Un dels detonants de la reforma luterana a començament de segle XVI fou l’escandalosa pràctica del comerç d’indulgències. Condició necessària fou l’acceptació de la feligresia. I, efectivament, aquesta s’atrafegà a obtindre els rebuts on s’especificava l’abast i les condicions de la indulgència, mentre els predicadors instal·laven en el sentit comú el temor a les penes de Purgatori i la creença en l’eficàcia alliberadora del sistema.
Quan les doctrines del Purgatori i de les indulgències s’entrellaçaren
La doctrina del Purgatori va anar gestant-se a l’edat mitjana. A la Bíblia no hi és, s’hi suposa a partir d’un generós sentit metafòric atribuït a alguns passatges. Durant els primers temps de cristianisme, els pares de l’Església introduïren el tema, i són moltes les cites sobre la purificació de les ànimes i l’ajut que reben de les oracions i sacrificis dels vius. A finals del segle VI, el papa Gregori el Gran, basant-se en el llenguatge metafòric citat abans, afirma que existeix un foc purificador, després de la mort, per les faltes lleus (Diàlegs 4, XLI). El segon concili de Lyon (1274) establí la primera doctrina oficial del Purgatori. Un text que és aproximadament replicat en 1439, en el concili de Florència.
També durant l’edat mitjana es desenvolupà la doctrina de la indulgència associada al que s’anomena tresor dels mèrits (els de Jesús i l’excedent de les bones obres dels sants). La indulgència servia, amb autorització del confessor, per a suplir les penes imposades en el sagrament de la Penitència, amb similar eficàcia. Obres pietoses, peregrinacions, almoines… eren accions a disposició del penitent. La primera indulgència plenària fou promesa per Urbà II, en 1095, pels qui s’uniren a la primera croada. Més endavant, també pels qui col·laboressen econòmicament malgrat no anar-hi. El finançament de la conquesta del regne de Granada pels Reis Catòlics fou motiu de recaptació a partir de la butlla de croada dictada en 1482 pel papa Sixt IV.
Ambdues doctrines s’entrellaçaren, i les indulgències començaren a concedir-se per tal d’alleujar, no sols les penitències presents, també els futurs sofriments del Purgatori.
Indulgències aplicades als difunts
L’objectiu de recaptació de diners anà fent forat paral·lelament al fet que les indulgències s’independitzaven de la relació del penitent amb el confessor. El papat, com a cap de l’Església, propietària del tresor de mèrits, es reservà la seua administració per tal de donar-hi accés als fidels. I així, en un temps de corrupció, ostentació i acumulació de riqueses en la jerarquia catòlica, les indulgències es promulgaven i predicaven no tant per les necessitats dels penitents, com atenent l’objectiu de recaptació.
Sembla que ja durant el segle XIII alguns teòlegs defensaven que les indulgències es pogueren aplicar als difunts sufragant-los l’acurtament de l’estada al Purgatori, o directament la sortida. Les doctrines dels concilis de Lyon i Florència, citats a dalt, ja manifestaren aquesta possibilitat. Però no fou fins a 1476 que un papa afirmà amb més claredat la dimensió dinerària de les indulgències pels difunts. De nou tenim Sixt IV en la butlla Salvator nostre: «… concedim i atorguem que, si algun pare, amic o altre fidel de Crist, es mogués en nom d’aquestes ànimes que estan exposades al foc del purgatori per a l’expiació dels càstigs que els corresponen segons la justícia divina, durant el període de deu anys esmentat donen una certa suma de diners (…) concedim com a sufragi una remissió plenària per ajudar i intercedir per les ànimes del purgatori, en nom de les quals van pagar la dita suma de diners…». La idea fou un èxit i la popularitat de les indulgències pels difunts, sembla que sorprengué el mateix papa.
Dos papes després tenim Alexandre VI, el segon Borja xativí, i tot seguit arribem a Juli II que inicia la construcció de l’actual basílica del Vaticà. La venda d’indulgències hi participava del finançament. Li seguí Lleó X, primer papa de la família Mèdici, que aprofundí en aquesta pràctica. Martí Luter, un frare catòlic de l’orde de Sant Agustí havia viatjat a Roma en 1510 i vist el funcionament del comerç d’indulgències. A Alemanya visqué de ben a prop les prèdiques recaptatòries que feia el dominic Johann Tetzel en nom de l’arquebisbe de Brandenburg. També se n’aprofitaven tercers, com els financers de la família Fugger (banquers dels Habsburg i de l’Església), amb qui l’arquebisbe tenia un fort deute que satisfeia amb el cobrament de les indulgències (un funcionari del banquer acompanyava Tetzel en les campanyes).
Després de la Reforma protestant
La reforma luterana i altres variants de la complexa família protestant es consumaren. L’Església anglicana, encapçalada per Enric VIII Tudor, també s’hi separà en aquella època. L’Església catòlica s’hi rearma amb el que es coneix com la Contrareforma. Respecte del tema d’aquesta peça, en el concili de Trento (1545-1563) s’hi reafirmen les doctrines del Purgatori i de les Indulgències, però oposant-se a les pràctiques que «tenen regusts d’interès o sòrdid guany», com es diu en el Decret sobre el Purgatori de 1563.
En Espanya, però el sistema d’indulgències-almoina continuà. I malgrat les disposicions del concili de Trento, tant els Habsburg com els Borbons aconseguiren del Vaticà renovacions de la butlla de croada –originalment dictada per «la guerra de Granada»– justificades per la lluita contra infidels i heretges. Gregori XIII establí la seua validesa anual a partir de 1573. Cada any, la butlla papal renovada era exposada en Granada i duta en processó sotal pal·li. Des d’allí començava la seua difusió per les diferents diòcesis i parròquies d’Espanya, i es preparaven milers de butlletes per a ser venudes. Ja durant el segle XIX anà emergint un nou sentit comú que rebutjava aquella pràctica. La consigna ¡Muera la bula, viva la gula!(1) al·ludia a que la compra de les butlletes servia per a saltar-se les regles d’abstinència i dejú de la disciplina catòlica. La recaptació sofrí importants escurçaments. Passat l’ínterim de la república i la guerra civil, durant el franquisme es restablí la venda de butlletes d’indulgència; la versió que conegueren els nostres iaios i pares (i molts de nosaltres mateixos), fins 1966, quan Pau VI acabà amb aquella pràctica en la constitució apostòlica Paenitemini.
(1) En aquest enllaç, un interessant reportatge sobre l’evolució de la butlla de “la guerra de Granada”, amb molts documents gràfics.
