La instauració de la Gran Fira de València en 1870 s’ha de situar en l’onada de nous rituals moderns sorgits en la segona meitat del segle xix en el món occidental, a major glòria i celebració dels èxits d’una burgesia victoriosa i triomfant, també a Espanya i a València. Una burgesia que, després del cicle revolucionari polític iniciat en 1789 amb la Revolució Francesa i amb els avanços del capitalisme gràcies a la Revolució Industrial, també iniciada en el segle xviii a Europa Occidental, arribà a la meitat del segle xix exultant i disposada a consolidar el seu poder, fins i tot a reforçar-lo mitjançant l’expansió dels nous imperis colonials.
Esta burgesia, alhora agrària, industrial, comercial i financera, va proclamar ritualment el seu domini del món modern sota la inspiració de grans idees com ara la raó, la ciència, la tecnologia, el mercat, la indústria i el progrés. I ho feu, bàsicament, a través de dos tipus de rituals de nou encuny desplegats des d’uns estats ja sota direcció burgesa: l’exposició comercial moderna i la nova fira urbana, ambdós amb un gran protagonisme del vessant mercantil i l’exhibicionisme tecnològic, però que també deixaven espai per a les manifestacions d’oci i festives. Estos dos rituals de caràcter contemporani definiran el caràcter i contingut de la Gran Fira de València, especialment fins a la fi del segle XIX.
La nova fira urbana
Pel que fa al model de nova fira urbana creada a mitjans del segle XIX, en realitat implicava una reorganització o resignificació de les antigues fires sorgides en l’Europa Occidental de la Baixa Edat Mitjana, en una conjuntura en què les ciutats estaven creixent al costat del comerç a llarga distància, l’artesania i les finances, incloses totes les activitats econòmiques que anaven més enllà de l’economia rural agropecuària, que així i tot constituïa la gran majoria de la producció.
La fira tradicional (rural o urbana) consistia en una confluència organitzada de nombrosos mercaders en una localitat, la posició geogràfica de la qual representava algun avantatge que els permetia establir tractes comercials durant diversos dies i amb periodicitat normalment anual, amb motiu de la festa local posada sota l’advocació d’un sant patró. Entre les de la Corona d’Aragó destaquen les de Barcelona, en 1228; la de Xàtiva, en 1250; la de Tots Sants de Cocentaina, en 1346, i la de Figueres, en 1406. En les fires tradicionals europees es van anar sofisticant les pràctiques comercials i financeres (establiment de preus, diferents tipus de crèdit i pagament ajornat, com ara la lletra de canvi, canvi de moneda, banca, companyia comercial, etc.) que estan en l’origen del denominat capitalisme comercial. Posteriorment, el terme fira va anar evolucionant, designant des d’exposicions de bestiar per a la venda fins a qualsevol tipus d’esdeveniment comercial, incloent-hi també les fires taurines.
Amb la Revolució Industrial i la consolidació del capitalisme, les fires es feren més complexes i es convertiren en esdeveniments moderns comercials, generalment celebrats de manera periòdica i durant un període de temps reduït, en un espai limitat que normalment solia ser sempre el mateix, com en les fires tradicionals, però ara concentren l’oferta i la demanda (real o potencial, ambdós) de diversos sectors econòmics moderns. Com a instrument de màrqueting, la celebració de la fira moderna permetia la promoció de la imatge mitjançant el desenrotllament de les relacions amb els clients actuals i potencials, i la venda de béns i servicis. També es podien dur a terme funcions com ara l’obtenció d’informació, la investigació o la formació.
En la seua accepció més moderna, la fira urbana amb una pretensió popular va més enllà de l’original funció comercial i passa a incloure també nous desenrotllaments festius, amb punts de venda d’articles variats i atraccions diverses, que se solen situar sovint als afores de la ciutat moderna. Paraŀlelament, a començaments del segle xx anaren instaurant-se i intaŀlant-se en Occident les anomenades fires de mostres, a manera de trobades d’empreses o entitats d’una mateixa activitat comercial que exposen els seus productes i servicis. Així, a València, es va inaugurar en 1917 la Fira Mostrari Internacional de València, la més antiga d’Espanya des les dedicades a l’organització de fires comercials i de la qual la Gran Fira de València fou un antecedent.
Just en la transició de les fires tradicionals a les modernes s’ubica l’inspiració més directa de la Gran Fira de València, tant pel que fa a la seua concepció com pel seu abast, projecció pública i posterior arrelament urbà. Ens refererim a la Feria de Abril de Sevilla. Els seus orígens es remunten al 25 d’agost del 1846, quan Narcís Bonaplata (català) i José María de Ybarra (basc) redactaren una proposta que portaren a l’Ajuntament de Sevilla demanant que els hi autoritzaren durant els dies 19, 20 i 21 d’abril una fira anual, un permís que els fou concedit després de diverses negociacions amb l’alcalde, el comte de Montelirio. Al març de 1847, la reina Isabel II concedí a Sevilla el privilegi de fira, que s’hi celebrà per primera vegada un mes més tard amb la duració dels tres dies expressats. L’Ajuntament de Sevilla veié que la idea d’una fira era bona, sobretot pel suport de nombrosos ramaders i agricultors. Així començà la Feria de Abril sevillana. Sobre la seua exitosa experiència, i combinant la trobada comercial i la celebració festiva per a dinamitzar la vida urbana seguint els paràmetres de la modernitat emergent, en 1870 es va proposar a València una fira semblant.
A València se celebravan tradicionalment les corregudes de sant Jaume, que no eren ni molt menys corregudes ordinàries. Les organitzava l’Hospital Provincial, pertanyent a la Diputació Provincial de València, amb la finalitat de recaptar fons, i hi participaven els millors toreros i ramaderies. Amb motiu de la gran afluència de forasters a les corregudes s’omplien teatres i la fira taurina acabava amb la disparada de castells de focs artificials pels millors pirotècnics de l’època. Per això no ha de resultar estrany que en estes circumstàncies sorgira la idea d’organitzar alguna espècie de fira o exposició que aprofitara el volum de visitants per a fer-la créixer a major benefici del comerç de la ciutat. Eixa idea fou proposada per primera vegada pel DiarioMercantil el 26 de juliol de 1859. Este diari pensava en l’exemple de Madrid, que en època de fires organitzava distraccions i exposicions per a atraure el públic, de manera que la llavor per a convertir les corregudes de sant Jaume en una fira mercantil estava sembrada. Si un nou projecte de festa quallava, aleshores la nova fira per a València seria la gran creació de la burgesia valenciana, com la Feria de Abril ho havia sigut uns anys abans de la burgesia sevillana. Per tant, la Gran Fira de València es va començar a celebrar en 1871, a imitació tant de la seua homònima andalusa com de les d’altres ciutats europees.
L’exposició comercial moderna
Pel que fa a l’exposició comercial moderna, es pot dir que és un producte fruit de la Revolució Industrial de la segona meitat del segle xviii i primera meitat del segle xix, en la mesura que les antigues fires europees patiren una transformació important: passaren de ser llocs en què es produïen intercanvis comercials a ser mitjans per a la promoció dels avanços tecnològics d’un país i instruments per a promoure l’activitat comercial internacional. Amb tot, les exposicions universals reprenien un vincle entre cultura industrial i societat de l’espectacle que es remuntava dècades arrere, doncs les exposicions universals van tindre com a precursores les exposicions nacionals de la indústria, la primera de les quals va tindre lloc en 1798 a París. Cal dir que estes exposicions van trobar en l’entreteniment festiu dels treballadors, abans de la constitució de la moderna indústria de l’oci, una important esfera cultural. En este línia, hem d’esmentar l’exposició industrial francesa de 1844, també celebrada a París, que prompte fou seguida per altres exposicions nacionals a l’Europa continental i al Regne Unit. En 1845 ja es va celebrar a Madrid l’Exposició Pública de la Indústria Nacional, en què hi havia expositors valencians, que també rebrien premis de la Reial Societat Econòmica d’Amics del País en certàmens celebrats a partir de 1848. Estes primigènies exposicions nacionals donarien pas a les noves exposicions universals, les quals mostraven els assoliments industrials, científics, educatius i artístics dels països participants, mentre que les regionals o locals es referien a zones o regions concretes. Foren concebudes com a esdeveniments que serviren d’aparador públic per a donar a conéixer els avanços de la indústria, el comerç i les arts. Les exposicions universals funcionaven com a engranatge essencial de la nova societat industrial, complint la funció de mediació psicològica que permetia a la població aclimatar-se a la industrialització de la societat.
La primera exposició universal es va celebrar en el Crystal Palace de Londres en 1851, sota el títol de Gran Exposició dels Treballs de la Indústria de totes les Nacions. Es va decidir donar-li un caràcter internacional i en general es considera com la primera exposició internacional de productes manufacturats. Va influir en el desenrotllament de diversos aspectes de la societat, inclosos l’educació artística i de disseny, el comerç, les relacions internacionals i el turisme. Esta exposició fou el precedent més obvi per a exposicions internacionals posteriors. Des d’eixe moment les exposicions universals estigueren centrades fonamentalment en el comerç i la presentació d’avanços tecnològics, i en la promoció del progrés dels diversos estats nació. Estes exposicions van ser la plataforma en què es va reunir l’estat de la ciència, la tecnologia, la indústria i el comerç occidentals. De fet, una part important de l’imaginari de les exposicions mundials prové d’esta època, amb les exposicions de París (1878), Barcelona (1888), París (1989), Chicago (1893), París (1900), Saint Louis (1904) o San Francisco (1915). Un període de temps, també conegut com la de la Belle Époque, que tot just coincidiria amb l’etapa daurada de la Gran Fira de València.
Les exposicions universals foren, a més, el primer gran fenomen de masses universal, fet que va implicar un intercanvi d’idees (i productes) entre persones de tot el món sense precedents. S’ha d’insistir que en este espill de la ritualitat que celebra i exalta els assoliments de la modernitat es miraria l’emergent Gran Fira de València, que tindria en el darrer terç del segle xix el seu moment àlgid. Els continguts que esta anirà incorporant derivaven, en gran mesura, del model de continguts de les exposicions universals, en què es combinaven, d’una banda, la competició entre les economies més avançades per a presentar les seues majors novetats en matèria tecnològica i, d’una altra banda, una exhibició folklòrica de la cultura universal, amb especial atenció a les civilitzacions més exòtiques i també a les cultures locals, fins al punt que les exposicions foren, al remat, esdeveniments promocionals de la ciutat moderna. Un fet també comprovable en el que va suposar la Gran Fira per a la creació d’un relat modern de València.
Tant és així que ben bé es pot afirmar que la celebració de la Gran Fira de València des de 1871, va servir com a referent per a l’organització de l’Exposició Regional de 1909 i posteriorment de la Fira Mostrari de València. Anys abans les autoritats valencianes ja incentivaren la presència dels grans productors agraris industrials valencians en els estands espanyols de les exposicions internacionals. Per això, una vegada posada en marxa la Gran Fira de València, esta anà acollint en anys posteriors congressos, exposicions i exhibicions de certa entitat, com ara el Congrés Agrícola de 1872. De fet, els antecedents més directes de l’Exposició Regional de 1909 celebrats dins el marc de la Gran Fira de València foren l’Exposició Industrial i de Belles Arts de 1882, celebrada en la Llotja, i l’Exposició Regional d’Agricultura, Indústria i Arts de 1883, celebrada en els Jardins del Real, que foren brillantment iŀluminats amb llum elèctrica. L’Exposició Regional de 1909 fou tota una mostra del comerç i indústria que es va fer a la ciutat de València entre el 22 de maig i el 22 de desembre del 1909, la qual van prorrogar la mostra en 1910 sota l’etiqueta d’Exposició Nacional.
La Gran Fira de València
Durant els primers anys, entre els organitzadors va predominar la idea de subordinar espectacles i diversions al vessant mercantil de la Fira, però ràpidament estos actes festius van aconseguir imposar-se sobre transaccions i exposicions, configurant purament una festa, nova i diferent, amb pretensions de convertir-se en festa major. La popularment coneguda com a Fira de Juliol no era una festa religiosa, ni tampoc celebrava esdeveniments històrics o mítics, és a dir, no es referia a cap justificació transcendent com el retrobament amb els propis orígens o la projecció d’un futur utòpic. En realitat, el programa d’activitats descobria la gran complexitat ideològica d’esta nova festa burgesa amb vocació massiva, però de plantejament jeràrquic, en què hi havia una explícita laïcització de la festivitat i una reducció a mercaderia dels mateixos festejos, tot això amanit amb una transferència de sacralitat cap als símbols dels nous valors dominants. El poble podia participar-hi, però sota un programa dissenyat per les classes dirigents per al seu lluïment i legitimació simbòlica.
Des del començament de la Gran Fira el seu programa d’actes pretenia un cert caràcter d’inclusivitat, de festa d’alguna manera dissenyada per a tots els públics, ja que procurava conciliar elements tradicionals amb moderns, comercials amb festius, espectaculars amb identitaris, lúdics amb culturals, jeràrquics amb caritatius. Este caràcter inclusiu, tot i concebut verticalment, es mantindria en les següents edicions firals. En este sentit, la modernitat de la Gran Fira consistiria a diferenciar-se de les festes tradicionals, totes molt orientades pel vessant religiós, en què fins i tot el significat dels actes populars se subordinava a l’orientació transcendent de la sacralitat catòlica de la festa. Per contra, la Gran Fira activa una seqüència ritual amb voluntat de confluència cívica secular de sectors diversos que, sense abolir les jerarquies socials i la distinció social lligades a cada acte festiu, buscava una imatge liberal segons la qual en la festa tenia cabuda una gran diversitat d’oferta pensada per a un públic ampli i gustos plurals.
En eixe sentit, els organitzadors de la novedosa Gran Fira de València van insistir a potenciar-ne el caràcter comercial, d’exposició regional o local, sense per això desatendre l’esfera lúdicofestiva. Per este motiu, en els anys següents a la seua posada en marxa es van organitzar fires de ramat (1872-1888), exposicions agrícoles, de motors i màquines elevadores d’aigua (1880), congressos agrícoles (1872, 1882), sociològic (1883), les ja aludides Exposició Industrial i de Belles Arts (1882) i Exposició Regional d’Agricultura, Indústria i Arts (1883), replicada en 1886 com a Exposició Industrial i Artística (1886), i encara se celebrà en 1916 una exposició industrial. A més, la implicació dels comerciants de la ciutat és ben visible en la seua participació com a anunciants de diversos productes en el programa oficial de la Gran Fira de València. Però, com va ocòrrer a la Feria de Abril de Sevilla, van acabar predominant els rituals festius la festivitat, amb un important vessant popular, sobre la transacció comercial. Els comerciants i industrials, principals beneficiaris de la Gran Fira de València, s’adonaren que la festa era el principal producte a vendre, un aspecte que continuarà inalterable almenys fins a 1936. Cal recordar, al respecte, que la Gran Fira de València fou fonamentalment dissenyada per a atraure forasters en el temps estiuenc, en una espècie d’anticipació decimonònica del turisme modern, la promoció cultural de la ciutat i la mercantilització de l’oci.
