El Senyor de les Bèsties…, que fa uns 7.000 anys era la Senyora de les bèsties. Però ja sabeu com va anar la cosa: el principi femení s’amagà, i aparegueren déus on abans hi havia deesses. I ací la teniu, en primícia mundial. Una versió més evolucionada de les primitives divinitats femenines, guardianes de tot i de tots: era Ixtar, Isis, Sausga, Astarté, Innana, Diana, Àrtemis, Afrodita, Venus, la Mare de Déu… La senyora de les bèsties i de la fertilitat: plena de mamelles i animalets als voltants. Perquè recordeu que tenim des de fa uns 1.700 anys una curiosa Verge de la Llet… A mesura que passava el temps, algunes deesses anaven “especialitzant-se”, però totes guardaven el mateix principi. En algunes versions més potents, aquesta dona destil·lava el Tauriton de l’època neolítica. Però els temps van canviar i la testosterona ho inundà tot.
Una versió simplificada la trobem en la “senyora de les bèsties ibèrica”, la Pòtnia Theron o Hippon. Fa uns anys, en teníem un exemplar escultòric exposat al Museu de Belles Arts. Ara mateix no la trobareu, però el món ibèric tenia una versió més bàsica d’aquesta força sagrada que protegia la natura, dominava els animals i preparava els camps per a un bon cicle vital. El món ibèric tenia una part fascinant per a explicar el món d’ultratomba ple de tenebres, llops, cavalls, senglars monstruosos i foscúries angoixants. Fa uns anys el museu encara exhibia al costat de la Lleona de Bocairent una preciosa imatge en pedra de la Pòtnia Hippon, la deessa que dominava els cavalls. Una altra versió d’aquesta divinitat femenina primordial, el principi de totes les coses: l’origen de l’alegria de viure, de la natura, de la vida… i de la mort.
Perquè encara que semble mentida aquesta introducció és perquè entenguem una figura extraordinària en la mitologia del nostre poble. En la nostra aventura d’avui, sabrem coses d’un personatge que tenia superpoders, que lluitava contra el bé i el mal, que portava un bàcul que li proporcionava una força extraordinària. Un home que inspirà un dels personatges de l’obra magna de J.R.R. Tolkien. En El Senyor dels Anells, el mag Gandalf és l’hereu al tron d’Aragorn (que té botons el topònim, però res és casual) Gandalf és un ancià barbut i amb un bastó amb poders, que lluita contra el costat fosc representat per Jàuron.
Però aquest Gàndalf tenia un avantpassat: era Sant Antoni i el seu porquet, un dels sants més presents en el nostre imaginari col·lectiu. Un model masculí que recull una part important del que representaven les divinitats femenines neolítiques. Les seues festes al nostre poble són com una espiral de records, un poti-poti de presències saturnals, de misteris elèusics, d’orgies roents de foc, on la natura començava a despertar d’un somni hivernal i fred.
Conta la llegenda que el gran sacerdot Antoni inicià un viatge des del desert oriental d’Egipte. I que va haver de lluitar contra sàtirs, llops, gegents, temptacions, el mateix diable… Una colla de dimonis se li paregueren de nit i el van apallissar. Segons que conten, morí al principi de l’hivern, quan la natura descansa i es prepara per a la nova eclosió… I en això, que arribava de nou Antoni, vingut del desert i que comunicava la seua presència amb la campana d’Isis i el garrot de Príap. Tot tornava a la vida gràcies al nou sol que despertava en forma de fogueres, de besades, de vi, balls i viandes ubèrrimes.
Tot això ho feia en companyia d’un porc, una mena de síntesi de tots els animals que portaven ancestralment les divinitats femenines. Recordeu que el porc va ser un dels primers animals que va ser “controlat” i criat en captivitat als pobles de la Mediterrània. I que s’aprofitava tot: des del morro a la cua.
De fet, per als cristians, Antoni i el seu porc, es convertiren en una autèntica plataforma on convergien déus i herois antics. Era com una matriosca, una nina russa: dins d’ell hi havia una gran dona, la senyora de les bèsties que venia del Llevant, i que al mateix temps era la síntesi de divinitats neolítiques que lluitaven contra les forces de la natura, que protegien els animals i que curaven els mals de la vida.
Si hi grates un poc, sant Antoni i el seu porquet, esdevenia el senyor del fal·lus, una assimilació de Príap i de Geb, de les orgies, del déu Saturn que devorava els espais i els temps. En forma de foc, de foguera que purificava i ens preparava per a un altre cicle màgic, on la lluna es feia present. Sant Antoni impregna actualment tot el País Valencià, i ho fa especialment a Canals on una foguera de més de vint metres d’alçada es transforma en una flama que anuncia el bon temps. Amb ella, el Sol s’encén de nou i permet que tot germine. I una vegada feta la foguera, alguns salten per damunt del foc, que és aconseguir la consecució màgica de la fecunditat.
I molta gent salta amb un garrot, que a Mallorca es diu la “Canya-fel·la”. Ço és: “el garrot fàl·lic” per als amics. I no és casualitat les frases que ens dona la nostra llengua referint-se a tot aquest procés: “anar calent, vaig com un ferro, calent com un porc, anar encés en flama…” Tot això el mag Antoni ho anunciava amb la campana, amb un batall respectable, que sonava més forta en les festes Hilària, les dionisíaques, on tot es capgirava i el món es tornava boig.
Al carrer Sagunt de València, trobem l’església de Sant Antoni Abat. En aquest carrer es fan festes al sant a meitat del mes de gener. I es beneeixen els animals. Perquè no ajuda més a una societat agrícola que els animals: de tir i de llana, de carn i de llet. En un retaule ceràmic al costat del temple, hi ha una imatge ben xula: sant Antoni també es feia càrrec de l’afonia.
Un dels sants més importants del nostre poble. Podríem dir que era el Messi de l’edat mitjana, perquè era bo en tot. Un sant complet, completíssim. Un dels tres barbuts de l’hivern, del mes de gener: Pau ermità, Maur abat i Antoni abat. Tots tres vinguts d’Egipte. Pelegrins, savis i mags. Antoni amb un simpàtic porquet en l’actualitat, que fa set segles no ho era tant. Per començar, tots els porcs en aquella època eren negres, i s’acostaven molt més a l’actual senglar. Quan Jean-Jacques Arnaud va ensenyar a Umberto Eco el primer esborrany de la pel·lícula El nom de la Rosa, Eco li va dir que hi havia un problema: que tots els porcs que eixien en el metratge tenien un preciós color rosa. I els suids domèstics en l’edat mitjana eren d’una espècie molt similar als actuals senglars salvatges. D’una epidermis negra. Com la pesta, com el foc de Sant Antoni, una malaltia terrible que delmava la població dels segles XIII, XIV i XV.
Perquè heu de saber, estimades viatgers i viatgeres mitòlegs, que en la mitologia egípcia, el porc és el símbol de la lúxuria, de la lascívia, dels comportaments salvatges i libidinosos. Per molt guapet que ens el trobem als dibuixos animats, el porc passava per ser una bèstia potent i sexualment, una màquina de cardar incansable… La metàfora d’una natura en saó que havia de tornar a la vida cada any… Després d’un temps on l’hivern i el fred convertien tots els éssers en un record d’ells mateixos. El porc era un animal totèmic: la seua matança era un ritual que durava dos dies i esdevenia una mena d’homenatge a l’animal que s’ìmmolava per donar-nos vida a la resta de mortals. Segons algunes mitologies, el porc era l’esperit del gra en forma d’animal, molt relacionat amb Ceres, la deessa dels cereals… El porc…
Al principi del temps, a Egipte, el porc tenia un significat negatiu: representava el caos i la impuresa. Se l’associava amb Seth i el Caos. Seth, déu del desert i les tempestes. El porc era l’enemic del déu solar Ra. Seth es transformava en porc negre per atacar l’ull que tot ho veia, l’ull d’Horus. Seth, transformat en porc, era el déu de la violència i el desordre. Seth era el costat fosc: fill de Geb i de Nat, germà i assassí d’Osiris. Déu del desert i dels animals feréstecs, amo de la tempesta. Era la nèmesi d’Osiris, vençut per Horus i fill d’aquest.
A Grècia, el déu Príap a vegades es transformava en porc i el seu atribut era una campaneta que avisava de la seua inquietant i alhora divertida presència. El batall de la campana era un record de la magnitud de la seua potència sexual. El Príap d’Hostafrancs és tot un clàssic. Aquell déu que s’alça els faldons per a mostrar el penis. Recordeu que Príap era conegut amb el sobrenom de “el del viril garrot”. El seu amic Bacus posseïa les romanes transformat en un porc lasciu. I encara més: una truja havia alimentat Zeus i en les Saturnals romanes, el porc representava Saturn. A l’edat mitjana l’Església de Roma celebrava un dia on els capellans s’aixecaven les faldes i tothom reia com a descosits en escoltar relats disruptius: era el jorn de la “risus paschalis”.
Sant Antoni és un sant misteriós, enigmàtic, amic del dimoni, el protagonista de la major pallissa de la història, un sant relacionat amb fongs al·lucinògens, relacionat amb el “porrat” medieval que ha perdurat fins als nostres dies i que podria ser un record atàvic de les ofrenes dels primers productes de la natura que es feien al santuari d’Eleusis…
D’una banda, empaitat per terribles dimonis moltes vegades en forma de dones lascives i luxurioses; per una altra, amic i defensor dels animals de pota rodona, guaridor de malalties…
Però Antoni o Antó és també un anacoreta, un monjo solitari, emparetat enmig del desert. D’ell conten que dormia dret, recolzat sobre el seu bastó en forma de Tau, un símbol egipci i després templer. Tenia poders contra el foc: el que es produïa per malaltia i el dels inferns. Ara és quan alguns joves que estan llegint açò s’imaginen alguns moments on el mag Gàndalf s’enfronta al mal de foc. Perquè els metges no tenen clara quina era la malaltia del foc en l’edat mitjana: una barreja entre lepra i grangrena possiblement agreujada amb la ingesta del clavíceps sègol, un fong al·lucinògen que prenien els miserables quan menjaven farina de mala qualitat. Una mena d’LSD agrícola. Aquests fongs els ingerien els iniciats en els misteris d’Eleusis en l’antiga Grècia per assolir estats alterats de consciència. A Isenheim –Alemanya- per exemple, hi havia un cenobi d’Antonins on cuidaven pacients que tenien la famosa febre de sant Antoni… Precisament d’aquest monestir prové un retaule impressionant de Matthias Grünewald, on a banda d’una crucifixió bestial, hi apareixen malalts del foc i el mateix sant Antoni.
A Sant Antoni, als nostres territoris, encara hi ha molts pobles que li fan festes, li presenten animals per beneir-los, li fan falles, fogueres, porrats…
Ja sabeu: “A Canals a Sant Antoni, li tenen gran devoció. Li fan parell i foguera, missa cantada i sermó”. Ah! Per cert: el sant Antoni també podria tirar una maneta als docents en vaga. Els seus poders són necessaris per a lluitar contra la bèstia: la ignorància, la prepotència i la incultura.
“Sant Antoni gloriós
és patró des animals
lliberau-nos dels impostos
i des nostros concejals…”
Lletra dels balls de Sant Antoni i els dimonis, a Mallorca.
