Francesc Bayarri, periodista i com diu ell, aprenent d’escriptor, va nàixer a Almàssera (l’Horta Nord) l’any 1961. Ha escrit els llibres L’avió del migdia, premi València de Literatura 2001; Febrer (2004); Cita a Sarajevo, premi dels Escriptors Valencians de 2007; València sic trànsit (2016); Matar Joan Fuster (i altres històries) (2018) i Cròniques austrohongareses (2025). També ha participat en els llibres col·lectius Nosaltres, exvalencians i País Valencià, segle XXI. Ha traduït del francès Amado Granell. El valencià que va alliberar París, de Cyril Garcia, i del castellà La barraca, de Vicent Blasco Ibáñez.
Periodista en els diaris El País (entre 1990 i 1996), Levante-EMV (1986) i Noticias al Día (1982-1983), el 1989 fou el primer cap d’informatius de la ràdio autonòmica valenciana, Ràdio 9. Entre 1996 i 2024 va treballar en el gabinet de premsa de la Universitat de València.
He d’afegir també que vas ser el moderador del primer club de lectura (que jo conega) d’Almàssera entre els anys 2021 i 2023 amb l’anterior govern municipal de coalició. Va haver-hi algun contacte de l’actual govern perquè continuares amb el club de lectura? Saps si tenien intenció de continuar amb el club amb una altra persona moderadora?
Ningú del nou equip s’ha posat en contacte amb mi per a continuar el club. De fet, crec que ni saben que hi havia un club de lectura en el poble, ni qui som els participants. D’altra banda, em resultaria impossible col·laborar amb un projecte ideològic com el que ells representen.
Eres una persona que tens molt en compte d’on eres, i així ho demostres en la relació de l’editorial i el seu contengut amb el poble.
A banda de tindre la seu social en el poble d’Almàssera, la Companyia Austrohongaresa de Vapors (carrer Vicari Vicent Salvador), té una relació directa amb els continguts d’alguns llibres. A més, persones del poble han participat, com a autores o com a traductores, en diferents títols. Per exemple, ma germana Ana va traduir (per primera vegada en la història) Arròs i tartana, de Blasco Ibáñez. Ma germana Eugènia ha traduït de l’anglès València, capital mundial de l’antiturisme, de Kenneth Tynan. Eva Biot, també veïna del poble, és la traductora de la novel·la Entre tarongers, de Blasco Ibáñez. La guerra civil a Almàssera està explicada en el meu llibre Matar Joan Fuster (i altres històries). És una d’eixes “altres històries”. En L’avió del migdia podríem dir que molts personatges de ficció estan inspirats en veïns del poble, com el mateix Caudillet. En resum, és una editorial molt del poble.
En el teu últim llibre, Cròniques austrohongareses, cites bastants llibres i autors llegits, amb referències a tots ells. Tens un vast coneixement del món literari. Més em van sorprendre les teues cites a pel·lícules de determinada temàtica i sobretot el difícil que m’ha sigut (quasi sense èxit), poder trobar-les i molt menys veure-les. Sent curiositat per… quina ha sigut la teua filmoteca, tens accés a alguna plataforma especialitzada?
Tant en el camp del cinema com en el de la literatura no he seguit un criteri determinat. Potser perquè no he tingut una única persona que fora una mena de referent intel·lectual i que m’hi anara suggerint títols. M’he deixat dur per interessos personals, que han anat canviant al llarg de la vida, i també per suggeriments de persones diferents, que tenien, al seu torn, preferències igualment diferents. Procure anar al cinema una vegada a la setmana. També tinc una subscripció de Filmin. I quan tot això falla, hi ha un videoclub a València, que es diu Stromboli, que té tots els clàssics.
Seguim amb Cròniques austrohongareses. Hi contes la idea de portar a la pantalla gran Cita a Sarajevo; primer amb guionistes professionals i ara, tu mateix estàs fent el guió. Com el portes?
No soc un professional del cinema, i per això no puc qualificar el que he escrit com un guió estàndard. He fet una aproximació per si, arribat el dia, algun professional del sector s’interessa de debò per portar-lo avant. En els últims anys, persones del cinema havíem contactat amb mi i jo els havia d’explicar tot el rotllo des del principi. Ara tinc un document de treball, per escrit, per a evitar prolegòmens i poder concretar les coses.
El teu viatge a Iugoslàvia et va servir posteriorment per a donar vida a la novel·la Cita a Sarajevo?
A la Iugoslàvia post-Tito vaig viatjar per primera vegada l’any 1985. Em varen fascinar tant els paisatges com la gent. Anys més tard vaig seguir amb molta atenció la successió de guerres que varen esfondrar aquell país i varen originar el mapa actual. Vaig llegir molt sobre la història i la cultura dels Balcans. Quan vaig escriure el llibre de Sarajevo ja tenia una informació prèvia, efectivament, però vaig haver de documentar-me encara més. Necessitava comprendre la realitat d’aquelles societats si volia després explicar a les persones lectores els motius de l’assassinat del nazi refugiat a Carcaixent durant el franquisme.
Què et va portar a triar el nom de l’editorial? Quina relació hi ha entre les tres (viatge, novel·la, editorial)?
Companyia Austrohongaresa de Vapors és una mena d’homenatge de Luis García Berlanga, que en totes les pel·lícules fa dir a algun personatge la paraula “austrohúngaro”. Però també m’ha agradat sempre llegir sobre l’antic Imperi Austrohongarès. No per afinitat política: allò era un imperi i jo soc antiimperialista. A més, aquest era particularment ultraconservador, comandat per un individu que estava com una carabassa. Però en els seus breus 50 anys d’existència, aquell conglomerat de països, pobles, llengües… va oferir una llista d’aportacions en literatura, filosofia, música, arts plàstiques… que el fan molt atractiu.
En totes les novel·les teues que he llegit (també les traduccions), he pogut constatar la gran varietat de vocabulari d’ús llaurador (La barraca, de Vicent Blasco Ibañez), que de xicotet sentia els meus familiars paterns dir, i que no sent o llig en valencià actualment. Així mateix, vocables en la llengua del País que per a un alumne de valencià de nivell B1 són quasi desconeguts (la qual cosa demostra el gran nivell acadèmic de l’ús del valencià normatiu que uses i saps). D’altra banda, he notat un mode distint de preguntar, en l’última novel·la Cròniques austrohongareses: Per què obris amb signe d’interrogació una pregunta en valencià? És un permís nou, fins ara no contemplat en l’Acadèmia Valenciana de la Llengua? Curiositat només. Creus que s’està castellanitzant la llengua dels nostres majors, és a dir, la nostra llengua?
Diria que està acceptat obrir les interrogacions. En qualsevol cas, és una opció personal que considere millor. Sobretot si la frase és llarga. Respecte a l’altra qüestió, crec que la castellanització és un procés que va iniciar-se en el mateix segle XV, que ara diem el segle d’or valencià. En l’actualitat, a més, amb les noves tecnologies, la deriva dretana mundial –que treballa per la uniformització i el pensament únic–, i amb els processos migratoris, el declivi del valencià s’està accelerant vertiginosament.
He tocat temes generals i m’he centrat en Cita a Sarajevo, Cròniques austrohongareses i la teua traducció de La Barraca. Vols comentar alguna cosa més?
Voldria assenyalar que he escrit llibres de ficció i uns altres d’investigació periodística, però mai m’he considerat un escriptor en el sentit que sempre li he donat al terme: algú que ho sacrifica tot –inclosa la vida personal– per l’escriptura. Em considere un periodista. Això sí, un periodista que escriu en diferents registres, com ara la ficció.
Sens dubte fins a la data, crec que com a escriptor, L’avió del migdia, ha sigut la novel·la que més repercussió ha tingut a nivell de premis i vendes. Esperaves tal èxit en la primera novel·la? Com va sorgir la història que contes en el llibre?
Quan vaig escriure la primera novel·la no sabia ben bé què estava fent. Diguem que vaig provar a fer ficció com a revenja per les normes tan estrictes del periodisme tradicional. Ara sembla que tot val en periodisme. Fins i tot, fer ficció. Però en el meu temps havies de contrastar les notícies i no podies inventar. Òbviament, molta gent no ho feia, la manipulació és tan antiga com el periodisme, però diria que els manipuladors estaven mal vistos entre la professió. Ara, per contra, els premien amb càrrecs i ascensos.
L’avió del migdia és una ficció a partir d’uns fets històrics: la celebració a Almàssera de l’assemblea constitutiva del PSPV original, el de Vicent Ventura, Ernest Lluch, Pérez Benlloch, Rafa Arnal, Alfons Cucó… Es va celebrar en el poble perquè, paradoxalment, l’alcalde franquista, Antonio Bayarri, conegut popularment com el Caudillet, era amic de tots ells.
Febrer i València sic transit tenen en part una història en comú: el colp d’estat de 1981, viscut des de València, i el recorregut de la transició al llarg de 40 anys, des d’un punt de vista valencià. Són dues novel·les no premiades i, no obstant això, mantenen l’interés dels moments relatats. Et va ser més complicada la seua escriptura o tal vegada no va arribar a captar eixe interés que pretenies?
Crec que Febrer és una novel·la desencertada. Per això no l’he tornat a publicar. Però València sic transit no va funcionar malament entre els lectors. És un intent original de reconstruir el període de la transició amb una mirada alternativa.
Matar Joan Fuster (i altres històries) és un llibre periodístic, amb una tasca d’investigació molt treballada en la qual comptes l’atemptat a la casa de Joan Fuster, el reducte de grups fasci-franquistes, el croat de Cita a Sarajevo i entre altres, un relat que pertany al teu poble, Almàssera. En pocs pobles per no dir cap, va passar una cosa així. Et va sorprendre o et va semblar el més lògic eixa història real?
En casa, mon pare sempre deia que Almàssera havia sigut una excepció durant la guerra, que ací no s’havien comés les barbaritats d’uns altres llocs. En principi, jo pensava que ho deia per una mena d’orgull de poble. Però quan vaig aconseguir les dades de l’anomenada Causa General i una còpia del procés franquista al comitè republicà local, vaig poder confirmar que en Almàssera molta gent es va comportar dignament. Si es comparen les actituds d’ací amb uns altres pobles de la comarca, hem de dir que els nostres avantpassats varen mostrar uns valors que els honoren.
Per a anar concloent l’entrevista, ens acomiadem amb la teua última novel·la Cròniques austrohongareses. En la contraportada escrius que vares abandonar les xarxes socials, però tens com ja he indicat al principi, un blog molt cuidat, on contes lliurement i sense embuts el teu diari personal; de la mateixa manera és la teua novel·la. Una vegada ja jubilat, escrius el que sents, sense censura i malgrat qui li pese. Trenques amb l’estil acostumat a les teues anteriors novel·les. No creus que pots tindre algun tipus de frec o represàlia per les teues exposicions sense filtre? S’ha quedat alguna cosa que voldries exposar?
No diria que el llibre és una novel·la. És un dietari, un gènere que abans mai havia practicat. I la veritat és que et dona una llibertat d’escriptura, tant en els continguts com en la forma, que no imaginava abans de provar. De tota manera, just abans de donar-la a la impremta, he de reconèixer que li vaig passar una cosa que anomene “filtre de convivència”. He suprimit entrades senceres, o paràgrafs, o frases, o adjectius, que no calien. Malgrat tot, a la meua edat tant em fa si algú es molesta. Ara bé, quan eres crític amb els altres has d’acceptar amb esportivitat les desqualificacions que pugues rebre.
Respecte a l’altra cosa que preguntes, l’única cosa que volia remarcar és que la nostra editorial és del poble. Vull dir que són llibres que podrien portar la indicació ‘made in Almàssera’. I que pocs pobles poden dir que tenen una iniciativa cultural en aquest àmbit. És a dir, que no tot el que podem exportar des d’ací, en l’àmbit de la cultura, són bous embolats, processons i competicions esportives.
Moltes gràcies pel teu temps i sort en les teues iniciatives.
Deixe ací el teu web per si la gent que ens ha llegit vol ampliar la informació.
