Allà per l’any 1972 ens assabentàrem d’una experiència que es gestava al poble de Vilafamés, a la Plana Alta, una població de poc més de mil veïns. Es tractava d’una iniciativa encetada per un grup d’artistes i del crític en la matèria Vicent Aguilera Cerni, dirigida a crear un museu d’art contemporani seguint l’exemple de l’existent a Conca. El cas és que l’alcalde, un home del Règim, però d’un tarannà obert, va acollir la idea i aconseguí de les autoritats del moment el vistiplau.
Vilafamés tenia unes bones condicions per tal aventura, hi havia un palau gòtic, el del Batlle, de propietat privada, però quasi sense ús, al cor d’un nucli antic semiabandonat amb una trama urbana molt interessant i unes cases d’una peculiar arquitectura popular.
Així doncs, amb la família d’Elia, la meua companya, férem una visita i ens va encantar. Aleshores, amb l’ajut econòmic del seu pare, el metge Serrano de Dénia, antic membre del grup dels anys trenta de la revista comunista “Nueva Cultura”, compràrem una casa, situada al costat del Museu. El mateix Ajuntament feia les gestions de buscar compradors per a les cases, facilitant el contacte amb els titulars, amb uns preus molt raonables, la qual cosa facilità l’arribada de molta gent i la recuperació d’unes cases que semblaven destinades a la ruïna. D’aquesta manera, el projecte va anar endavant, el Museu es va instal·lar al Palau del Batlle amb una rehabilitació a càrrec de fons públics, i la compra de l’immoble per part de la Diputació que el cedí a l’Ajuntament. No sense dificultats es van anar recuperant cases fent-les habitables, així, va sorgir una mena de colònia de “forasters”, un terme emprat pels veïns i que continua en part en vigor, que designa els artistes i els seus amics.
Segons una llista feta per l’Ajuntament en eixos moments, es van comprar seixanta-nou edificis, sent els nous usuaris majoritàriament persones residents a València i Castelló de la Plana, i en grau més baix a altres terres, amb un total de divuit, com ara Madrid o Barcelona o altres parts del món. Quant a artistes o persones vinculades a tal activitat, en compraren casa trenta-cinc. Amb el temps s’han produït canvis de titulars, part dels primers artistes ens han deixat, igualment, alguns canvis generacionals s’han produït, i noves cases s’han recuperat. Així mateix, el municipi ha fet millores urbanes i també progressivament, els béns patrimonials han estat declarats béns d’interès cultural, com ara el mateix Palau del Batlle fa poc. Igualment, gran part del nucli antic és Conjunt Històric Artístic des del 2005.
Hi ha, però, encara prou feina a fer, puix existeixen problemes, com passa en altres situacions equiparables. Així i tot, podríem dir que l’experiència mostra el paper que ha jugat l’art en la dinamització i recuperació d’un poble d’interior amb un patrimoni format per onze Béns d’Interès Cultural (BIC). Aquesta seria la lliçó a treure: com un element cultural potent genera dinàmiques que potencien la recuperació d’un poble en situació de decadència.
