A València hi ha un carrer que ha marcat l’urbanisme de tota la ciutat. El seu traçat es replica molt lluny, almenys al sud de l’antic llit del Túria. És el carrer de Ciril Amorós, el nucli originari de l’eixample extramurs de la ciutat. El primer pla per a l’eixample de València, redactat l’any 1858 per Sebastià Monleon, Antonino Sancho i Timoteo Calvo, va planificar una nova ronda aproximadament paral·lela a la que resultaria del previsible enderroc de les antigues muralles medievals. Era una ronda formada per tres trams rectilinis, al sud i molt a prop de la primera. El tram de més a l’est és l’actual carrer de Ciril Amorós.
Diu Rafel Sena que «originàriament fou un vial carreter que, al bell mig de fèrtils hortes, barraques, cases i alqueries disperses, enllaçava l’antic camí de Russafa amb el pont de la Mar, i superant el Túria conduïa als camins del Grau i la costa». La cartografia històrica disponible no corrobora aquesta suposició. S’hi veu una àrea d’horta amb molts camins, però cap amb un recorregut equivalent, ni que fos de manera aproximada. A més, el trajecte de València al Grau no arrencava del camí de Russafa. I tampoc des de Russafa calia acostar-se a València per a anar als poblats marítims. Russafa es trobava gairebé equidistant entre València, l’Albufera i la mar, amb itineraris propis, en carro o en barca. Si el marge esquerre de la desembocadura del Túria era el Grau, el marge dret era Russafa i els poblats marítims que en depenien. Tots dos es disputaren el Cristo del Grau en una memorable baralla, sense intermediació de València. No, el carrer Ciril Amorós no segueix un antic camí. El fet és que la burgesia abandonava el centre històric i buscava un barri on instal·lar-se, cap al sud-est. Van preveure ocupar el carrer de Colom com a via residencial, una vegada serien tombades les muralles. Més enllà, aproximadament en paral·lel, però amb un traçat rectilini, es va disposar un nou carrer, el de Ciril Amorós. Era una decisió prou conseqüent des del punt de vista de l’expansió de la ciutat.
Com també ho era la posició dels dos extrems del carrer. Al nord, el pont de la Mar, que aleshores era també per al trànsit rodat —les escalinates són posteriors. El camí des de la València més antiga cap al port arrencava al carrer de la Mar, eixia del recinte emmurallat per la porta del mateix nom, seguia per l’actual avinguda de Navarro Reverter i travessava el riu pel pont de la Mar, fins a connectar amb el camí del Grau. El pont era, doncs, el vincle de la ciutat amb la mar. Quan el centre administratiu i comercial es va desplaçar cap al sud, cap a la plaça de l’Ajuntament, el recorregut més directe cap al pont partia des del carrer de les Barques, seguia per don Joan d’Àustria i travessava el portal dels Jueus, en l’actual plaça dels Pinazo. Des d’allà fins al pont de la Mar, doncs, calia preveure un recorregut rectilini, inexistent fins aleshores: el carrer de Sorní, gairebé alineat amb el pont. La confluència de Navarro Reverter i Sorní amb l’embocadura del pont suggeria portar també el de Ciril Amorós exactament al mateix punt, conformant una mena de tridente com el de la piazza del Popolo de Roma. Ara sí, la intenció era de comunicar directament el nou barri amb el Grau. Per això batejaren el nou vial com a carrer del Port. Més tard, el dedicaren a l’advocat i polític valencià, que hi va viure, i que com a governador civil va ordenar l’enderroc de les muralles. El marge del riu afegia dues puntes més al tridente. Dibuixat sobre el paper, aquest ventall de carrers es va completar amb el futur carrer de Serrano Morales, simètric a Sorní, en relació amb l’eix de Ciril Amorós. És un carrer molt curt, sense cap funció urbana específica, si no és la d’arrodonir un final de perspectiva barroca sobre l’actual plaça d’Amèrica. Sospite que la plaça de Cánovas del Castillo, de disseny posterior, no té altra justificació que posar un principi al carrer de Serrano Morales.
L’altre extrem del carrer del Port salvava, pel costat sud, la plaça de bous. La plaça de bous és el primer edifici urbà construït fora de les muralles, pocs anys abans de la redacció del primer Eixample. Va ser dissenyada precisament per Sebastià Monleon, un dels autors del Pla. Si la primera ronda, la coincident amb el traçat de les muralles, passava pel nord de la plaça, la segona, de la qual el carrer de Ciril Amorós n’era part, passaria pel sud. En aquest punt, la circumval·lació poligonal tindria un primer vèrtex i continuaria amb un altre tram rectilini, tan llarg com el primer.
Cal reconèixer que el carrer Ciril Amorós va ser concebut amb sentit comú. Va ser una llàstima que aquella encertada concepció es frustrés en part. Pel sud, el carrer va ensopegar amb un convidat inesperat, indiferent a les perspectives barroques dels arquitectes i a qualsevol altra vel·leïtat estètica: el ferrocarril. La línia fèrria al Grau va ser inaugurada el 1852 i la de Xàtiva dos anys després. El Pla de Monleon, del 1858, va néixer ja amb la barrera de les vies del tren. Incapaç de proposar una solució, el plànol deixava indefinit —literalment indefinit— el vèrtex de la ronda poligonal, és a dir, l’extrem sud del carrer Ciril Amorós. Aquesta indefinició es va propagar en la resta de plans successius. Jo diria que fins i tot es va instal·lar en la mentalitat urbana de València, com si el destí de la ciutat anés lligat a la impossibilitat de resoldre aquest problema. La ciutat és incapaç de desfer aquest nus, ni tan sols d’intentar-ho, com demostra el disseny del nou Parc Central. Alliberat ja del trànsit ferroviari, no aporta una solució urbana, sinó que sanciona per sempre aquesta inconcreció, dissimulada per la vegetació.
Tants anys va quedar en l’aire la continuïtat del carrer de Ciril Amorós que finalment tots van creure que el carrer acabava en el de Russafa i van edificar en la vorera oposada. Ni tan sols van ser capaços de fer-lo arribar fins al carrer d’Alacant, una vegada eliminades les vies del tren al Grau. De fet, el carrer de Sogorb segueix exactament l’alineació del de Ciril Amorós. Qui ens ho diria, quan el recorrem! És el mateix carrer, misteriosament interromput. Si no és davant d’un plànol, no en percebem la continuïtat, no tenim consciència de la unitat original de concepció. Recentment, hem vist l’obertura d’un pas que comunica amb un espai interior d’illa i amb el passatge del doctor Serra, on han obert unes conegudes galeries comercials. Aquest pas és un trist succedani del traçat original d’un carrer que no va poder ser i que no serà mai. Com mai no podrem —n’és una conseqüència directa— donar la volta completa a la plaça de bous per l’exterior, ni que siga de lluny.
En qualsevol cas, el carrer de Ciril Amorós va marcar profundament el desenvolupament urbà de València. Desenes de carrers de la ciutat, almenys al sud del riu, són paral·lels o perpendiculars a aquest. Juntament amb el carrer de Sorní, però molt més que aquest, el de Ciril Amorós és el nucli germinal de l’eixamplament de la ciutat.
