La derrota austriacista a Almansa (25 d’abril de 1707) determinà la sort del Regne de València, però no tot foren flors i violes per a l’exèrcit de les Dues Corones (França i Castella) borbònic. València, la capital regnícola, capitulà ―ai València!― aviat, però no el país, que encara resistí, formalment ―amb exèrcits regulars sobre el terreny― fins a abril del 1709, i amb partides austriacistes fent la guitza als ocupants francoespanyols fins a la pau definitiva, el Tractat de Viena, de 1725. El castell d’Alacant fou el darrer bastió de l’austriacisme valencià, defensat amb energia i valor fins que, per la impossibilitat de rebre ajut exterior, capitulà el 19 d’abril de 1709.
A la ciutat d’Alacant s’han esdevingut dos fets que marcaren els esdeveniments de dues guerres. Ben conegut és que Alacant fou la darrera ciutat fidel a la II República espanyola, fins que hi arribà la Divisione Corazzata Littorio, de l’exèrcit feixista italià, el 30 de març de 1939. Presa Alacant, el líder dels militars sollevats contra la República, Francisco Franco, proclamà (1 d’abril de 1939) allò de «En el día de hoy, cautivo y desarmado el Ejército Rojo, han alcanzado las tropas nacionales sus últimos objetivos. La guerra ha terminado». I, en conseqüència, com guanyaren els roïns (bé, que és opinió generalitzada ―trobe― que eren els «roïns») s’imposaren dècades d’obscurantisme, violència, repressió estultícia, irracionalitat, superxeria nacionalcatòlica i espanyolisme, sobretot molt d’espanyolisme, una espanyolitat paranoica i obsessiva que, mig segle després de la mort del dictador, encara cueja. A Alacant li penjaren aleshores l’escapulari de darrera ciutat lleial a la República de rojos i lloc on fou executat el canonitzat falangista José Antonio Primo de Rivera: ¡A por ella! Imagineu el calvari que li vingué al damunt a la ciutat.
L’altre fet ocorregut a Alacant, de gran transcendència per a l’esdevenidor fou la conquesta borbònica de la ciutat en abril de 1709, en aquella guerra que fulminà el Regne de València com a entitat política. Un esdeveniment, però, oblidat, descuidat ―diguem-ne― a dretcient o, si de cas, reinterpretat a la babalà, frívolament i sense ganes, perquè en aquella guerra també guanyaren els roïns. Bé, no sabrem mai que hagués succeït si aquella guerra, dita de Successió a la Corona «de les Espanyes», l’hagués guanyat l’arxiduc Carles d’Àustria (l’emperador Carles VI). Almenys aquest va jurar els Furs valencians i les Constitucions del Principat català, o sia era el rei reconegut, Carles III, de ―tots― els catalans. De la Catalunya Nord, però, ja no, perquè havia estat esquinçada del Principat en 1659. Qui s’imposà, Felip de Borbó (Felip V), com Franco dos segles després, no fou, precisament, un governant ―imagine que tothom hi estarà d’acord― propici o sensible al País que s’expressa en bell catalanesc. Literalment, li botà foc. Felip V, un francesot de borbònic i ranci llinatge (net de Lluís XIV de França), li dedicà als valencians, a ―tots!― els catalans, una animadversió ben manifesta. Els seus esbirros s’escamparen pel país del bell catalanesc a matadegolla i, vet ací, que arribà la trista jornada d’Almansa (25 d’abril de 1707), la capitulació de València cap i casal (8 de maig), l’abolició dels Furs «por justo derecho de conquista» i l’annexió del Regne a Castella (29 de juny). Òbviament, des del punt de la valencianitat sincera (catalanitat), Felip de Borbó ―com us ho diria?― fou un canalla i dels grossos: algú ho dubta? No cal dir que si en aquella guerra d’inicis del XVIII els anglesos haguessen mantingut la paraula donada, els fets posteriors s’haguessen descabdellat de manera diferent. L’arxiduc Carles, convertit en 1711 en Carles VI, emperador del Sacre Imperi, des d’aleshores ja no interessà a Anglaterra i, ras i curt, els anglesos deixaren amb el cul a l’aire l’antiga Corona de catalans i aragonesos, abandonada a la voracitat del nou rei «espanyol», encimbellat per la voluntat del rei dels francesos i la col·laboració castellana. Contra aquell guillat (era un dement) imposat per Lluís XIV, Alacant lluità i acabà sent el darrer reducte de la resistència del Regne dels valencians en aquella guerra.
Enguany, en la setmana en què aquest article veurà la llum, Alacant acollirà la manifestació per commemorar el 25 d’Abril (aquest dissabte 12), el dia tràgic d’Almansa, data convertida en efemèride a recordar per la bona gent que encara creu ―creiem!― en la vitalitat d’un país que es nega a morir. I és que sí, ens neguem ―jo m’hi negue― a assumir les conseqüències d’aquell conflicte que imposà la borbonalla, que defecà sobre els valencians ―sobre tots els catalans― l’espanyolitat postissa, alienadora i nociva, descaradament carpetovetònica (mesetària) i irremissiblement onanista en la coentor, que deleja esborrar la nació d’Ausiàs March de la faç de la Terra.
Ai aquella guerra de maulets i botiflers!
Memòria històrica? Sí, és clar, entesos, però tota. Recordem ―per què no?― que les terres dels Països Catalans foren estats i que «por justo derecho de conquista» ens convertiren en espanyols; espanyols, òbviament, de segona, falsos espanyols, que la mona per molt que la vestisquen de seda mona es queda. No reduïm la «memòria» a uns esdeveniments concentrats en un únic marc temporal marcat, fornejat, pel «sistema de representacions» ―ideologia― Espanya. Per la transcendència que tingué en la dissort històrica del país catalanòfon, no hem de descuidar el record de l’anomenada Guerra de Successió, reivindiquem-ne la memòria, una guerra internacional que al País Valencià tingué dimensió pròpia, tant és així que l’historiador Josep Manel Minyana (1671-1730) l’anomena «guerra camperola valenciana» (De bello rustico Valentino, llibre publicat en 1752); una guerra que tingué conseqüències nefastes per als dos bàndols valencians que s’hi enfrontaren. Divide et vince deia ―se li suposa― Juli Cèsar: maulets, partidaris de l’austríac Carles d’Habsburg, contra botiflers, partidaris del francès Felip de Borbó. Ni Minyana, militant proborbònic, ni qualsevol altre membre del botiflerisme inicial, endevinaren les veritables intencions dels entronitzadors de Felip. Escrivia el dietarista botifler Isidor Planes: «Beberían nuestra sangre, tal es el odio que han cobrado contra nosotros [l’odi dels espanyols als valencians], sin haver dado motivo, pues ni les hemos contristado ni dado en cara con oprobios ni con remoquetes, ni tenemos culpa, ni hemos deseado la introducción de las alcabalas, alojamientos, ni otros impuestos, ni deseamos la leyes ni usajes castellanos».
Darrere del net de Lluís XIV, individu abúlic i mentalment malaltís, s’hi situaven, a la Meseta estant, aquells que bramaven ―i encara hui bramen― per reduir la península Ibèrica a la submissió a Castella. Fou aleshores quan sorgí l’anticatalanisme mesetari, l’¡a por ellos!, tan en voga encara, com a essència de l’espanyolitat. Carles d’Àustria era, en definitiva, el rei triat pels catalans, i Castellà (Espanya) s’arrenglerà en el costat contrari. Això ho reconeixien fins els austriacistes castellans, com l’almirall de Castella Juan Tomás Enríquez de Cabrera y Álvarez de Toledo, que lamentaven amargament que a Madrid mai no s’acceptaria un rei triat per Catalunya. Ah! I el que encara és més escandalós: foren precisament els austriacistes castellans els que impediren la formació d’un exercit regular propi als territoris de l’antiga Corona d’Aragó. Els exèrcits regulars foren els de les potències estrangeres. Per això cap exèrcit del Regne, el principal perjudicat pel resultat de la batalla, combaté a Almansa el 25 d’abril de 1707.
Ara bé, l’austriacisme topà amb la realitat i acabà identificant-se amb la defensa del país, amb l’antiga Corona de catalans i aragonesos, i vet ací que un conflicte dinàstic esdevingué una guerra de defensa contra una agressió que pretenia l’eliminació física de l’edifici institucional heretat dels temps de glòria passats i que dotava de personalitat pròpia a Aragó, Principat de Catalunya i Illes, Regne de València i també a l’institucionalment catalanòfon Regne de Sardenya. Tots plegats, el Consell d’Aragó de la Monarquia Habsbúrguica.
Alacant, fidel al Regne, abraça l’austriacisme
Espanya, l’Espanya que coneixem i patim, castellaníssimament supremacista i enemiga de les nacions perifèriques de la Península, sorgí amb els Borbons fent de reis. El model estatal francès fou importat per l’Espanya borbònica. No resulte estrany, doncs, que la resistència del Regne valencià, d’Alacant, a les armes de Felip V haja estat menystinguda o directament oblidada, a dretcient, pels espanyols de tot pelatge. Fins i tot les històries locals, les decimonòniques i les més actuals, totes escrites a l’espanyola i de factura masturbatòria, destaquen que els que resistiren a Alacant contra l’exèrcit borbònic eren anglesos, tot negant la participació valenciana (i ―és clar― alacantina), en la lluita contra el rei aliè, el dels espanyols. Com la resta del País Valencià, Alacant, que tant s’havia caracteritzat en la lluita contra els francesos a la Guerra dels Nou Anys (1688-1697), acceptà d’antuvi, amb incredulitat, el testament de Carles II (ordit per la camarilla del cardenal Fernández de Portocarrero), que atorgava la corona de València i «les Espanyes» a un príncep francès. Ara bé, quan s’iniciaren les hostilitats al Regne (1705), els primers moviments dels austriacistes foren acollits amb escepticisme, no així ―atenció― a l’Horta alacantina, on l’adhesió a l’Arxiduc Carles d’Àustria s’imposà des del primer moment, des que el general austriacista Joan Baptista Basset, valencià d’Alboraia i líder dels «maulets», desembarcà a Altea el 10 d’agost de 1705.
A la ciutat del Benacantil, com a tot al Regne existia ―no ho dic debades― un ferm sentiment antifrancès, que francesa havia estat la flota que, comandada per l’almirall Jean d’Estrées, el 25 de juliol de 1691 la bombardejà i l’arrasà. Només una desena part dels edificis restà indemne de la destrucció; l’edifici del Consell s’incendià i per sempre perdé el seu arxiu històric. En gener de 1706 un exèrcit de miquelets (l’exèrcit valencià ―de valencians― de l’Arxiduc), encapçalat pel saforenc Francesc Garcia d’Àvila intentà prendre Alacant, però fracassà. La ciutat estava defensada per una guarnició de francesos i napolitans comandada pel mariscal irlandès al servei de Lluís XIV Daniel O’Mahony, personatge que el mateix Josep Manel Minyana descriu (De bello rustico valentino) com a «iracund, sanguinari, venjatiu i disposat a qualsevol crueltat».
El Regne de València tenia dues places fortes, Alacant i Peníscola, regides cadascuna per un governador militar. El turó del Benacantil, altiu sobre la ciutat, servia de plataforma a un dels castells més formidables de tot el País Valencià. Des d’ací Alacant era mantinguda a la força, manu militari, sota l’obediència de Felip V. Ocupació militar ja de bon començament. No obstant això, destacats prohoms locals ja s’havien conjurat per lliurar Alacant als miquelets, com era el cas de Josep Miralles d’Imperial, marqués de la Torre de Carrús (Elx), aleshores justícia de la ciutat, que elaborà un pla per obrir les portes a les tropes de Garcia d’Àvila. La conxorxa, però, fou descoberta per O’Mahony i els seus. Un altre destacat austriacista alacantí, que intrigava per foragitar els borbònics, era el batle general de la ciutat Vicent Pasqual de Pubill.
Els partidaris de Carles d’Àustria controlaven el cap i casal valencià des del 18 de desembre de 1705 i també s’havien apoderat de gran part del Regne. Tanmateix, una forta guarnició borbònica mantenia encara Alacant sota el poder de Felip V. La componien tropes italianes, franceses i irlandeses, a les que s’han d’afegir els cent-cinquanta «dragons» (combatents a cavall i a peu) del regiment de Granada, castellans, que trameté el bisbe de Cartagena-Múrcia, Luis Antonio de Belluga, i un nombre indeterminat de milicians botiflers comandats per Pere Corbí. En total, gairebé quatre milers d’homes. Des del 6 de juny els miquelets valencians del noble alacantí Lluís Escòrcia havien bloquejat la ciutat per terra, mentre que la flota britànica de John Leake impedia qualsevol ajut borbònic per mar. El 31 de juliol de 1706 començà el setge austriacista i el 8 d’agost la ciutat fou presa a l’assalt, destacant en l’atac el regiment de catalans del Principat al servei del Regne de València de Rafael Nebot. Com la veritat, els Països Catalans ―ja veieu!― sempre suren. Aquesta milícia havia estat reclutada pel virrei borbònic del Regne, però iniciades les hostilitats al Regne es passà al bàndol austriacista. El comandant borbònic O’Mahony, incapaç de repel·lir l’atac, abandonà el clos urbà i fugí al castell, on aconseguí resistir fins al 7 de setembre.
Alacant, foragitats els borbònics, establí un nou Consell de la ciutat, presidit pel justícia Cosme Martí i els jurats Lluís Escòrcia (el cap de la milícia austriacista alacantina), Josep Maltès, Joan Sanxo i Lluís Cantó. El comandament militar i màxima autoritat de la plaça, en nom de Carles III (havia jurat el Furs i, doncs, era el rei legal dels valencians), fou encomanat al major-general anglès Richard Gorges, substituït en març de 1707, un mes abans de la desfeta d’Almansa, pel també major-general britànic (irlandès de naixement) John Richards. A Alacant el partit borbònic s’enfonsà i no solament per l’èxit inicial dels aliats (austriacistes amb l’ajut de britànics, neerlandesos i portuguesos), com havia passat en altres localitats del Regne. La disputa dinàstica es convertí en lluita nacional per la supervivència del país quan el decret filipista de 29 de juny de 1707 abolí els Furs i liquidava el Regne. Això suposà la conversió a l’austriacisme de botiflers de primera hora, com l’arquebisbe de València Antoni Folc de Cardona. I és que la repressió borbònica, espanyolíssima, afectà també els botiflers, als quals no se’ls havia acudt que la victòria de Felip V significaria la fi de l’estat valencià i l’ocupació del país per una gernació de buròcrates i militars castellans. Altrament, Alacant no patí especialment els efectes de la «revolució maulet», la revolta antinobiliària propiciada per les promeses del general Basset, i això resultaria determinant per a aconseguir l’adhesió de l’aristocràcia local alacantina a la causa austriacista, com és el cas dels Escòrcia, i de l’elxana (els Baïllo de Llanos, convertits en comtes de la Torre de Llanos, Torrellano, per Carles III.
De la desfeta d’Almansa a la caiguda d’Alacant
La derrota, a Almansa, de l’exèrcit aliat (britànics, portuguesos i neerlandesos) fou un colp duríssim per a l’austriacisme valencià, que des d’aleshores reculà. La desfeta també significà l’aïllament d’Alacant per terra. També a la ciutat del Benacantil arribaren les restes de l’exèrcit aliat i les tropes auxiliars de miquelets autòctons. L’aïllament i la presència de tanta soldadesca vinguda del front de batalla afavorí l’aparició d’epidèmies, que agreujaren la situació. La guerra continuà i els borbònics només concentraren els seus esforços contra Alacant una vegada es feren amb el control de la regió de Dénia en novembre de 1708. La capital de la Marina Alta no capitulà fins el 9 de gener següent. Des d’aleshores l’exèrcit de Felip V, compost de dotze mil efectius i comandat per Claude François Bidal, marquès d’Asfeld, inicià el setge d’Alacant. Els primers borbònics a arribar-hi foren els set batallons castellans a les ordres del coronel Pedro Ronquillo. La vista dels borbònics a l’altra banda de la muralla provocà l’alarmà entre els alacantins i els austriacistes d’altres llocs del Regne que estaven refugiats a la ciutat. Molts, tement les represàlies de la desfeta, s’embarcaren cap a Mallorca, que romandria lliure dels Borbons fins a 1715. Alacant, la ciutat, la defensava una guarnició autòctona, els efectius del regiment John Richards, o d’Alacant, format en 1706 a la ciutat; en total, poc més d’un miler d’homes. El castell, mentrestant, era defensat per soldats britànics: uns huit-cents, pertanyents al regiment d’infanteria de Charles Hottam (anglesos), el regiment Frederic Sybourg (mixt, d’anglesos i hugonots francesos) i un destacament d’artillers marins (anglesos). Una guarnició, ciutat i castell, sota el comandament del major-general John Richards.
Richards, davant la desproporció d’efectius entre un i altre exèrcit, els seus mil huit-cents contra els dotze mil de d’Asfeld i el mal estat de les defenses que envoltaven el nucli urbà, pactà la capitulació de la ciutat, per impossibilitat de defensar-la amb èxit, però no del castell. A una part de la guarnició d’Alacant, la formada pels efectius autòctons del regiment John Richards, se li permeté marxar cap al Principat, on s’integraren en el regiment Juan de Ahumada, mentre que els britànics es feren forts al castell en espera de reforços. La reina Anna de la Gran Bretanya, per a evitar desercions i traïcions, havia ordenat que el castell d’Alacant fora defensat solament per efectius britànics. Richards confiava que l’esquadra britànica de l’almirall George Byng, que era a Maó, pogués socórrer-los. Byng, però, no hi arribà a temps. Cabia la possibilitat i Richards en tenia coneixement, que si Carles III fracassava a la Península, Alacant pogués esdevenir un altre Gibraltar per als britànics.
El 3 de desembre de 1708 la tropa borbònica del marquès d’Asfeld entrà a la ciutat pel raval de Sant Anton. Ben proveïts de vitualles, els defensors del castell estaven preparats per a resistir un setge llarg. Per a evitar un possible desembarcament austriacista, els borbònics ompliren de trinxeres les platges properes a la ciutat i reforçaren l’artilleria dels baluards. Nogensmenys, si els assetjadors no volien sorpreses, calia reduir el més aviat possible la resistència de la guarnició del castell. Per això, el comandant borbònic concebé la idea de fer explotar una gran mina que destruís les defenses del castell. S’iniciaren de seguida els treballs d’excavació, entrebancats un i altre cop per l’acció dels resistents, que finalitzaren a mitjan febrer de 1709. El 28 d’aquest mes fou carregada la mina amb 1.200 quintars de pólvora i la guarnició del castell fou comminada altra vegada a retre’s. Fou debades, Richards no es rendiria. Descartada, doncs, la rendició dels assetjats, la mina fou encesa el dia 4 de març i la terrible explosió destruí la muralla de migjorn del castell i tot el camí d’accés des de la ciutat. La pluja de pedres sepultà el barri més immediat a la fortalesa, que encara hui dia rep el nom de la Mina.
Com a conseqüència de l’explosió, els assetjats patiren més de dos centenars de baixes. El major-general John Richards morí entre les runes dels edificis derruïts. Tanmateix, la fortalesa no es rendí i encara resistí un altre mes. Mort Richards, el comandament l’assumí el tinent coronel Balthasar d’Albon. L’esquadra britànica, finalment arribà en abril a la badia d’Alacant, comandada per George Byng i James Stanhope, que des de 1708 era el comandant en cap del exèrcit britànic que lluitava a la península Ibèrica. Ni més ni menys que vint-i-tres vaixells que transportaven un contingent d’infanteria de tres milers i mig d’homes. Era la darrera esperança per a mantenir Alacant i el seu castell sota la sobirania de Carles III. Les defenses costaneres, però, feren fracassar el desembarcament. Aleshores Stanhope negocià la retirada de la tropa que encara defensava el castell. Així, convençuts ara sí de la inutilitat de la resistència, els defensors del castell alacantí s’embarcaren el 19 d’abril, amb honors militars, en els vaixells de Byng i Stanhope amb destinació Barcelona, on la lluita continuà fins a 1714. Pres el castell d’Alacant, Felip V controlà, definitivament, tot el País Valencià. I, precisament per això, amb la presa de la fortalesa alacantina, posa fi Minyana al seu De bello rustico valentino. Ara bé, les partides de miquelets encara fustigarien uns anys més les tropes borbòniques d’ocupació, però seria en va. A Alacant, aquell 19 d’abril de 1709, finí, definitivament, el Regne de València. Des d’Alacant, amb Alacant, com no pot ser d’una altra manera ―i faig meu el lema de la manifestació del 12 d’abril― farem el possible per fer-lo renàixer, per tornar a recuperar el País.
