manera excessiva en els fets històrics que han succeït a la Catalunya sota dominació espanyola.

Hom pot veure que s’analitza el Tractat dels Pirineus com l’inici del conflicte borbònic vers el poble català i és una qüestió que afecta directament la Catalunya del Nord. Malgrat això, no es torna a relatar ni cap esdeveniment històric posterior a la Revolució Francesa, ni cap agressió lingüística a la Catalunya del Nord (si bé és cert que per motius obvis ni la Policia Nacional ni la Guàrdia Civil tenen la jurisdicció d’aquest territori, s’hagués pogut ampliar l’anàlisi dels fets a tot el domini lingüístic). És a dir, es deixa en un segon pla aquella part del nostre territori que ha patit una persecució lingüística més humiliant.

A aquesta matèria cal afegir que la resta del domini lingüístic català —exceptuant, com ja hem dit, el cas de Catalunya— és vagament tractat. Un exemple d’aquesta mancança és l’apartat d’estudi de la II República espanyola, en què només s’analitza la qüestió política catalana. De fet, fins que no ens endinsem en l’estudi dels atacs lingüístics a partir de 1978, no es concreta la situació lingüística del País Valencià i de les Illes Balears. A més a més, ni tan sols s’esmenta en tot el llibre la situació lingüística a la Franja o al Carxe, indrets del nostre domini lingüístic en què la situació legal del català és escandalosa.

Àmbit jurídic

Paral·lelament, és ben interessant la interpretació que pot fer el lector de la situació del català en l’àmbit jurídic i la seua relació amb les agressions lingüístiques per part de la policia. Tot i que aquest aspecte ocupa una part més discreta de l’obra, l’autor, confirma que:

«Pensa (Marc Peris) que, a més a més, hi ha diversos factors que contribueixen a crear les condicions idònies perquè els casos de discriminació lingüística tinguin lloc, com la ideologia d’una part dels cossos policials, el corporativisme, la presumpció de veracitat de què gaudeixen els agents i la complicitat dels jutjats. “Si volen detenir-te, ho faran. Després ja hi haurà algun jutge que els cregui”.»

És a dir, els jutges saben que les forces d’ocupació són un instrument repressor. Són plenament conscients de les coaccions que exerceixen. Malgrat això, la seua tasca es basa a perpetuar aquest règim d’apartheid. Una mostra d’això és que el 2020, només el 7% de les sentències judicials emeses a Catalunya eren en català (tot i ser la part del territori sota domini espanyol que té unes bases institucionals més fermes per a fomentar l’ús i la promoció del català). De fet, si lliguem la declaració de Marc Peris amb el cas de Simó Colls o Àngels Monera, veurem com la justícia exerceix una autèntica metodologia de terra cremada quant a les proves i a les denúncies de la part lingüísticament subversiva. Es produeix una relació de confabulació sistèmica entre policia i justícia pròpia de les màfies.

Al mateix temps, cal assenyalar el paper de la premsa espanyola en aquesta sèrie de successos. Senzillament, funciona com un altaveu que tracta de desacreditar i de criminalitzar la part que manté el català i no canvia de llengua tot i la presència de les forces d’ordre públic. Per a fer-ho, òbviament, es recorre a defendre pseudoarguments que no tenen cap classe de criteri científic ni contrastiu. A tall d’exemple podem veure, a la pàgina 126 d’aquesta edició, el vergonyós posicionament del diari El Mundo davant d’una agressió lingüística per part de la Policia Nacional, amb amenaces i vexacions incloses.

Comptat i debatut, podem concloure que l’aportació de Bea Seguí en l’estudi d’aquesta qüestió és innovadora en tant que es posa en relleu el paper col·laboracionista entre policia, justícia i premsa per a refermar un règim repressiu, que respon a una històrica persecució política, nacional i lingüística vers el poble català. Les forces policials actuen com a pinxos de l’Estat espanyol en una espècie de pacte implícit amb la premsa i la justícia que tracta de perpetuar l’actual règim polític, hereu d’un salvatge passat repressiu del qual n’és fruit. És cert que el llibre respon a uns criteris marcadament subjectius, no obstant això, l’autor defuig el gènere assagístic i opta, encertadament, per defendre aquest posicionament amb dades històriques que ens fan entendre com hem arribat al punt en què estem avui i el perquè de cadascun dels casos de persecució lingüística que es tracten.