En una entrevista sempre es fan preguntes prèvies per endinsar-se en la conversa. El que els anglesos denominen soft qüestions. Preguntes introductòries al tema principal i que ajuden a situar al protagonista i a què es relaxe. Amb polítics funciona prou més, però en altres tipus de diàlegs, també és una part fonamental de l’entrevista com a gènere periodístic.
Dins d’aquest context en el pòdcast de la Nostra Veu, és a dir, el programa que s’emet a Ràdio Klara i que es produeix de forma conjunta amb aquest diari, una soft qüestion va inspirar un article més profund. Gràcia Jiménez, columnista, activista, escriptora i professora recomanava un pla al seu poble, Sant Vicent del Raspeig (l’Alacantí). «A tothom que visite Sant Vicent li diria que es prenguera a la gelateria Masiá una orxata o un gelat», va dir. Dit i fet. Dins de la nostra sèrie el país de l’orxata hem inclòs la gelateria Masiá de Sant Vicent del Raspeig.
El primer que s’ha de dir, és que com altres orxateries del nostre territori, van començar sent una, però el fet de produir el mateix producte, els va portar a obrir més d’un local a Sant Vicent del Raspeig. I en aquest, cas, el negoci es va ampliar per la part d’esdeveniments i concursos de gelats.
Història
La gelateria va ser fundada el 1963 anys per Ángel Masiá al carrer Major. Hui ha esdevingut un referent en l’elaboració artesanal de gelats. Ha mantingut viva una tradició familiar d’excel·lència. Mario Masiá, amb més de trenta-sis anys d’experiència, és un dels gelaters més destacats de l’estat espanyol, reconegut com a Primer Campió d’Espanya de Gelateria el 2011 i Subcampió del Món de Gelateria al Sigep de Rímini el 2016.
L’espai
Dels diversos locals que hi ha a la població de l’Alacantí, Diari la Veu ha optat pel que actualment està en el carrer més transitat i l’artèria principal de Sant Vicent del Raspeig, el que està situat a l’Avinguda Ancha de Castelar. Just enfront d’una parada d’Autobusos que va a Alacant. Allà para el 24, la línia que passa per l’avinguda d’Alcoi. Segurament no serà l’opció més recomanable si una persona busca la tranquil·litat, però, sí que és la més propera al transport públic i la que té més moviment de gent. Les altres dues estan al Carrer Lo Torrent i el Carrer Major. Té a fora quatre tauletes on caben quatre comensals per taula. No passaran calor a migdia perquè l’avinguda normalment fa que baixe certa brisa de nord a sud i els para-sols detenen els rajos ultraviolats. També es pot entrar dins. Un blanc immaculat i imponent encén una llum especial i els refrigeradors a l’aparador ocupen tota la placa de preparats.
L’atenció
No hi ha servei en taula, un s’ha d’alçar per poder demanar. En el cas de voler una orxata sobta una cosa diferent amb altres llocs, no hi ha màquina d’orxata.
—Disculpe, no tenen màquina d’orxata?— pregunta el periodista de Diari la Veu.
—No, nosaltres ho fem tot casolà i ho tenim ja en el frigorífic—, respon la venedora.
Hi ha tres opcions de gots: menut, mitjà i gran. Pregunte sobre el tipus d’orxata. Pot ser granissada, líquida o mixta. I en un cop servit des d’uns depòsits freds enfront de l’aparador, ja està el líquid de xufa disponible per anar a la taula.
El producte
S’ha optat per una orxata normal. Però també tenen l’opció sense sucre. La beguda vegetal està un poc més espessa que en altres llocs, però també li dona un punt de textura més granulada. El fartó és de l’aparador també. Al darrere tenen borses de fartons polo. No en sabem si és industrial o no, però el fet és que és enrotllat, el sucre glass està ben assentat i està blanet i esponjós. Millor un fartó industrial i bo, que un de casolà i dur. Una aigua menuda, un fartó i una orxata també xicoteta costen 4,50 euros.
Mentre passegen per la vorera i la carretera, autobusos, cotxes, xiquets, mares, pares, parelles i fins i tot turistes que s’allotgen ací perquè és més barat que en Alacant. De sobte se sent una dolçaina i un tabalet. No hi ha cap festa local a Sant Vicent, en principi. Són els Moros i Cristians del barri alacantí d’Altossano, però, més enllà d’això, res més. En un bot apareixen els dos instruments i al darrer una tirallonga de persones de totes les edats com si es tractara dels ratolins seguint el flautista d’Hamelín. Al capdavant del seguici una dona disfressada amb una coroneta, una banda i un tutú. Opció u, o és un aniversari. Opció dos, és un comiat de fadrina. En qualsevol dels dos casos, recorda això que és. Que estem a Sant Vicent, no a San Vicente i que un dia, segurament, Masiá va ser Masià. Un instant que fa tornar a l’origen. Als orígens del país de l’orxata.
