-En primer lloc, quines conclusions generals han tret dels resultats de la consulta a Elx?
-La primera cosa a destacar és el 40,25% dels pares d’Elx que han optat per un model d’ensenyament en què predomine el valencià com a llengua vehicular. Aquest percentatge va molt en la línia del 45% de persones que diuen que saben parlar valencià segons l’Estudi sobre el valencià al Baix Vinalopó de 2024 que l’AVL va realitzar a instàncies d’El Tempir. I recordem que les primeres dades estadístiques, les del Padró Municipal de 1981, feien palés que un 32% de persones s’autodeclaraven com a valencianoparlants. Per tant, el percentatge obtingut en la consulta, eixe 40,25%, s’acosta molt a la xifra percentual de persones que diuen que saben parlar-ne a hores d’ara (45%).
A més, el percentatge de demanda d’ensenyament vehiculat en valencià puja encara molt més en infantil de 3 anys, de manera que se supera la barrera del 50% i això és positiu. Això vol dir que el matrimonis joves d’Elx, menors de 40 anys, que han tingut valencià a l’escola (o han estudiat en línia), de classe mitjana, independentment de la ideologia, s’han mostrat partidaris d’un bilingüisme actiu. I dic independentment de la ideologia, perquè hi han votat, a favor, no sols pares situats a l’esquerra (PSOE i Compromís) sinó també a la dreta. I aquest fenomen també l’hem vist en poblacions on governa la dreta com a Nàquera (Camp de Túria), on governa Vox.
Ara bé, a Elx, d’un total de més d’una cinquantena de centres públics, concertats i concertats privats hi ha 17 escoles públiques que superen el 50% de demanda en valencià. D’entre aquestes 17, n’hi ha 11 en què la demanda oscil·la entre el 80% i el 100%. Les altres sis van del 50% al 65% fins arribar al 79%. En altres paraules, la tria del valencià és clarament súper majoritària als barris d’Altabix i del Pla de Sant Josep, com també al marge dret del Vinalopó. En els barris històrics valencianoparlants com la Vila, el Salvador, el Raval, les Portes Encarnades, el Pla Vell o de Santa Teresa la demanada en valencià no arriba al 50%, però hi ha casos significatius com el CEIP Reis Catòlics amb un 35%, per exemple.
-Quines conclusions trauen dels resultats a la concertada?
-Elx té poca escola concertada o concertada privada a diferència d’altres grans ciutats del País Valencià. La pública supera el 80% de l’oferta educativa. Doncs bé, els quatres grans centres concertats catòlics (Aitana, Jesuïtines, Salesians i Carmelites) han fet una demanda del 100% en castellà a pesar que un grup significatiu de pares d’aquests centres són fills i nets de famílies benestants valencianoparlants. Cap sorpresa! Per contra, les acadèmies privades, les no-catòliques de la ciutat, han obtingut un percentatge d’entre el 10 i el 17% com el San José de Calasanz.
I, per acabar aquesta anàlisi, cal ressaltar dos fenòmens, que són el barri de Carrús i el Camp d’Elx. Quant al primer, el barri de Carrús, que té més població que la ciutat d’Alcoi, creat a partir de l’al·luvió de la immigració castellanoparlant d’origen manxec, andalús i murcià durant la segona segona dècada del segle XX (sobretot finals dels seixanta i començament dels setanta), juntament amb la immigració més recent d’altres països i continents (nord i centre d’Àfrica, Hispanoamèrica, etc.), supera el 50% de suport al valencià en escoles com el Jaume I (88%), l’Eugeni d’Ors (84) i el Blasco Ibáñez (96%), per exemple; però també s’hi constata centres amb demandes de prop del 40% com el Toscar o entre un 17% i 20% en escoles carrusseres que no han tingut mai línia.
Pel que fa al segon, el Camp d’Elx, cal dir que els resultats a les partides rurals del sud han estat molt favorables al valencià: a la Baia (79%), a la Vallverda (88%) i al CEIP Els Garrofers de Matola (74%). A la pedania turística de la Marina del Pinet s’arriba al 50%. Ara bé, a l’Altet, pedania bolcada en les seues relacions amb la ciutat d’Alacant i que en fa de poble dormitori, el resultat ha estat desastrós. Cas distint és la Torre del Pla on en alguna escola com el CEIP Antonio Machado ha arribat al 65% de demanda, fruit del seu passat com a escola amb línia. La Foia, que exerceix de pedania dormitori de la ciutat, amb molts matrimonis mixtos (amb davallada interna recent en transmissió i ús de la llengua), s’ha obtingut un 37% en el CEIP Sant Antoni.
A l’endemà de la consulta, el diari Información treia una peça que deia que el 60% de pares havien optat pel castellà a Elx. Bé, i jo hi contrapose que més del 50% de pares han optat pel valencià en infantil de 3 anys a la meua ciutat. Per tant, de titulars, n’hi ha molts. Però hi ha tendències, que si persisteixen en el temps, poden fer que hi haja un tomb que faça miquetes eixe 60% del diari provincial. Clar, tot això dependrà també de la continuïtat del govern del PP-VOX en l’àmbit municipal (i també de l’actual Consell), de les polítiques econòmiques, gestió de la immigració, promoció del valencià en el temps d’esplai i en l’oferta cultural, etc.
-Pel que fa als resultats al conjunt del País Valencià, quines conclusions en trauen?
-També cal qualificar de positius els resultats obtinguts als territoris de predomini lingüístic valencià, tot i que el conseller Rovira ha volgut maquillar-los d’empat tècnic entre les dues llengües per continuar venent la seua fal·laç llibertat d’elecció (embolcall que amagava la seua intenció políticoideològica d’arraconar el valencià a les comarques i foragitar-lo de les ciutats, amb un més que segur qüestionament futur de les fins ara zones de predomini lingüístic valencià). El fet cert és que en 20 de les 33 comarques del País Valencià la llengua pròpia ha passat per davant de la llengua estatal. Ara bé, és preocupant que les dues àrees metropolitanes principals (València i l’eix Alacant-Elx) del país hagen optat pel castellà. Diguem-ne que el dualisme aquí ja no és la diferència històrica i tradicional entre les planes litorals (la costa) i l’interior del país, dualisme que ha començat a esquerdar-se amb una comarca com la Serrania, on un 51,97% dels pares han optat pel valencià. El vertader dualisme –i seriosa amenaça de futur– és entre l’escola pública i l’escola concertada i concertada privada, i sobretot, la concertada catòlica, que ha votat sense fissures a favor del castellà a València, per exemple, i en altres indrets.
Una altra cosa és el comportament de la comarca del Baix Segura com de poblacions del Vinalopó, sobretot de l’Alt Vinalopó, o de la Plana d’Utiel o la Vall de Cofrents, que contribueixen a distorsionar la radiografia de la votació i serveixen per a «l’empat tècnic» que tan feliç fa al conseller Rovira.
-Pensa que els resultats han sigut de veritat un càstig per a Rovira?
-Els valencians en general, però sobretot, aquell conjunt de la societat civil que és prou ample i transversal (no parle del valencianisme polític, sinó del valencianisme popular, festiu i cultural), que és sensible a la llengua, feia temps que necessitava una certa moral de victòria, un revulsiu, ofegats com estàvem sense notícies positives a favor de la llengua pròpia ni ara ni durant l’etapa del Botànic. Personalment, i ja ho va manifestar El Tempir a la xarxa X, arran d’aquesta consulta no soc ni pessimista ni optimista, soc un realista positiu. No hem guanyat la guerra. És una escaramussa més, que ha eixit bé, la qual cosa ens dona empenta i energia per a afrontar els pròxims desafiaments que ens plantejarà el conseller Rovira, que ha rebut un bon sotrac amb la consulta. Entenc l’alegria de molta gent expressada en les xarxes socials –i la compartisc—, però cal ser cautelosos. Diguem-ne que, tennísticament, ens hem apuntat un set, cosa que ens insufla moral per a continuar jugant la partida. Mentre hi haja partida vol dir que els valencianoparlants alenem i això és molt important. No estem acabats ni ens poden donar per morts. Però tampoc venguem la pell de l’os abans de caçar-lo. La partida és llarga. Resiliència i resistència.
-En tot cas, les entitats per la llengua han llegit els resultats com una victòria. Com els llegiu vosaltres?
-Pense que els resultats obtinguts en la consulta impugnen la política lingüística educativa del conseller Rovira, però també la realitzada per l’exconseller Marzà i l’exsecretari autonòmic Miguel Soler. I per què ho dic? Primerament, desautoritza Rovira perquè ha volgut tibar la convivència en moltes comunitats educatives fins al punt d’intentar que hi haguera conflictes dins els centres educatius a l’hora de triar una llengua o una altra. Amb una pretesa llibertat com a esquer, intenta arraconar la llengua perquè camine cap a la seua residualització de manera que determinades comarques resten com a reserves tribals de la llengua mentre la clapa de la castellanització s’aferma encara més en les zones urbanes més grans i en perfora les mitjanes. I ja se sap que impedint un coneixement universal del valencià també impedeixes a la llarga l’ús. En altres paraules, no hi ha ús sense coneixement. Per tant, es tocava de mort un dels dos pilars fonamentals de normalització lingüística en aquest país des de l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia: l’ensenyament. L’altre pilar ha estat la televisió autonòmica, que ara veurem com evolucionarà: d’un model botànic low cost (per no competir amb la resta de la dieta mediàtica madrilenya que rebem i sense poder accedir a TV3 ni a IB3) cap a la seua més que probable canalnouització.
Però també cal dir que el resultat impugna la política lingüística educativa de l’exconseller Marzà i de l’exsecretari autonòmic Miquel Soler. Amb els resultats de la consulta a la mà, es pot dir que el model de plurilingüisme del Botànic no tenia afany de superació. S’autoimposaren la soga del 25% en castellà (la bena abans de la ferida). En altres paraules, els resultats d’ara demostren que sí que es podria haver impulsat un model de plurilingüisme botànic que tinguera pel cap baix un 50% de matèries vehiculades en valencià (com a les Balears) per a totes les escoles del país. Però no fou així per manca de valentia i per estratègia electoral. Optaren per un model en què tots els alumnes tenien menys valencià perquè tingueren alguna matèria més en la llengua pròpia les comarques castellanoparlants, sobretot el Baix Segura. Gran errada! De fet, el Baix Segura condicionà i dictà la política lingüística educativa per a tot el país durant el Botànic. El Tempir sempre havia demanat estratègies i polítiques lingüístiques zonificades d’acord amb les característiques i singularitats de cada zona territorial. Per cert, durant aquesta consulta encara els partits del Botànic defensaven per acció o omissió el seu model de plurilingüisme. Cap autocrítica! A tot estirar, uns culpaven els altres de no haver pogut anar més enllà del que s’havia fet. Vergonyós i lamentable.
I dic el que acabe de dir perquè de vegades la memòria falla. Tendim a oblidar el que va passar fa uns anys. I no! No podem oblidar-ho. Hui les circumstàncies que hem viscut són en molt bona part conseqüències de les polítiques del Botànic. I ho recorde tot plegat perquè al cap i a la fi, el relat, com concebre’l i transmetre’l, és molt important. Hi ha polítiques del passat que no poden tornar a produir-se. Cal aprendre de les errades passades i presents.
Ah! I no oblidem que eixe 40% que trau cap a Elx també impugna la política lingüística de l’alcalde d’Elx, que fa mesos gallejava a la Sala de Plens dient que la immensa majoria de la població elxana optava pel castellà. Ara ja no!
-Els resultats a Elx eren els que esperaven?
-Personalment, tal com anava la mobilització a favor del valencià, tenia la sensació que ens podríem portar una sorpresa positiva. De fet, així ho vaig dir públicament quan presentava el llibre Eixida d’emergència en cas de riuada de Ricard Chulià. I per què tenia eixa sensació? Els resultats obtinguts no es poden entendre sense la faena d’una inspectora com Tudi Torró i d’uns mestres que obriren línies al terme d’Elx. Aquestes línies, que proporcionaven un ensenyament de qualitat, es van anar eixamplant a poc a poc. El treball de les escoles amb línia parlava per si mateix. Per tant, si hui ha guanyat l’opció de valencià amb uns percentatges tan alts en determinades escoles elxanes és perquè la línia va ser motor de canvi profund. No ho podem oblidar. I no sols a eixes escoles sinó també a escoles adjacents i a pobles del voltant. Mai agrairem prou als pioners de les línies. Hui els pares que han votat són en bona part fills de les línies a Elx. És curiós. Els qui acusaven les línies de guetos i, per tant, calia superar-les segons ells, han demostrat, les línies vull dir, ser trinxera per a capgirar la consulta a favor de la llengua pròpia. També s’ha de valorar la gran faena de molts equips docents a les escoles informant els pares sobre els avantatges d’un ensenyament en valencià durant aquestes setmanes. I una cosa més. A Elx la demanda d’ensenyament en valencià sempre ha estat per damunt de l’oferta. El Tempir sempre ha denunciat aquesta demanda no atesa que superava el 40% amb escreix davant una oferta d’un 30%. Una bona política lingüística educativa haguera fet que Elx tinguera fa anys més de la meitat dels alumnes en ensenyament en valencià.
-Més al nord, a València, l’escola pública supera el 50% de demanda a favor del valencià. Què en pensa?
-He llegit comentaris a les xarxes socials que qualificaven de meritori el 40% d’Elx. Però no ho he vist dir del 36% de la ciutat de València. A l’inrevés, s’ha fet un càlcul de manera que a València opta per l’ensenyament en valencià en escoles públiques un poquet més del 50% de les famílies sense tenir en compte la concertada ni la privada perquè no es reduïra aquesta xifra. Entenc que ho facen. Cal insuflar ànims i veure que un altre futur és possible. Amb tot, tornem a tenir novament la sensació que es vol amagar la situació del cap i casal, d’emmascarar-la, dins de l’amalgama de les comarques del voltant a fi de no ser percebut com un altre forat, ben gros, per cert, del formatge de gruyère en què s’ha convertit aquest país quant a la vitalitat de la llengua
En altres paraules, no es pot acusar el sud de clapa que enfosqueix els resultats generals del país. Tan clapa són les ciutats del sud com València. Ni tan sols podem admetre, com han dit alguns en xarxes, que el seu país acabava a la línia Biar-Busot, vistos els resultats. Estem cansats d’aquestes visions tan reduccionistes i que no ajuden a fer país, a vertebrar-nos. A Elx, a diferència de València, no tenim recursos humans que procedisquen dels pobles del voltant i dinamitzen l’ús del valencià a la ciutat com sí que ocorre en la capital dels valencians (només cal anar a l’estació del Nord i veure estudiants, persones de professió liberal, que es desplacen amb tren d’Algemesí, Xàtiva, etc. vers la ciutat del Miquelet, on viuran entre setmana). Som tan frontera lingüística com Guardamar perquè, no debades, Elx fita amb Sant Fulgenci (poble castellanoparlant del Baix Segura). I tot així, Elx ha arribat al 40% després de picar pedra forada any rere any.
I valore positivament que Alacant haja arribat un 17% de demanda d’ensenyament en valencià. Cal tenir visió de futur. A Vitòria-Gasteiz han partit de zero fins a arribar a una situació en què no siga estrany sentir l’èuscar al carrer. Tot és qüestió de voluntat. No hi ha res irrecuperable. Cal fixar-se com ho estan fent a Gasteiz per a seguir l’exemple en les nostres ciutats.
-Per últim, quines són les lliçons principals que cal aprendre dels resultats d’aquesta consulta?
-N’hi ha diverses. La primera, que pot trencar-se per la via dels fets la distinció entre comarques castellanoparlants i valencianoparlants quan la Serrania opta pel valencià o en altre comarques s’arriba a percentatges gens menyspreables del 30%. Per tant, ben gestionat, aquest 30% pot arribar a superar el topall del 50% amb el temps. És a dir, tenim gent que se sent valenciana en aquestes comarques (i ja ho eren) i vol adoptar el valencià com a llengua patrimonial també. Això és importantíssim per a la vertebració del país i un escac mat sobtat o progressiu a l’exempció.
La segona, el Baix Segura pot seguir el mateix camí que les zones anteriors. Hi ha poblacions baixsegurines limítrofes de Crevillent on han aparegut percentatges de vora el 10% de famílies a favor del valencià. Què haguera costat fer centres referents d’ensenyament en valencià al Baix Segura? Aquests centres serien després models a imitar en altres poblacions. O no és aquest l’efecte que les línies van crear en ser introduïdes a les comarques de predomini lingüístic valencià? Només cal pensar en Elx, com a localitat valenciana pionera en immersió lingüística, i com de determinats centres elxans es van anar estenent després les línies a altres escoles del terme i a altres municipis del voltant. Fer això és obrir un camí de futur que el PP-VOX no farà ni el Botànic va estar disposat a fer. Caldrà fer-ho en el futur.
La tercera, esquerdant-se el dualisme entre comarques de predomini lingüístic valencià i castellà, el vertader dualisme és entre escola pública i escola concertada o concertada privada. No es pot tolerar que aquestes últimes es convertisquen en autèntiques excepcionalitats, totalment refractàries a l’ensenyament en valencià, tot i que la consulta ha demostrat que hi ha zones on el valencià ha fet un pas avant com a llengua vehicular en la privada. Amb tot, convindrem que són guetos i que ells han pogut fer amb total llibertat publicitat a favor de l’ensenyament en castellà mentre sota la pública pesava l’amenaça i la pressió de la inspecció. Qualsevol model educatiu valencià no pot permetre aquest dualisme docent per al futur del país lingüísticament. Amb unes concertades totalment en castellà, llevat de la matèria de valencià, veurem com regalen el C1 als alumnes sense ser-hi competents. Un destarifo!
La quarta, coneguts els resultats, ara hem d’assegurar-nos que es complisquen mitjançant totes les vies que tinguem al nostre abast. Preocupant és el 42% de pares que no han votat en la consulta (bé per desídia o manca d’interés, o bé per desinformació o simplement que ja els va bé el resultat que isca). En principi, els equips directius decideixen com adscriure’ls-hi, a un ensenyament o altre per a formar grup o unitat. Vegem les ordres que arriben de la Conselleria a fi que no es convertisca l’adscripció d’aquesta gent en l’enèsima martingala en contra del valencià.
I, finalment, la cinquena. Hem de superar la política lingüística que se centra en l’ensenyament i en la corporació pública valenciana de mitjans de comunicació. De què serveix formar generacions de xiquets en valencià si després no tenen àmbits d’ús on fer-lo servir? Cal que s’entenga d’una vegada per totes que la política urbanística o de benestar social és política lingüística; que la política turística és també política lingüística; que la gestió de la immigració és també política lingüística, etc. Cal tenir una visió global. No carreguem la responsabilitat del futur de la llengua sols en l’ensenyament.
Més enllà d’exigir la dimissió de Rovira i acabar de tombar la llei de llibertat educativa, la consulta demostra que es pot anar més enllà del que s’ha fet en èpoques passades a l’hora d’establir un topall mínim de matèries vehiculades en valencià: un 50%.
-Hi ha alguna cosa més que vulga afegir-hi? -Personalment soc partidari de les línies. El més raonable haguera estat agafar el decret de María José Català, quan era consellera d’Educació, decret que parlava de metodologia immersiva, haver-lo millorat i mantenir els PPEV i els PPEC. Una política incentivadora del PPEV haguera fet que els resultats actuals de la consulta hagueren arribat abans al nostre país. La immersió continua sent el mètode adequat. La Bressola ens ho demostra cada dia. Però hi ha qui renega de la immersió per les sentències del 25% en castellà. Una barbaritat! A Euskadi mantenen en expansió el model D en èuscar (el que serien les nostres antigues línies) i a les Illes Balears no n’han fet cas, d’eixe 25%. No cal posar-se més pedres en el camí dels que ja ens posen la dreta extrema i l’extrema dreta. La mobilització que s’ha fet arran de la consulta cal que es mantinga en el temps governe qui governe. Activar-se contra la dreta està molt bé, però també cal fer-ho contra l’esquerra quan no facen la política lingüística que pertoque.
