Si l’any passat el mes de setembre ens va oferir una extraordinària pel·lícula (El 47, de Marcel Barrena), enguany també ens n’ha regalat altra ben meravellosa d’un director brillant com és Alejandro Amenábar. El cautivo conta el segrest de Miguel de Cervantes (Julio Peña) per part de corsaris barbarescos en alta mar i el seu empresonament durant cinc anys, de 1575 a 1580, a Alger. Com és sabut, la cinta s’ha estrenat envoltada d’una gran polèmica, però crec sincerament que eixa crítica desfavorable no solament és infundada, sinó molt injusta, i per això tractaré de fer vore que el tema que ha generat tanta controvèrsia, la suposada homosexualitat del cèlebre escriptor, no és més que una ficció del cineasta amb què intenta omplir alguns buits desconeguts de la biografia del gran literat sense pretendre ni traure’l de l’armari ni posar-li cap etiqueta de cap mena.
Abans d’entrar en matèria, m’agradaria dir que estem davant un llargmetratge molt valencià. Excepte algunes escenes que van ser rodades als Reials Alcàssers de Sevilla, la resta van ser filmades als nostres confins durant el 2024. Entre les localitzacions d’interior hi ha el palau dels comtes de Cervelló d’Anna (la Canal de Navarrés), conegut com la petita Alhambra valenciana i que fou alcàsser musulmà en temps dels almohades (segles XII-XIII). El rodatge també es va traslladar a Bocairent (la Vall d’Albaida), en concret als voltants del carrer del Batle transformats en l’entramat de carrerons plens de vida de la capital d’Algèria de l’últim quart del segle XVI, i també a l’interior de la cova d’en Gomar. Altres enclavaments utilitzats han sigut els castells de Bunyol, de Santa Pola i de Santa Bàrbara d’Alacant i la cala del Moraig del Poble Nou de Benitatxell (la Marina Alta), d’aigües cristal·lines i escenari ideal de diverses escenes clau. País Valencià, terra de cine.
Com deia abans, Amenábar ha alçat molta polseguera amb el reflex d’una possible homosexualitat de l’autor d’El ingenioso hidalgo don Quijote de la Mancha. Que no hi haja documentació que acredite eixa orientació sexual de Cervantes com molt bé ha estudiat durant dues dècades Alfredo Alvar, historiador i professor d’Investigació del CSIC en l’Institut d’Història de Madrid, no vol dir que no tinguera relacions homoeròtiques durant el seu captiveri. De fet, aquesta és la hipòtesi que podria explicar per què el paixà Hàssan (un guapíssim Alessandro Borghi) li va perdonar la vida després de quatre intents fallits de fugida. Evidentment, allò que va passar a palau entre l’un i l’altre és una cosa que ara ningú pot saber quatre-cents cinquanta anys després. Però sí que és important assenyalar que aquesta conjectura no és invenció del director, sinó que durant els mesos de preparació del guió va trobar en els llibres d’història eixa teoria, i també cal dir que en tot moment ha estat assessorat pel gran cervantista José Manuel Lucía Megías, catedràtic de Filologia Romànica de la Universitat Complutense de Madrid i autor del llibre Cervantes íntimo. Amor y sexo en los Siglos de Oro (2025), acabat de publicar.
Els rumors sobre la presumpta homosexualitat de Cervantes no són nous i ja en vida de l’escriptor se’n parlà. Tot va sorgir per dues circumstàncies vitals. La primera, viure a Itàlia i a Alger en el Segle d’Or, ja que en aquell imaginari dir que algú era italià era pràcticament dir que era homosexual, i en la societat algerina, separada per sexes, era freqüent que els homes confraternitzaren més. La segona, la seua enemistat pública i manifesta amb Lope de Vega i amb l’inquisidor Juan Blanco de Paz (Fernando Tejero), els quals van estendre el rum-rum sobre la seua sodomia. Aquest religiós dominic li va fer la vida impossible al gran geni, i segons consta en la seua crònica, el protagonista hauria comés, durant el captiveri, cosas feas y viciosas que nunca vieron la luz en referència a les seues conductes sexuals. Però aquest és el testimoni parcial d’un hater de l’època. Quan va morir el geni literari, la mitificació com a autor del Quixot i el seu suposat heroisme com a cristià modèlic durant els anys en captivitat van callar qualsevol informació d’aquest tipus. Fou a final del segle passat quan de nou aparegueren una sèrie de teories clarament homòfobes que pretenien mostrar una modernitat davant el model franquista heterosexual, heroic i exemplar de Cervantes.
Òbviament, cal tindre en compte que en el període en què va viure don Miguel, les etiquetes sexuals tal com les coneixem en aquest moment no existien. L’homosexualitat no s’ha inventat ara, forma part de la naturalesa i existeix en el món des que l’home és home. Ara bé, el concepte tal com l’entenem en l’actualitat és una construcció de la psicologia a partir del segle XIX i, sobretot, del XX. Per tant, en aquest cas, és impossible parlar de Cervantes homosexual com a identitat, i encara que haguera mantingut relacions amb homes, no podem asseverar que ho fora perquè seria un anacronisme. Amenábar no ha fet un documental sobre allò que va passar a Alger, no pretén reescriure la història ni revelar si el d’Alcalá de Henares era o no era gai (la casella del sí o del no, diu el cineasta, l’ha de marcar l’espectador en vore la pel·lícula), sinó que ens presenta una ficció, una interpretació dels fets i dels personatges totalment plausible en aquell ambient carcerari opressiu, i per a fer-ho s’ha permés algunes llicències per tal d’explorar allò que cinematogràficament ha considerat més interessant i que ens vol transmetre, eixos passatges desconeguts de la vida de l’escriptor dels quals mai s’havia parlat.
Des del meu punt de vista, en un moment en què les saunes i les aplicacions de contactes gais estan plenes d’homes casats amb dones que viuen la seua sexualitat de manera reprimida, el puritanisme benpensant d’aquest país es posa les mans al cap perquè Cervantes flirteja amb el seu captor. Per això, el llargmetratge serveix per a testar fins a quin punt la societat d’ara accepta discursos poc normatius no solament sobre les relacions homoeròtiques, sinó sobre l’amor, el desig i el sexe. El problema, doncs, no el tingué el mal anomenat manc de Lepant (perquè no li faltava ni la mà ni el braç, sinó que els tenia inutilitzats), tampoc ho és la pel·lícula d’Amenábar, sinó l’espill davant el qual el director ha col·locat molts espectadors, alguns dels quals s’hi hauran vist reflectits i hauran tret el monstre de la repressió continguda que mai s’havien atrevit a expressar i que els genera tant malestar. El amor no existe, li diu el paixà a Miguel nuets en el hammam. Y si no hay amor en el mundo, ¿qué nos queda?, pregunta Cervantes. Los placeres, respon el convers venecià. Els plaers de la còpula, se sobreentén. Però que ningú s’espante, no hi ha escenes sexuals explícites més enllà d’una besada apassionada després que Hàssan li pregunte: Estás temblando. ¿Es porque me deseas o me temes?
Per a mi, Amenábar no posa l’accent en l’orientació sexual del protagonista com he llegit en infinitat de llocs. Això ho pensarà qui només s’ha quedat amb la part morbosa de la vida íntima i privada de l’insigne novel·lista. Però, en tot cas, si Cervantes fou homosexual, què passa? Crec que és del tot irrellevant, vull dir, continuarà sent in saecula saeculorum una de les personalitats més il·lustres de tots els temps gràcies a la seua obra magna, el Quixot, el llibre més destacat de la literatura espanyola i també el més llegit després dels textos religiosos. La història està plena d’homes i dones genials que amaren com els va donar la gana i que no deixen de ser-ho per haver-se’n anat al llit amb qui van voler. Per això, no puc entendre com la gent s’esquinça les vestidures per la possibilitat que Cervantes, en un moment determinat de sa vida, es poguera haver sentit atret per un home físicament, emocionalment o intel·lectualment o, fins i tot, com a forma de subsistència. Hi insistisc, encara que la pel·lícula retratara un Cervantes completament homosexual, que no ho fa, seguint el mateix director, ¿dónde está el problema? Que el problema lo entiendo en el siglo XVI, pero no en el siglo XXI.
Posar el focus només en una part és obviar moltes altres coses. Efectivament, a banda de l’aventura amorosa del novel·lista amb el seu raptor, en El cautivo hi ha temes universals com són la deslleialtat, la traïció, la crueltat, l’odi, l’amistat, la solidaritat i l’instint de supervivència. I també hi ha una meravellosa reivindicació de la fantasia mitjançant els contes, a mitjan camí entre realitat i ficció a l’estil del personatge de Xahrazad en la recopilació de rondalles en persa de Les mil i una nits, que Cervantes havia llegit i que narra als seus companys d’empresonament, però sobretot a l’exigent governador de la ciutat, en forma d’improvisades històries noves. Per cada faula que li conta al paixà, aquest li promet un dia de llibertat. En un moment determinat, el gran almirall turc li diu que ja no vol més llibres de cavalleries ni versos de Garcilaso de la Vega, me los sé ya de memoria, i aleshores el captiu recorre a les aventures del pícaro de Tormes, la vida misma, sin encantamientos. Aquest talent de Miguel de Cervantes per a narrar històries és valorat pel seu segrestador: Tú me haces reír, me entretienes, me haces más rico de lo que ya soy. Per això, quan el regent d’Alger es disposa a tornar a Constantinoble, vol que Miguel l’acompanye. Yo te daré la libertad conmigo, serás libre, vivirás en mi casa, leyendo, escribiendo, como quieras. Però la resposta de Miguel és clara: Quiero que la gente de mi tierra me lea, no solo tú, señor. Com així va ser.
Estic convençut que la suposada polèmica de la pel·lícula no existiria si el nom del protagonista no fora Miguel de Cervantes. Els personatges històrics no són intocables, per això crec que s’ha fet, i continua fent-se, massa sang del huité treball d’Amenábar, al meu parer injustament subestimat. Per descomptat, trobe que cal anar a vore’l per poder opinar-ne amb fonament, i, de pas, aprofitar i llegir el Quixot de veritat. Deixem-nos de discussions absurdes. El cas cert és que Amenábar ho ha tornat a aconseguir, que tothom parle, bé o malament, de la seua última proposta, la tasca més intensa i personal de tota la seua trajectòria professional, una de les pel·lícules espanyoles més esperades de l’any. Allò més important és que un director excel·lent ha portat a la gran pantalla una pel·lícula sobre un dels més grans escriptors de tots els temps. Aprecie que siga una cinta que retrata els fanatismes, l’homofòbia asfixiant de l’època (i, malauradament, també dels temps actuals), la intolerància, la incomprensió. Les lectures que se’n poden fer són múltiples, benvingudes totes. Sens dubte, ha despertat moltes emocions en el públic, i potser aquest era l’objectiu que pretenia, que la gent es lleve molts prejudicis, també en matèria de sexualitat.
En resum, estem davant una pel·lícula d’aventures fascinant, esplèndida quant a l’alliberament sexual i amb un sentit de la ficció que la fa molt amena i entretinguda. Una obra molt ben feta que ha superat en només els dos primers caps de setmana en sales els dos milions d’euros de recaptació i que és un homenatge a l’art de contar històries. Que ja abans de l’estrena haguera generat tant escàndol és un senyal que alguna cosa ha fet bé Alejandro Amenábar. El film és, no cal dir-ho, molt més que eixes escenes que estan fent parlar tant i, en qualsevol cas, és una visió lliure, personal, sincera i valenta d’una història que ha conquistat per igual tant la crítica com els espectadors. La pel·lícula és, repetisc, una manera d’acostar al públic la figura d’un Miguel de Cervantes de carn i ossos des d’un punt de vista més humà, fràgil i pròxim. D’aquest director sempre espere coses bones perquè és un dels més rellevants del panorama actual, i en aquest cas puc assegurar que El cautivo m’ha captivat. Espere que a vosaltres també ho faça.
