Les cases, com les persones, tenen un davant i un darrere. Davant i darrere són conceptes inextricablement associats a una escala de valors. El davant d’una casa s’anomena façana. Els darreres, en la pura indigència, no tenen ni nom. El seu aspecte és sovint deplorable, independentment del nivell econòmic dels propietaris. En l’edifici on jo visc, la façana al pati interior de l’illa és una ruïna des de fa temps. Pregunte als meus veïns: no ens cau la cara de vergonya? No, no ens cau la cara de vergonya. Un d’ells fa broma i diu que el cost de la reparació haurien d’assumir-lo els ocupants dels edificis d’enfront, a l’altre costat del pati, que són els que gaudeixen del panorama. A la vista dels patis i desllunats dels nostres eixamples, Gabriel Ferrater no exagera quan diu —referint-se a l’Eixample de Barcelona— que vivim en un «immens corral».
La façana al carrer és l’únic element comú de l’edifici que es mostra amb una certa dignitat, juntament amb l’entrada. És veritat que la conservació de les façanes deixa molt a desitjar, però en general mantenen el decòrum, si més no perquè és l’únic element que es va construir originalment amb una intenció estètica. La feina de l’arquitecte, durant molt de temps, s’ha associat, sobretot, al disseny de la façana. El moviment modern va canviar aquesta mentalitat: d’ara endavant, no hi hauria davant i darrere en un edifici, ni tan sols una façana principal i unes secundàries. Cal pensar l’edifici com a joc de volums que configuren els espais interiors. Totes les cares de l’edifici han de ser igualment importants. Per no haver-hi, no hi ha una entrada principal, o no s’hi distingeix gaire bé. Sovint no sabem per on hem d’entrar en un edifici modern que no coneixem. Aquesta revolució racionalista va quallar fins a cert punt. Molts —promotors públics i privats— no renuncien a una façana i una porta d’entrada com cal.
Les ciutats —i els pobles — també tenen un davant i un darrere, que es concreten en el centre i la perifèria. A diferència dels edificis, la primera impressió que el visitant té en arribar-hi és la dels darreres. En les ciutats de la revolució industrial, el contrast entre centre i perifèria es va fer tan gran que aquesta primera impressió era depriment. El ferrocarril va accentuar-la, amb les seues extenses platges de vies i tinglados. Conscients d’aquesta experiència, els arquitectes i urbanistes de la segona meitat del segle XX han parlat de la necessitat d’una «façana de la ciutat». És una idea anacrònica, que només té sentit en les ciutats d’ahir, emmurallades o pintoresques. En les ciutats modernes, en contínua expansió, l’element articulador són les avingudes, a on van a parar les carreteres, fet que ha millorat l’aspecte de les ciutats per al viatger.
Durant segles, el centre de les ciutats s’ha mantingut estable, amb una plaça en el centre del centre. Avui, el centre del centre ja no és una plaça, sinó una avinguda, respecte a la qual es mesuren les distàncies. I ja no és tan estable. A partir del segle XIX, el centre va començar a fer successius desplaçaments, no gaire lluny en relació amb el centre històric. Ara les ciutats grans, sobretot les ciutats amb una àrea metropolitana, tendeixen a generar diversos centres, entre altres coses perquè ja no cabem als centres tradicionals. Per un costat, molts ciutadans —no només els rics— prefereixen viure lluny del casc estrictament urbà, per moltes raons, la més important de les quals és la facilitat d’aparcar el cotxe a la porta de casa. Per un altre, alguns barris d’origen obrer, improvisats precàriament als anys cinquanta i seixanta, han anat millorant notòriament les condicions urbanístiques. La perifèria ja no equival necessàriament a degradació. A més, el procés s’ha invertit i hem vist i veiem la màxima degradació en barris cèntrics que en altre temps van ser el nucli de la vida urbana.
Tot això fa que el contrast entre el centre i la perifèria no siga ja tan acusat. Amb tot, hi persisteix. Els voltants d’una ciutat, i també els dels pobles, fan un efecte de desordre, de brutícia, com també molts centres històrics. Tot sembla deixat de la mà de Déu. Paradoxalment, la sensibilitat artística moderna ha valorat aquesta immundícia. La misèria de la vida perifèrica ha estat retratada a bastament. També la perifèria del «primer món», que ja hem d’escriure entre cometes, amb la guerra i la devastació. Aquest interès va associat, és clar, a una intenció de denúncia social. Cal despertar les nostres consciències adormides i acomodades. El problema —la paradoxa— és que aquestes imatges que ens ofereixen els artistes, sobretot els fotògrafs, són massa boniques. Els diaris ens tenen acostumats a il·lustrar els reportatges amb instantànies dels horrors de la guerra i la fam, tractades —editades, se’n diu en l’argot de la fotografia— amb colors que semblen trets d’un quadre de Tiziano. Sí, són massa boniques per a horroritzar-nos.
En les ciutats, les mitgeres que han quedat al descobert en enderrocar un edifici han estat també un tema recurrent. El rastre que la vida de l’edifici desaparegut ha deixat en la mitgera ens ompli de melangia: el sutze del fumeral, la traça de l’escala, les rajoletes de la cuina, la paret empaperada d’un dormitori, amb l’interruptor encara penjat on hi havia el capçal del llit, els vessants de la teulada… Com un quadre de Tàpies, brut i ple de vestigis humans.
Entre nosaltres, el fotògraf Francesc Vera ha retratat la perifèria en la sèrie #onacabaelpoble (2016). Ho ha fet amb el propòsit de denúncia social de què parlàvem, concretament contra el resultat de tants PAI inacabats, conseqüència de la política urbanística de les últimes dècades. Però cal reconèixer que, amb PAI inacabats o sense, els voltants dels nostres pobles i ciutats tenen l’aspecte que tenen. Vera els retrata a la perfecció:
Ara bé, el que veiem en aquestes imatges, precisament per la qualitat que tenen, no és el missatge de denúncia. Hi veiem un joc de volums sobre un llenç de textures orgàniques, un joc de llums i ombres, una mena de collage, una composició. Els darreres de la ciutat semblen fets perquè Vera els puga fotografiar.
Des de fa gairebé dos-cents anys els artistes ens han ensenyat a apreciar la ruïna i la carronya. Ruskin va parlar de «that golden stain of time» i Baudelaire va descobrir la ciutat: «Tu m’as donné ta boue et j’en ai fait de l’or.» Tots dos trobaven en la lletgesa la veta per a extreure el seu or. Va ser una sort, perquè, des d’aleshores, als artistes mai no els mancarà fang per a treballar el seu art. Ja abans ho havia observat Victor Hugo: «Le beau n’a qu’un type; le laid en a mille.»
