El papa Francesc I ha mort. El proppassat dilluns, 21 d’abril, segon dia de Pasqua als Països Catalans, que no a Espanya, el pontífex d’origen argentí blasmat per la púrria neofeixista ressuscitada i la fauna casposa de tot pelatge, deixava per sempre ―«O quam cito transit gloria mundi!»― el món dels vius. Serà soterrat, per decisió explícita d’ell, a la basílica romana de Santa Maria la Major i, una vegada inhumades les seves despulles, es procedirà a l’elecció, en conclave dels cardenals, el nou pontífex de l’Església catòlica. Coincidint amb la Pasqua, un altre conclave fou celebrat fa cinc-cents setanta anys, que bé caldria remembrar, el que elegí Alfons de Borja, «de nació catalana», sobirà de l’Església.
No sempre el papa havia estat elegit en conclave pels cardenals o prínceps de l’Església. Sobirà temporal per sobre d’espiritual, ser papa significava convertir-se en príncep mundanal i, en conseqüència, el càrrec era extremadament cobejat. L’elecció tradicionalment havia recaigut en els prohoms romans amb l’aclamació posterior de l’elegit per la plebs de la ciutat del Tíber. No fou fins al 1059 que el papa Nicolau II decretà que l’elecció papal l’efectuassen els cardenals i, baralles ací querelles allà, Gregori X establí en 1274 tancar a pany i clau (cum clave) els cardenals fins que elegissen papa. A les eleccions papals ―val a dir-ho― no existia la bonhomia que a tan santes i beatíssimes personalitats se li suposava. L’Església Romana, de sempre, ha estat embolicada en les «coses del cèsar», vet ací el perquè del seu èxit fins al moment present, l’única institució sobrevivent de l’Imperi romà, i ―no descobrisc la sopa d’all― ho continuarà estant, siga un Jorge Maria Bergoglio, un Joseph Ratzinger, un Karol Józef Wojtyla o un Giovanni Montini qui la presidisca.
Alfons de Borja
Qui havia de dir que aquell xativí (la Torre de Canals o simplement Canals, lloc de naixença d’Alfons, pertanyia a Xàtiva), fill del senyor ―sembla, que hi ha qui ho contradiu― de la Torre de Canals, mossèn Domènec de Borja, algun dia seria papa? Bé, un dia de 1409 s’ho vaticinà el sermonejador Vicent Ferrer. Després d’un d’aquells sermons exaltats i d’oratòria enlluernadora que li donaren fama arreu, el frare predicador sentí que algú del públic, entusiasmat per l’al·locució vicentina, cridà: «Déu ens ha donat un sant!». Aleshores Vicent Ferrer s’acostà a l’autor del crit d’encomi i li digué: «vós sereu papa i a mi em fareu sant». I ―vaja!― aquell presagi posat en boca d’un futur «sant» s’havia d’acomplir. Alfons de Borja ―cert!― arribà a papa, però en això tingué molt a veure no tant la voluntat de la divinitat com la del rei catalanoaragonès Alfons IV el Magnànim, al qual l’Alfons de la Torre de Canals serví amb lleialtat i eficiència durant dècades com a conseller i vicecanceller. Una vegada accedí Alfons de Borja al tron vaticà, no dubtà a beatificar ipso facto el frare dominicà valencià. Diguem-ne que li ho devia. A Calixt III li agradava explicar als seus cardenals ―i fruïa fent-ho― que sempre estigué convençut que arribaria al cim de l’Església des que Vicent Ferrer ―Sant Vicent!― li ho profetitzà. Però no ens avancem als esdeveniments. Per a arribar a papa calia pencar de valent, conrear les amistats poderoses, molta sort i, sobretot, apostar sempre pel cavall guanyador. Així ―vaja!― és la vida i molt especialment la política.
Alfons de Borja estudià a la Universitat de Lleida i passà bona part de la seua vida a la ciutat del Segre abans d’entrar al servei del rei. L’Església catalana i aragonesa, finalment, li girà l’esquena al cabut de Benet XIII (Pere Martines de Luna), el papa Luna, que representava la legitimitat avinyonesa quan el Cisma i que no renuncià mai a la dignitat papal malgrat haver estat abandonat per tothom, fins i tot pel rei Ferran I de Catalunya i Aragó que li devia la corona. Ah! I del papa Luna abjurà Vicent Ferrer, que fou el seu millor col·laborador i confessor. Pere Martines de Luna, definitivament rebutjat, es refugià a Peníscola, on continuà intitulant-se papa i, mort ell (1424), els seus cardenals ―només li quedaven tres― elegiren un successor, Gil Sánchez Muñoz, que prengué el nom pontifical de Climent VIII. I vet ací que en aquell embrollament de papes i antipapes aparegué Alfons de Borja. A qui enviaren a Peníscola per a resoldre l’actitud cismàtica dels pupils de Benet XIII? Doncs a Alfons, l’home ―ja ho era― de confiança d’Alfons IV el Magnànim, que ―val a dir-ho― solucionà la papereta amb tanta pulcritud i elegància que sorprengué a tothom. Òbviament, l’havien de recompensar per això, era de justícia, i el papa d’aleshores, Martí V, el regracià fent-lo bisbe de València (1429). A Gil Sánchez Muñoz, per renunciar a la successió de Benet XIII, li concediren el bisbat de Mallorca.
A València fent de bisbe Alfons de Borja s’estigué poc temps, ja que, home amb una preparació jurídica extraordinària, el rei el volia al seu costat: conclusió de la guerra amb Castella, reclamació de la corona napolitana, relacions amb el Vaticà, etc. Alfons de Borja era, doncs, un bisbe absentista a la seua diòcesi. No podia residir-hi perquè, convertit en home d’estat, sempre anava amunt i avall al servei del sobirà. La seua fama anà creixent: representant d’Alfons IV a les sessions conciliars de Florència (1439), ambaixador del rei catalanoaragonès que negocià les clàusules de l’acord de Terracina (1443), pel qual el papa Eugeni IV reconegué a Alfons IV com a rei de Nàpols. En agraïment pels serveis prestats a l’Església i al rei, fou elevat al cardenalat en 1444 com a cardenal dels Quatre Sants Coronats. Llavors Alfons de Borja s’instal·là a Roma i abandonà el servei al seu sobirà per a dedicar-se a servir directament a l’Església romana. Establert a Roma, això suposà l’arribada dels «catalans», el seguici de servents i col·laboradors del cardenal, a la ciutat. Sí, heu llegit bé, de «catalans», gent de «nació catalana» procedent d’arreu dels Països Catalans. Així, òbviament, els identificaven els romans, com a «catalans», i així es reconeixien ells, Alfons de Borja el primer. Si Ausiàs March, en la primera edició i traducció al castellà dels seus poemes feta per Baltasar de Romaní (València, 1539) és reconegut com a «caballero valenciano de nación catalán», d’igual manera podem referir-nos a Alfons de Borja: cavaller valencià de nació català.
Per l’amor de Déu, ―pregunta retòrica― quin gamarús s’atreveix a dubtar que Alfons de Borja era català? En fi, blaverades i espanyolades al marge (Espanya, ras i curt, no existia políticament, ergo el vòmit blavós sobre la senyera tampoc), que no toca ara referir-nos-hi, l’arribada d’Alfons de Borja, la seua família (els seus nebots Pere-Lluís i Roderic, fills de la germana Isabel, i Joan-Lluís del Milà, fill de la germana Caterina) i servei a Roma impregnà de catalanitat aquella ciutat pontifícia que s’obria al Renaixement.
Calixt III
El 24 de març de 1455 traspassà, amargat per la gota, el papa Nicolau V (el lígur ―genovès―Tomaso Parentucelli), un home que contribuí a la riquesa i enlairament de la família d’Alfons de Borja. Nicolau V fou un papa culte i humanista, el fundador de la Biblioteca Vaticana (1448), però ―ai llas!― en el camp dels drets humans deixà molt a desitjar: fou qui autoritzà als portuguesos el tràfic d’esclaus negres procedents de l’Àfrica occidental, o sia, qui legalitzà l’esclavitud. Mort Nicolau V, s’organitzaren les exèquies i després arribà el conclave, que en aquella època no es reunia a la Capella Sixtina, sinó a la Capella Parva o de Sant Nicolau del Vaticà (Cappella Niccolina).
No era, ni de bon tros, el xativí Alfons de Borja el favorit ―diguem-ne― de les enquestes del moment per a succeir Nicolau V. Alfons, per a l’època, era un venerable ancià de setanta-set anys que poc més podia demanar a la vida en espera de la crida de la Parca que a tothom arribava i que presumiblement havia d’arribar-li més aviat que tard. En 1451 Nicolau V li havia concedit la llicència per a fer testament. Una vida, la d’Alfons de Borja, sens dubte coronada per l’èxit, enriquit amb prebendes de tota mena i convertit en príncep de l’Església. Al conclave que havia de venir els favorits eren, com en cada conclave succeïa, els candidats de dues poderoses famílies romanes rivals, els Colonna i els Orsini, el cardenal Próspero Colonna i el cardenal Latino Orsini. Entre tots dos es jugava la partida, a no ser que un empat tècnic obligàs a proclamar un candidat alternatiu, una possibilitat que calia tenir en compte i que Alfons de Borja veia factible per l’equilibri ―fòbies i ressentiments contra l’un i l’altre― del col·legi cardenalici. En canvi, al catalano Alfons ningú li tenia tírria; més aviat, per l’edat, passava per un bon jan, sense màcula i de religiositat sincera. A més ningú no hi comptava, però ell sí, en el vaticini del sant baró Vicent Ferrer.
Ep! Nota al marge: la canonització de Vicent Ferrer no fou iniciativa seua. La proposta eixí d’Alfons IV el Magnànim, del rei Joan II de Castella, que s’hi apuntà a la vindicació del dominicà valencià, i del duc Pere II de Bretanya. Recordem que Vicent Ferrer morí a Vannes (Gwened en bretó) el 5 d’abril de 1419 i que allà va ser soterrat, a la catedral, i continua sent venerat. Nicolau V rebé la proposta dels tres prínceps per a canonitzar Vicent Ferrer i encomanà a tres cardenals, entre ells Alfons de Borja, que iniciassen el procés. Al final, però, tot el mèrit se l’emportà Alfons, que només ser elegit papa procedí a concloure els tràmits i ordenar la canonització immediata del seu paisà (29 de juny de 1455).
El Divendres Sant de l’any 1455, el 4 d’abril, es reuní per primera vegada el conclave. De vint-i-un cardenals electors, només quinze eren a Roma aleshores: Próspero Colonna (romà, nebot de Martí V), Latino Orsini (romà), Doménico Caprànica (de Caprànica, al Laci), Ludovico Trevisan (venecià), Piero Barbo (venecià), Zorzo Fieschi (genovès), Feipo Calandrini (genovès), Guillaume d’Estaing (francès), Alain de Coëtivy (francès), Juan Carvajal (castellà), Juan de Torquemada (castellà), Bessarió (grec), Isídoros de Tessalònica o de Kíiv (grec), Antoni Cerdà (català de Mallorca, bisbe de Lleida) i Alfons de Borja (català de Xàtiva). És a dir, per nacions hi assistiren tres cardenals dels Estats pontificis, dos venecians, dos genovesos, dos francesos, dos grecs, dos catalans i dos castellans. I ara digueu-me: en quin altre moment la «nació catalana» ha estat tan ben representada en un conclave per a l’elecció d’un papa? Perquè «de nació catalana» se’n deien, el valencià i el mallorquí. Ep! I que ningú s’espante. La història ―i a qui li pique que es rasque― és com és. No pretenc un altra cosa que descriure-la. Precisament el coneixement de la història, perquè la història retrata el temps que descriu (vero testis temporum, deia Ciceró), rescata del passat la identitat malmesa, l’ordena i la projecta cap al futur. La col·lectivitat que la nega per interessos espuris s’immola en la vilesa i en la indignitat. Recordeu-ho sempre: els Borja no proclamaven que eren «de nació catalana» debades, ho eren.
Alfons de Borja arribà al conclave a cavall, acompanyat per Cosme de Montserrat, natural de la Selva del Camp (Baix Camp), secretari personal del cardenal xativí. L’endemà, 5 d’abril, Dissabte Sant, els cardenals realitzaren la primera votació. Els vots es dispersaren entre diversos candidats i cap no obtingué la majoria suficient. En la segona votació el Colonna i l’Orsini es repartiren els vots, Latino Orsini estigué a un pèl de guanyar, però es quedà a un sufragi d’aconseguir-ho. Fou aleshores quan el partit d’Orsini, per a desbloquejar l’elecció, tingué la pensada de fer papa el grec Bessarió, un candidat ―diguem-ne― de compromís, ni carn ni peix en les lluites pel poder romanes. Però prou que els Orsini el proposen perquè els Colonna el rebutgen. A tot això, se suspengué el conclave per les solemnitats de diumenge i dilluns de Pasqua, i no es reprengué fins al dimarts 8.
El conclave s’aturà durant dos dies, en els quals els adversaris dels Orsini i, doncs, de fer Bessarió papa, s’organitzaren; a l’ombra i manejant els fils el rei Alfons IV, que veié clarament ara la possibilitat de convertir el seu antic col·laborador en papa. Sí, el rei Magnànim es posicionà ―això sí, dissimuladament per no generar suspicàcies― a favor d’Alfons de Borja. Reprès el conclave el matí del dia 8, en la tercera votació ―sorpresa!― Bessarió, a qui molts ja donaven per papa fracassà estrepitosament i, de sobte, aparegueren candidats inesperats, com el bisbe de València, que obtingueren més vots que el grec. En la quarta votació que vingué tot seguit el suport a Alfons de Borja augmentà. La seua candidatura era seriosa, anava de debò. I ara què? O fem Alfons de Borja ara papa ―els Orsini noquejats― o res! En això, entrada la vesprada, s’aixecà el cardenal camarlenc i patriarca d’Aquileia, el venecià Ludovico Trevisan, per a proclamar públicament les virtuts del cardenal Borja i donar-li suport, a la qual cosa seguí la intervenció proalfonsina del cardenal mallorquí Antoni Cerdà ―nascut a Santa Margalida― i l’assentiment un a un de la resta de cardenals. Alfons, cardenal dels Quatre Sants Coronats i bisbe de València, era proclamat papa. El presagi de Vicent Ferrer s’acomplia.
Rere els discursos del camarlenc i el bisbe de Lleida estava la mà del rei catalanoaragonès i de Nàpols. Ell els instigà. Sabem que el rei informà al seu secretari Mateu Joan, present a Roma, dels tractes amb Trevisan, Cerdà i ―atenció!― amb Latino Orsini. Òbviament, el rei pretenia traure partit polític de la jugada. Pensava que amb Alfons de Borja presidint el Vaticà, això li permetria ficar mà en els estats de l’Església. Il·lús, no coneixia el veritable tarannà dels Borja. L’Alfons convertit en papa, cap d’estat i cap de l’Església, esdevenia un igual si no un superior jeràrquic del rei de Catalunya-Aragó, i l’Alfons papa no havia de permetre cap intromissió aliena, ni la de qui havia estat el seu rei i senyor, en els afers de l’Església. Alfons el Magnànim convencé Latino Orsini amb el suat argument de l’edat del cardenal xativí i, doncs, d’un pontificat curt. I, certament, aquesta va ser la justificació de l’elecció que circulà per les cancelleries italianes: Alfons de Borja era un vell i ja arribaria aviat una nova oportunitat, en un conclave, per a saciar les ambicions dels altres aspirants a papa.
Siga com vulga, l’Església tenia un nou pontífex i aquest era català. Vell, sí, però astut i, per damunt de tot, català. Alfons de Borja acceptà la responsabilitat de ser papa. Elegí el nom de Calixt no debades: per acontentar el poble romà, car Calixt I, papa i màrtir del segle III, era molt popular i venerat a la ciutat tiberina; i ―atenció!― per Calixt II, tota una declaració d’intencions, el papa que al segle XII havia doblegat l’emperador Enric V. Per sobre de l’emperador i els reis, doncs, estava el papa. Així ho creia Calixt III i així ho practicà durant el seu ―intens encara que breu― pontificat (1455-1458).
Elegit papa, Calixt III feu un jurament públic d’inici de pontificat i el feu, a dretcient, en la seua llengua pàtria. Si de cas, no era la llengua en què el seu venerat fra Vicent, que ell creia sant, havia predicat la fe en Crist a tot arreu? El papa jurà reconquerir Constantinoble i, imbuït d’esperit croat, anorrear per sempre la secta demoníaca del rèprobe Mahoma. Solemnement proclamà: «Oh Jerusalem! Si nos t’oblidàssem, que reste erta la mia mà dreta e immòbil per sempre la llengua en la mia boca». Calixt III fou entronitzat el 20 d’abril, a les escales de l’església ―catedral romana― de Sant Pere. Després recorregué en processó els carrers de Roma sobre un cavall blanc fins a la basílica de Sant Joan de Laterà. No estigué l’esdeveniment exempt d’incidents, puix que les bandositats dels Colonna i els Orsini volien aprofitar la jornada per a demostrar al nou papa estranger el poder que exercien a la ciutat. Hi hagué aldarulls i batusses que enterboliren les celebracions. Definitivament, això demostrà a Calixt III que, per a sobreviure al capdavant de l’Església, només podia confiar en els seus connacionals. Heus ací l’origen del poder de i catalani a Roma.
Celebracions arreu dels Països Catalans
La notícia de l’elecció del bisbe de València papa no trigà a arribar a les terres catalanes ibèriques. A Nàpols, la capital d’Alfons IV, el rei celebrà l’adveniment de Calixt III amb tiberis i focs artificials, com si fora un èxit personal. A València, com hom pot imaginar, les traques no hi faltaren. La notícia arribà el 18 d’abril a la ciutat del Túria i, com explica Melcior Miralles (Dietari del capellà d’Alfons el Magnànim), la seu de València organitzà, per a celebrar-ho, deu dies seguits amb repic de campanes acompanyats de processons. El Consell de la Ciutat també s’uní a la celebració i acordà que el dissabte dia 10 de maig s’il·luminassen les portes de Serrans, les de Quart, les de Sant Vicent, les de la Mar i la torre de l’Esperó, i que a l’endemà, diumenge, es fes solemne processó seguint l’itinerari de la del Corpus. València celebrava l’elecció d’un natural del Regne de València convertit en pontífex. Ho celebrà València, ho celebrà Xàtiva, ho celebrà Lleida (Alfons de Borja havia residit més temps a Lleida que al reialme valencià), ho celebrà Mallorca, ho celebrà Perpinyà… I també ho celebrà Barcelona. Els consellers de Barcelona es reuniren amb el Consell de Dotze i acordaren (divendres, 16 de maig de 1455) escriure al nou papa felicitant-lo per l’elecció:
«E aprés fon proposat en lo dit consell com ja tots són certs de l’elecció de nostre Sant Pare, qui solia ésser cardenal de València, e és català de nostra nació, molt benivolent en aquesta ciutat. E era estat mogut entre els consellers que per ells li fos escrit, pertinentment e deguda, e ab gran recomissió de la dita ciutat e ciutadans e habitadors de aquella, e que li’n fos fet correu, e que fos escrit a algú qui fos ben servidor del dit nostre Sant Pare que li donàs la dita lletra.»
Fixeu-vos: «e és català de nostra nació». Què us diré? Una felicitació així, ara mateix, seria impossible, malgrat la raó històrica ―i nacional!― que l’empara. A un i a l’altre costat del rierol de la Sènia bufen vents mesetaris d’histriònica aversió a la catalanitat completa. Sort que encara ens resta el record dels Borja, l’Alfons i el Roderic, nebot del primer i futur papa Alexandre VI.
Als italians, els naturals de la península Itàlica, que no confondre al segle XV amb la Itàlia estat sorgida amb el Rissorgimento decimonònic, l’elecció d’un papa no nascut a la seua Península no els acabà de fer gràcia. La cúria romana, l’escalafó eclesiàstic per dessota dels cardenals, estava malcontenta; els Colonna, que no havien participat en els tripijocs d’Alfons el Magnànim amb els Orsini, estaven rabiosos; els genovesos, rivals tradicionals dels catalans a la Mediterrània occidental, sorpresos i desencantats; el duc de Milà, Francesco Sforza, no se’n sabia avenir; i el dux de Venècia, Francesco Foscari, tirava fel per la boca contra el cardenal Trevisan. A tots ells els espantava que Calixt III fos un titella d’Alfons el Magnànim (re de loro catellani li deien). No va ser així i, finalment, a qui de veritat incomodà el papa va ser al rei catalanoaragonès, puix que Alfons de Borja, una vegada convertit en Calixt III, va anar per lliure i això disgustà ―i molt!― al rei senyor de Nàpols.
El pontificat de Calixt III conclogué el 6 d’agost de 1458, dia en què morí. A Roma aleshores esclatà un avalot contra els catalani del papa, però passada la rauxa inicial tornà la calma a la ciutat. La llavor plantada per Calixt III resistí i fructificà: el seu nebot Roderic ―o Rodrigo― de Borja, esdevingué un magnat de l’Església i temps a venir, en un altre conclave, el de 1492, es convertí en el papa Alexandre VI (1492-1503), l’etapa de major florida dels Borja ―i dels catalans― a Roma.
