Sospite que la raó per la qual Dune (Frank Herbert, 1965) fou un l’èxit de la ciència-ficció no és per les seues trames d’intriga, els personatges misteriosos o els girs de guió, sinó per l’acurada representació d’un món tan ric com Arrakis. Herbet descrivia els paisatges i l’ambientació d’una forma que et feia sentir al ben mig de la sorra, amb el sol furtant-te fins a l’última gota d’aigua i l’estranya ecologia basada en els cucs de sorra com a única aliada dels teus viatges.
Se sol dir que el futur escrit per Herbert és impossible de portar a la pantalla gran. Jodorosky ho somià, Lynch fracassà (potser?) i, només 60 anys més tard Denis Villeneuve sembla que s’ha arribat a apropar.
Hui parlem de tres adaptacions de la novel·la al tauler, cadascuna amb les seues fortaleses i febleses.
Uns autors únics
I és que la millor reinterpretació de Dune no es troba al cinema. La crearen Bill Eberle, Jack Kittredge i Peter Olotka com a joc de taula als anys setanta.
Vaig entendre realment com era aquest grup d’autors al ben poc de començar l’entrevista amb Peter Olotka, vídeo ací. Amb tot el guió preparat, Peter va descol·locar-nos amb la seua actitud juvenil, irreverent i jugaire. És l’única manera d’entendre com dissenyaren els títols que han canviat per sempre les regles de la creació de jocs: cartes que contradiuen les regles, poders especials… res semblant al que existia abans. Només uns posthippies de l’època, fascinats per la ciència-ficció, podien fer aquest sisme al món lúdic.
Després del seu èxit de culte, Cosmic Encounter, reberen l’encàrrec de fer un joc sobre Dune. Entusiasmats i bons coneixedors dels llibres, era l’equip perfecte per a portar eixa història al tauler.
Relacions dins de relacions
Si jugues a Dune (original de 1979 i reeditat a 2019) ho faràs com a membre d’una de les sis faccions disponibles. Les relacions entre aquests poders asimètrics és clau per al desenvolupament de la partida i és mitjançant aquestes regles que es genera un autèntic entramat de poder.
És difícil d’explicar, tant que si ho veus en un diagrama, sembla una broma.
La gràcia de tot plegat és que aquest model d’economia de guerra i explotació de recursos és fàcil d’entendre una vegada jugues. Dune funciona com un gran model, però no és un bon joc perquè siga un bon model. Ho és perquè les persones que juguen ho fan amb la intencionalitat natural dels poders que interpreten. L’imperi i la Guilda espacial seran rics sense haver de collir espècia, els Harkonnen irradiaran por amb els seus nombrosos trucs de batalla, la casa Atreides vorà part del futur amb la seua presciència, els Fremen controlaran els cucs en les dures condicions del desert i les Bene Gesserit es poden fer amb la partida si es compleixen les seues prediccions. I tot en un equilibri que permet que qualsevol puga guanyar.
Combats i aliances
Dune és un joc lent, on tot transcorre amb gravetat. Tot moviment i batalla és preat. I quines batalles. El sistema de combat és brillant i les seues conseqüències poden arribar a ser devastadores. Pot ser desmoralitzant perdre tota la presència al tauler per unes poques males decisions. Com uns Atreides després d’un extermini Harkonnen, pot costar molt de temps recuperar-se. A poc a poc, pot arribar l’esperança. Però és dur.
Evidentment, aquest tipus de quasi-eliminacions a la partida no són agradables per a molta gent. En un joc que pot durar 3 o 4 hores, passar-se’n una recuperant-se amb torns insignificants no és molt divertit.
Açò es compensa amb un sistema d’aliances que també és únic, ja que és vinculant. Hi ha determinats moments de la partida on els participants poden aliar-se per a tractar de guanyar junts. Ja no ho podran fer per separat i no hi ha marxa enrere fins que es desencadene una altra vegada un d’aquests rars esdeveniments. És un moment únic que aconsegueix recrear el joc d’intrigues dels llibres de forma orgànica.
Una versió més curta
El joc original de Dune es gaudeix millor amb sis persones i pot durar fins a 3-4 hores. Són unes condicions que limiten l’accés al joc. Per això, quan els autors tingueren l’oportunitat de revisitar el títol aprofitant la nova pel·lícula de Villeneuve, adaptaren el sistema a un format més accessible. Així nasqué Dune: un joc de conquesta i diplomàcia (2021, de l’equip de creació original amb Jack Reda i Greg Olotka).
Tot i que la crítica no ha estat favorable a aquest títol jo el trobe una meravella. Evidentment, cal saber el que s’ha retallat de l’original i gaudir-lo amb eixes expectatives. És cert que s’han eliminat les aliances i el joc polític que suposa, però a canvi tenim un joc que funciona de meravella a 3 i 4 jugadors i que es pot tancar en una hora. Les intrigues lligades al meravellós sistema de combat continuen intactes i això és prou per a tindre un joc tens i molt temàtic. Amb una partida més curta, el joc és més obert i un combat perdut, per exemple, no resulta tan catastròfic.
A aquest nou disseny hi ha sacrificis obvis, com algunes habilitats temàtiques que ja no estan presents – la que més es troba a faltar és l’habilitat de les Bene Gesserit de predir la victòria. La manca de fer aliances vinculants també és una pena. Però llevat d’això poques més coses es troben molt a faltar. L’eliminació d’altres mecàniques és fins i tot benvinguda, com la tediosa fase de subhastes de cartes a cegues.
Es tracta d’un títol més lleuger i compatible amb grups de joc més casuals, però que continua proporcionant grans moments temàtics i tensió. Escolliu un o altre segons la vostra disponibilitat i comptabilitat als calendaris.
El Dune més modern
Si hi ha un nou joc basat en Dune que ha arrasat en crítica i acceptació del públic és Dune: Imperium (Paul Dennen, 2020). no té res a vore amb els jocs citats anteriorment. Es tracta d’una combinació de mecanismes més moderns (construcció de carters i col·locació de treballadors) que genera partides tenses i dinàmiques.
Fins i tot així, el joc té problemes mecànics que s’han adreçat en expansions. No em centraré ara en això. La meua queixa principal és que és un joc ben poc temàtic. De fet, al contrari que en els títols anteriors, el joc brilla realment quan obvies la part temàtica i el jugues analitzant únicament els mecanismes de forma abstracta. No hi ha res que ocórrega al tauler o entre els adversaris que genere o simule, de forma natural, el que passa als llibres.
Té combat, però en el fons són rondes d’apostes més semblants al pòquer que a un joc d’enfrontament. Té política, però les relacions amb les faccions no són més que un joc de tempo representat en un camí d’influència. I finalment, té massa complicacions mecàniques per a endinsar-te en la narrativa amb fluïdesa.
El que acaba passant és que al principi et fa il·lusió vore personatges com Thufir Hawat representat a una carta, però a la cinquena partida, simplement veus els símbols com una bona opció si el teu carter va curt en l’accés a les faccions. No és molt emocionant que diguem.
És una pena, perquè el joc és tens i difícil de dominar. Fa de bon joc modern i com diria Michael Barnes és una mena de recopilació de grans èxits lúdics. Però si busqueu un joc que vos transporte a Arrakis, on pugueu sentir l’olor de l’espècia i dubtar de les possibles traïcions al vostre voltant, faríeu millor d’escollir un dels altres dos jocs abans esmentats.
—————————
Carles Palanca és un dels creadors de @casellaeixida. Trobareu tots els enllaços al seu canal i xarxes ací.
