No voldríem caure en el tòpic del jueu prestador i usurer, però el personatge és el que és i, amb molts clarobscurs, aporta una història apassionant i força desconeguda.
Jafudà Alatzar va nàixer en una data desconeguda –presumiblement la primera o segona dècada del segle XIV- a l’Aljama de València. O siga, el barri de la ciutat on els jueus estaven obligats a residir i que tenia una notable autonomia, amb institucions i tribunals propis.
Provinent d’una família acomodada, no vol dir que no estiguera acostumada ja a trobar-se al caire de la criminalitat. Els arxius mostren com altres Alatzar de finals del segle XIII i principis del XIV van ser imputats per assassinat, condemnats pels tribunals de la mateixa Aljama o indemnitzats per haver rebut una pallissa.
En tot cas, el personatge que ens ocupa comença a aparèixer als arxius a partir del 1354 –quan ja tindria una certa edat- quan és nomenat delegat dels jueus del Regne de València quan s’estableix el seu ordenament. Un càrrec que va exercir com un «autèntic autòcrata sense escrúpols», segons els seus contemporanis, barrejant interessos públics i privats, sobretot en la part econòmica, desfalcant la «capitació» [un impost que es pagava en conjunt per tota l’Aljama], la gestió il·legal del pressupost de la comunitat, la representació de totes les aljames de la Corona i arribant, fins i tot, a concertar els casaments segons els seus propis interessos.
Aquestes pràctiques, però, pareix que no van perjudicar la seua carrera política –o potser la van beneficiar i el 1362 apareix com a diputat per la Generalitat per recaptar i distribuir un impost extraordinari. Un any després és nomenat domèstic ad honorem de la reina Elionor i al següent membre de la Casa reial de Pere IV El Cerimoniós. Un accés a uns cercles de poder que per a un jueu sols eren possibles a la Corona d’Aragó i que fins i tot desafiaven les normes del Papa segons les quals un jueu mai podia manar sobre un cristià.
El 1370, dos síndics de la comunitat jueva viatgen a Barcelona per a denunciar les pràctiques mafioses del nostre protagonista, però la reina el va protegir i la màxima pena a la qual va ser condemnat va ser tres anys d’inhabilitació per a càrrec públic.
El poder dels diners
Bona part del seu poder provenia de la seua riquesa. No se li coneix patrimoni immobiliari ni negocis comercials, sinó que es dedicava principalment a les finances. Sí, això que en clar i català es coneix com a usura. Va especular amb la compra de «censals», una forma de crèdit hipotecari que atorgava al prestador una renda vitalícia –el «for de la pensió»- del 7,5% i de la qual Alatzar en va arribar a acumular 37 per valor de 854.000 sous anuals –una suma enorme, si és té en compte que el pressupost d’una ciutat tan important llavors com Manresa era d’uns 50.000 sous.
De fet, Alatzar va arribar a fer de banquer del rei, des de coses tan «menudes» com la compra d’onze safirs per a la reina que El Cerimoniós pagaria amb còmodes terminis, fins al llarg –uns vint anys- i car (i sagnant) conflicte amb Castella, que ha passat a la història com la Guerra dels Dos Peres –i en la qual València es guanyaria la doble L de doblement lleial que encara llueix al seu escut.
Ascens de l’antisemitisme
Malgrat la posició de poder i riquesa de la qual gaudiria el nostre personatge, el cert és que durant la seua vida veuria com l’antisemitisme anava creixent imparable per tot Europa. A la crisi econòmica i l’empobriment s’hi sumarien els estralls de la pesta negra, que al 1348 arribaria a la Península Ibèrica i que arribaria a matar un terç de la població europea.
El poder utilitzaria la minoria jueva com a boc expiatori i es promourien els pogroms i atacs als jueus per tot Europa, i quan es generaria el mite del jueu usurer que els antisemites s’han esforçat a preservar fins als nostres dies. En el cas concret valencià especialment per Sant Vicent Ferrer, encara que també hi col·laboraria un antic amic de la secció: el «Pare Jofré», si bé amb menys intensitat. Amb tot, Alatzar no veuria el terrible assalt al call de València del 1391, ja que moriria uns anys abans.
El 10 d’abril del 1377 el nostre protagonista moriria deixant dues vídues –Adefa i Acli, ja que la poligàmia llavors era comuna i legal entre la comunitat jueva, que es regia pel seu propi codi civil-, tres filles – Goig, filla d’Adelfa, i Jamila i Astruga, d’Acli- i cap fill mascle, ja que Isach havia mort el 1358. Això va ser aprofitat pel rei Pere IV per confiscar la suculenta herència d’Alatzar, les joies del qual acabaria regalant-les a la seua amant, Sibil·la. Després d’un llarg litigi, les seues filles aconseguirien una compensació d’1.815.000 sous lliures d’impostos.
