Quan jo anava a l’escola corrien els anys seixanta del segle passat i l’escola anava des del primer curs (sis o set anys) fins el sisé. S’acabava l’escola obligatòria als dotze anys. Aquells que no volien continuar estudiant, o que a sa casa no podien, se n’anaven a treballar; alguns, d’aprenent de qualsevol ofici, d’altres, al camp. Els qui volien continuar, anaven a l’institut a estudiar batxiller.
Aquella escola ja era inclusiva. A la meua classe, per exemple, n’érem quaranta-quatre i quatre eren de Santiago de la Espada, província de Jaén. De tant en tant, el mestre preguntava a classe i si algú no sabia respondre o contestava malament, li preguntaven al següent. De manera que els millors alumnes estaven als primers bancs. Jo mai vaig aconseguir ser el primer de la classe. Com a màxim, vaig ser segon.
De cada nivell, n’hi havia dues classes. La A i la B. A final de curs, els darrers del grup A passaven al B. De la mateixa manera, els primers del B passaven a l’A. Igual com ara es fa en les lligues de qualsevol esport. Els mestres manaven a classe i et podien pegar. No tots ho feien, ni amb la mateixa sanya. En aquest sentit, jo vaig tindre sort.
Després, al batxillerat, hi havia sis cursos més. Al final de quart hi havia una revàlida, que jo no vaig arribar a fer perquè la van suprimir el curs d’abans Al final de sisé, revàlida. Ens van dir tots a Castelló i allà varem fer un examen general. En acabar, va vindre el COU i, en acabar, la Selectivitat. Jo vaig fer una de les primeres, el 1976.
Quasi immediatament, aquella llei la van substituir per una altra. La llei Villar Palasí. I es va allargar l’estada a l’escola fins els catorze anys i el batxillerat es va reduir als tres cursos del BUP. Va desaparèixer la revàlida però no la Selectivitat després del COU.
En aquells anys, van començar els problemes de disciplina a les escoles. En primer lloc, perquè els qui donaven les classes fins els catorze anys eren els mestres (generalistes), però també perquè els alumnes amb ganes d’estudiar i els que no en tenien estaven obligats a romandre a l’escola dos anys més. I l’inici de l’adolescència fent una tasca que et desagrada és molt mala cosa.
Als instituts no hi havia aquesta mena de problemes. Als de formació professional, sí. Perquè des del principi, aquests instituts es van obrir a aquells alumnes que no havien aprovat la primària. A més a més, no oferien aprenentatges interessants (fusteria, lampisteria, electricitat, arts gràfiques, etc.) perquè per comptabilitat i administració n’hi havia prou amb una llibreta i un bolígraf. En les altres especialitats, calien materials i ferramentes cars i l’estat espanyol sempre ha estalviat pel mateix lloc.
Prou més endavant, a finals dels anys noranta va arribar la LOGSE. Amb l’ESO. Tothom havia d’anar als instituts fins els setze anys. A les escoles només van deixar els alumnes fins els dotze anys. El problema de l’obligatorietat amb un disseny comú per a tots fins els setze anys, va disparar els problemes de disciplina. Jo mateix, que ensenyava Física i Química a un institut des del 1986 vaig anar veient com cada vegada havia de dedicar més temps a aconseguir mantindre l’ordre a la vegada que el nivell que aconseguien assolir els meus alumnes en arribar a la mateixa edat anava baixant.
Pel camí, es van anar introduint assignatures d’aquelles que històricament s’anomenaven «maries» (les clàssiques eren la religió, la política i l’educació física). Però en van anar apareixent de noves. EATP (ensenyament artístic i professional) ètica (com alternativa a la religió), economia d’empreses, tècniques de laboratori, etc.
Com que el nombre d’hores setmanals de classe no es podia augmentar, a mesura que s’anaven introduint aquestes noves matèries (ja no es podia parlar d’assignatures), minvava el de assignatures fonamentals: matemàtiques, llengües (pròpies o estrangeres), ciències, història o geografia i com que els resultats acadèmics eren molt dolents, des de les inspeccions s’anava pressionant els professors per a que aprovaren un «percentatge més alt».
El resultat final de tot això fou que aquells alumnes que s’esforçaven per aprendre es trobaven amb la dificultat que els qui no n’estaven interessats (que s’estaven allà obligats fins els setze anys) es dedicaven a rebentar les classes de manera sistemàtica.
Llavors van aparèixer els reglaments de centre. Per a qualsevol falta que cometera un alumne, s’havia d’aplicar la legislació trasposada en aquells reglaments, que cada vegada eren més llargs i difícils d’interpretar. El resultat final era que, per tal de poder enviar a casa un alumne que, per exemple, li havia pegat a un altre, calia incoar-li un «expedient» que suposava hores de feina desagradable, en què el tutor o el cap d’estudis havia d’entrevistar-se amb els alumnes implicats, els afectats, els pares, altres professors i redactar un llarg document que sovint acabava amb l’expulsió de l’alumne per a un màxim de cinc dies. Per descomptat, totes les hores dedicades a l’expedient en qüestió ja no es dedicaven a preparar classes.
Per a millorar el percentatge d’aprovats (alumnes que assoleixen els nivells fixats a les programacions) es van començar a substituir els exàmens (proves objectives) per avaluar l’atenció a classe, el comportament, l’actitud, la llibreta de la matèria i altres vaguetats.
Vist el fracàs del model, les lleis d’educació s’anaven succeint a una velocitat cada vegada major, mentre els alumnes que tenien interès no podien treballar i els qui en tenien no trobaven cap impediment per a imposar la seua voluntat a les classes.
Ara mateix, ja hem arribat a uns nivells d’analfabetisme funcional molt elevats. Tenim un percentatge d’alumnes que tenen vocabularis de cinc-centes paraules a tot estirar, un desconeixement de ciències aclaparador i hem convertit els mestres i professors en una mena de dinamitzadors de l’aula. Un lloc on allò primordial és que l’alumne siga feliç. Tal qual. Hem de promoure la felicitat a la classe. S’hi han d’estar tancats sis hores cada dia i han ser feliços a la vegada.
El resultat és que cada vegada menys joves es volen dedicar a l’ensenyament (que ara en diuen educació) i que els professors universitaris ja han començat a rebre alumnes amb mancances que quaranta anys enrere haurien sigut impensables.
Els qui ens governen o desgovernen, però, continuen afirmant que no passa res. Que aprendre ja no és important perquè el que cal és «aprendre a aprendre» i que el coneixement ja està a internet. Obliden que «aprendre a aprendre» és el resultat de milions d’anys d’evolució i es concentra en el nostre cervell. I també que el coneixement, molt abans que a internet ja estava als llibres; però que sense llegir, no hi ha aprenentatge.
Com a darrer atac a l’ensenyament, ara el govern valencià vol introduir la cacera com a matèria optativa. I també permetrà als pares denunciar els professors que parlen de País Valencià o d’autors del Principat o de les Illes. Gràcies que Mazón, per raons «personals i íntimes» ha acabat dimitint. El problema que jo hi veig és que qui es pose al seu lloc serà capaç de fer que l’enyorem. Esperem que no.
Josep Usó és professor jubilat de Física i Química, excap d’estudis i escriptor.
