Qui no ha assistit a alguna celebració religiosa de caire popular aquestes vacances, ni que siga com a espectador/a: processó, romeria, trasllat, encontre, etc? Fins i tot hi ha qui s’ha mudat de vint-i-un botons o de fil d’onze per a l’ocasió, que ho sé jo. La tradició tira a base de bé i tampoc no és qüestió de quedar malament amb la família. Total, per un dia…
El problema ve quan, ja a casa, t’assalta l’erudició acumulada i els principis ideològics -els pocs que te’n queden. I, de rabinada, et demanes què en queda de la religiositat que ha envoltat gran part de la teua vida -més ambiental que practicada, tot siga dit.
I llavors -en un flashback cinematogràfic-, et remuntes al moment del col·lapse, a l’esvaïment d’un món que era quelcom invariable i previsible, com els pares. Tanmateix, aquests van morint i tot plegat va anant-se’n en orri. I et quedes orfe, és a dir, et fas adult. Compte fet, d’aquell món viscut queda ben poca cosa. Només el record i les provatures de noves certeses per apuntalar l’avenir incert.
La Postmodernitat, et contaren, s’encetà allà a mitjan segle XX en descobrir que Déu era una dona, negra, lesbiana. Cap drama. Mola. Un nou agafall, com ara que cerque desesperat el confort de l’aire condicionat.
I aquesta Postmodernitat era una troballa inesperada i filla inevitable de l’esdevenir històric: la Modernitat -des del XVI ençà-, ens havia de conduir inexorablement a la civilització plena, a la democràcia planetària i al progrés material il·limitat de la Humanitat. I feu figa.
Si, com s’esdevingué, aquesta aspiració antiga i ambiciosa s’havia de resoldre en piles de cadàvers nus en camps d’extermini, en ciutats arrasades pels bombardejos o en fongs nuclears devastadors; xeee -pensava jo- quasi millor deixar-ho estar, no? Sí, millor.
Així, emergí la incertesa, la fragilitat, la fragmentació dels grans discursos, així com la reivindicació de les minories oprimides -totes ho són per definició- i l’emergència de la subversió com a arma de combat contra el pensament dominant.
I, a més, aquest desori i la desorientació col. lectiva derivada abocà, com hem dit, en un nou estadi inoït i engrescador alhora: la Postmodernitat. Una nova epifania, doncs.
I, passades unes dècades, aquesta, quasi amortitzada per la indefinició del propòsit i la manca de suport real -popular i dels poders fàctics-, acabà creant a finals de segle XX un nou relat filosòfic, la Modernitat Líquida. Ai, quin mareig, mare.
Aquesta Modernitat liquada -eufemisme d’anar anant i qui vinga darrere que arree- és el contrapunt adaptatiu a un món imprevisible i canviant tothora -com les hipoteques, que diria el meu amic Emili. Ve a ser, ras i curt, allò de menjar, beure i no creure de tota la vida; o viure i deixar viure, que també hi cap. Pura saviesa popular anterior als grans relats filosòfics. No calia, per tant, tant de romanç.
I en això pensava -amb el record de les imàtgens religioses encara en la pupil·la- quan m’escometé una qüestió matemàtica. Em costava entendre encara com sent Déu, el seu fill i l’esperit Sant -la Santíssima Trinitat-, tres, i la Mare de Déu i Jesucrist -el seu fill-, dos; en canvi i en la pràctica, aquesta darrers eren multitud i guanyaven per golejada.
Segons els llocs, en adaptació iconogràfica ben variada, prenien desenes de caràcters, noms i advocacions sense que s’hi incorreguera aparentment en contradicció flagrant.
Dia rere dia, de poble en poble, podíem assistir al actes religiosos en el seu honor però sense que l’apel·lat -o la venerada- fora exactament el mateix -en alguns casos de l’Agonia, dels Necessitats, del Salvador, dels Dolors, etc.-, però sense deixar de ser el que realment era, un -i una. Aporia irresoluble que només resol la fe -o una imaginació portentosa que jo no tinc.
M’estic llevant les sabates i la enrònia continua. No sé si Nostre Senyor està al corrent de què fa o deixa de fer la seua representant en la terra, l’Església -especialment la catòlica-, però el que sí que sé és que aquesta sap perfectament què fa quan, amb una clientela escassíssima i en franca retirada, manté els seus privilegis de segles: control d’una part important de l’educació del jovent -especialment la de les classes dominants-, control de molts mitjans de comunicació, acumulació de béns materials, sosteniment amb els pressupostos de l’Estat, i matrimoni indissoluble amb els nostàlgics d’un passat mitificat i sovint fet a mida. Quasi res portava el diari i n’anava ple!
Recordava que aquest maridatge amb el poder terrenal s’encetà el 1953 quan el règim franquista ratificà amb la Santa Seu el segon Concordat (el primer fon al XIX per legitimar Isabel II), poc abans que EEUU signarà els acords amb Franco -que permeté l’entrada d’Espanya en l’ONU barata Mongòlia, l’apadrinada per l’URSS.
L’església espanyola -mai millor dit- apuntalà llavors la seua presència decisiva i omnipresent en sectors cabdals del sistema del poder com ara l’educació, la legislació o la moral pública, com hem apuntat.
Hom rubricava per escrit, així, el suport explícit i permanent del Vaticà al règim dictatorial -i a l’inrevés; en una simbiosi de manual, que encara perdura per a desesperació dels demòcrates laics -dels altres, no tant, que n’hi ha de tot.
Però la confessionalitat pactada de l’Estat no és de despús-ahir, no. La cosa ve de lluny, car ja en la Constitució de Cadis hom qualificava tota la ciutadania espanyola, sense excepció, com a catòlica. I això que la impulsà sobretot el pensament liberal. Amb amics així…
Passat el temps i pocs mesos després de l’aprovació de la Constitució del 78 -on clavaren a maçamartell la monarquia perquè, si no, els Borbons a l’hora d’ara estarien encara vivint en els seus exilis daurats de Roma, París o Estoril-, ens encolomaren, el 3 de gener de 1979 -gairebé a traïció- uns nous acords que, conservadors en essència, miraven d’ajustar l’esmentat Concordat al nou marc polític democràtic aconfessional i, de pas, amb canvis mínims, assegurar que tot continuaria igual -fins ara.
En la pràctica, fixava i perpetuava encara el vincle indissoluble -en un estadi quasimedieval- on la religió i el poder anaven de la mà. On ets, Europa, per alliberar-nos d’aquesta condemna injusta!?
I, tot just acabada la processó, entra a l’església el Crist en anda amb els sofrits portadors duent-lo en alt, i tot d’una sonen els acords de l’himne d’Espanya. I allò que fins aleshores havia estat una manifestació de religiositat sincera de la majoria dels presents es convertix de sobte en un crit estrident i extemporani a la pàtria. Xinta-xinta …
No sona l’himne per casualitat, no; és fill del Concordat. I això el personal no ho sap; pensa la majoria que és una tradició que es remunta a les albors dels temps, quasi bé al Big Bang. Què hem de fer… M’afluixe la corbata -la roja, que li tinc voler.
I, ja en l’habitació, tens ganes de llevar-te la roba i, ben fresquet, beure’t una orxata -un poal sencer, en realitat. I, pensarós, mires atentament i concentrat el líquid blanquinós i espés del got i t’escomet tot d’una un dubte: si Déu és una dona negra lesbiana, hi haurà vida després de la mort?
I en fas un glop ben llarg.
Et pot interessar
