La nissaga dels Trènor, una de les famílies més riques de València des de la Guerra del Francés, ha estat formada per grans empresaris, militars i polítics conservadors i monàrquics, inclós l’alcalde franquista de València que ja va protagonitzar un Coneixes el Personatge, Tomás Trènor Azcárraga. Però també hi ha alguna figura que se n’ix de la norma, ni que siga un poquet i que, sense ser un revolucionari, prefereix la cultura al poder.
Com deia, Leopold Trènor i Palavicino va nàixer el 20 de novembre del 1870 en el si d’una de les famílies més poderoses de l’època, nét de Tomàs Trènor i Keating, l’irlandès fundador del clan i per part de mare, dels marquesos de Mirasol. Nasqué a Madrid per una estada conjuntural dels pares, que ben prompte tornaren a la casa familiar de València, al carrer Trinquet de Cavallers, al palau anomenat avui dels Barons d’Alaquàs.
Rodejat de luxes i accedint a la millor educació de l’època al Col·legi dels Pares Jesuïtes, la vida del jove Leopold semblava destinada a les lleis. De fet, fins i tot es llicencià en dret, però una passió s’havia interposat en el seu camí: la poesia. Amb només 23 anys guanya els Jocs Florals de la Ciutat i Regne de València amb el poema “Nit de albaes”, escrit en valencià, una aposta inusual per un membre de l’alta burgesia i l’aristocràcia. Però el seu amor a la llengua, com a la poesia, no l’abandonaria mai.
Amb la tranquil·litat que dóna tenir les esquenes cobertes, el jove Leopold renuncia a la seua carrers de jurista i decideix viatjar. S’instal·la per temporades a França, Alemanya i Itàlia amb la intenció d’aprendre els respectius idiomes. També s’interessa per l’electricitat, en una època que començaven a construir-se les primeres centrals a Europa -i on tindria també el seu paper un altre conegut de la sèrie: Baptista Aparici. Treballa en diferents companyies relacionades amb l’electrificació i fins i tot publica un manual tècnic.
En tornar a València es concerta el seu matrimoni amb una altra filla de soca antiga -la que Leopold era ovella negra fins a un límit,- María del Rosario Pardo de Donlebún i Rojas, filla del Senyor de les Torres de Donlebún i d’Arias Pardo de Donlebún, amb qui tindria deu fills.
El seu paper dins del món cultural i associatiu valencianista de l’època guanya cada volta més pes, i és fàcil imaginar que la seua fortuna hi tindria alguna influència. El 1908 és escollit president de Lo Rat Penat, llavors l’entitat més important de promoció del valencià, encara que amb certa oposició: 14 vots a favor i deu en contra. De fet, després de la votació va renunciar al càrrec, però aquesta no va ser acceptada i va complir un únic mandat.
L’exposició regional; el gran moment Trènor
La seua presidència de Lo Rat Penat just dura dos anys, però coincideix amb la celebració de l’Exposició Regional del 1909, un moment clau en la formació de l’incipient valencianisme -per exemple seria llavors quan es compondria l’himne valencià.
Però si l’Exposició Regional va ser important per al valencianisme, encara ho va ser més per als Trènor. Impulsada pel seu germà Tomás, qui hi perdria bona part de la seua fortuna en l’aventura, va comptar també amb la implicació fervent del nostre protagonista.
El fet culminant de l’Exposició va ser la visita de la infanta Maria Teresa de Borbó i Habsburg, nombrada “Regina” de l’esdeveniment i a Leopold li va tocar llegir el discurs de benvinguda considerat “memorable” a tota la premsa de l’època. Fent gala del seu esperit indòmit i bohemi, el nostre Trènor s’atreviria a saltar-se el protocol i dedicar-li un poema la Infanta Paz, tieta de la “Regina dels jocs”, que per més escàndol, seria en valencià.
de Sant Jeroni de Cotalba
Un poquet de tot
El caràcter polifacètic dels interessos de Leopold i les possibilitats de la fortuna familiar es mostren en la quantitat i diversitat d’institucions que va impulsar o contribuir a fundar. En el camp de la tecnologia, va ser vicepresident del Club Automobilístic de València, en el de la cultura es trobaria darrere la creació del Centre de Cultura Valenciana, antecessora de la Reial Acadèmia de la Cultura Valenciana (RACV) i en el dels esports del Club Polo. Com a fervorós cristià també es va implicar en obres de beneficència, la més important la creació de la Casa de la Caritat.
Mai va deixar d’escriure, sobretot poesia però també opuscles moralitzants de tendència catòlica, aquests en castellà i amb títols tan suggerents com La casa de Bethania: Formación de un alma femenina en la acción social o Juan de Yepes, medio fraile y doctor de la iglesia: una peregrinación por los paisajes de San Juan de la Cruz hecha en su centenario.
Amb tot, mai va tindre massa èxit com a escriptor, sent el seu estil llastrat pel folklorisme i la carrincloneria dominants en el jocfloralisme -en el seu poema “Los dos amichs”, defensa la preeminència de la fe sobre el progrés i ataca de forma implícita les noves ideologies obreres-, en una època en que les noves avantguardes ja s’estaven consolidant a Europa.
El seu paper més important seria, sobretot, com a mecenes, sobretot pel fet que seria dels pocs aristòcrates del seu cercle en abraçar el valencianisme, mostrar públicament el seu amor a la pàtria i la llengua, coherència que el portaria, el 1932, a signar les Normes de Castelló que certificaven la unitat de la llengua i posaven les bases a la seua modernització i dignificació.
Leopold Trènor i Palavicino moriria a València el 23 de juliol del 1937.
