La companyia Albena, fundada per Carles Alberola i Toni Benavent, compleix trenta anys d’existència fructífera i exitosa damunt dels escenaris i a les pantalles de televisió i de cinema. Una llarga trajectòria en què ha posat sobre els escenaris una trentena de peces teatrals, amb més de 3.000 representacions; ha realitzat diverses sèries de ficció, com ara Autoindefinits, Maniàtics o Després de tu; pel·lícules, com ara M’esperaràs?, i ha rebut més de cent premis. Parlem amb l’actor, director i dramaturg Carles Alberola a sa casa, a València, sobre aquest aniversari tan assenyalat i sobre Waterloo, l’última obra escrita per Pasqual Alapont i ell mateix que acaba de publicar Bromera.
Trenta anys d’Albena, quin és el balanç que feu d’una trajectòria tan extensa?
Fem un balanç positiu perquè és quasi una quimera per a una companyia mantindre’s durant tant de temps. Ha sigut un viatge i continua sent-ho. Esperem que encara durem uns quants anys més, no sé quants, ja comencem a tindre una edat. Però ha sigut fantàstic poder fer realitat el que somiaves quan eres un xiquet a base d’esforç, de sort, de molt de treball. Pense que les complicitats són bàsiques en el nostre treball i el fet de trobar-nos, Toni Benavent i jo mateix, fa un bon grapat d’anys i poder crear una plataforma per a poder desenvolupar els nostres projectes ha fet que ens mantinguem perquè hem sabut, crec, compaginar el treball de les arts escèniques, el teatre, i del món audiovisual. És un camí complicat. Estos trenta anys han tingut realment moltes puntes de serra per totes les crisis econòmiques que s’han passat. Hi ha hagut molt de canvi. Però ens sentim uns afortunats, realment, per haver fet realitat el somni i de continuar gaudint de la nostra feina, de contar històries i que la gent puga compartir-les, emocionar-se, riure…
Acaba de dir que dedicar-se al teatre era un somni de xiquet. Vosté va descobrir la seua vocació molt prompte, perquè alguna vegada ha comentat que també volia ser director de cinema.
Sí. En la meua generació, els xiquets deien que volien ser futbolistes o astronautes, perquè s’acaba d’arribar a la Lluna. Jo deia que volia ser director de cinema, perquè vaig estudiar a la Universitat Laboral de Xest, on hi havia molta activitat de tota mena, però en el territori audiovisual era molt potent. I ens ensenyaren a llegir imatges, que crec que és una mancança enorme, encara més ara en un món audiovisual totalment. I ja des de ben menudet, en descobrir què era el que s’amagava darrere d’estes pel·lícules que jo veia, i que en veia moltes, vaig pensar que estaria molt bé poder dedicar-se a això des del desconeixement i la ignorància del realment complicat que és este món, i de les mancances que hi ha a l’estat espanyol per poder fer-ho realitat. Ho vaig canalitzar fent curtmetratges fins que en un moment determinat vaig decidir estudiar teatre. Crec que les coses, moltes vegades, perquè passen has de projectar-les. Igual que fan els esportistes, quan els demanen que projecten el partit, la cursa. Doncs jo ho vaig somiar i he tingut eixa sort. A còpia de treballar moltíssim, també.
Per tant, sempre ha volgut contar històries, és una cosa que ha tingut clara des de molt prompte.
Vaig començar escrivint cançons, poemes, ja que també llegia molt quan era xicotet. I en arribar al cinema, tindria onze anys, vaig pensar que era fantàstic. Allò que veia en una pantalla o en un escenari, la capacitat de transportar-te a altres llocs, i sobretot de viure altres vides. La vida sempre és limitada. Probablement, era també una mica solitari. M’agradava estar sol, tot i que tenia amics. Eren moments fantàstics en què vivies d’una manera intensa allò que somiaves, que projectaves. Convertir-ho en un ofici pensava que seria fantàstic. No sabia com de dur podia ser. I una cosa en porta una altra. Per exemple, actuar no era una cosa que d’entrada jo tenia en el cap. Vaig començar a actuar perquè tots eren encara més vergonyosos que jo i quan féiem curtmetratges, ningú volia eixir.
I en quin moment va decidir dedicar-se professionalment?
Va haver-hi un moment clau quan estudiava Econòmiques, vaig fer dos anys, i al mateix temps portava el cineclub de la Facultat, el d’Alzira, escrivia, feia curtmetratges… No tenia sentit el que estava estudiant i em vaig presentar a les proves d’accés a l’Escola d’Art Dramàtic, em van agafar i ja va ser una roda, perquè encara estava estudiant, en aquella època eren tres anys, i en segon em vaig presentar a unes proves i em van agafar. I ja vaig començar a treballar professionalment, i des d’aleshores que ja no he parat. Moltes casualitats, sort… Moltes coses.
Passem a un moment més actual. El 2021 Albena va estrenar Waterloo, una obra escrita a quatre mans per Pasqual Alapont i vosté mateix, que acaba de publicar Bromera. Va començar a col·laborar amb Alapont molt prompte, abans de crear la companyia Albena. Com van ser aquells inicis, aquella proposta de fer una obra conjunta?
A Pasqual el coneixia perquè havia llegit coses seues. Després va actuar en un espectacle de la Colla Teatre, que era la companyia amateur en què Toni Benavent i jo començàrem a treballar. I hi va haver una entesa, el que passa quan et trobes amb algú i sents que tens quasi com una… m’agrada dir com una vida compartida, encara que no l’hages viscuda, perquè et trobes segur, tranquil, rius. Riure amb algú ja sabeu l’important que és. I tot i que… cadascú tenia universos propis, hi havia moltes coses en què coincidíem. I crec que això va fer que en un moment determinat ens plantejàrem escriure a quatre mans. Cosa a la qual jo estic més acostumat que no Pasqual, perquè ell té tota la seua trajectòria feta més de manera individual. I va ser fantàstic encetar el camí, també perquè vam començar a fer coses… Férem un Pandemònium per al grup Na Jordana Teatre el 1992, que va rebre un premi de la Universitat de València, i vam veure que hi havia alguna cosa no només en el resultat, sinó en el procés, que ens agradava. I això va donar pas en un moment determinat al primer espectacle de la companyia, d’Albena, que era un monòleg, Currículum, en el qual d’alguna manera es van assentar les bases del que hem fet després durant estos trenta anys, perquè hem anat coincidint de manera intermitent, a vegades en un format, a vegades en un altre. Hem reiterat el format del monòleg, fent-lo evolucionar, fent-lo créixer, i ens hem trobat molt a gust. El procés d’escriptura a quatre mans demana molta generositat, renunciar a moltes coses i posar-te a treballar amb l’altre. Som els primers espectadors que tenim quan treballem. I el primer treball ens va obrir moltíssimes portes. El primer espectacle de la companyia va començar a rodar, i després vam fer temporada a Madrid, Barcelona. Anàvem a festivals, guanyàvem premis importants, i allò ja va ajudar que la companyia s’implantara en el mercat, no només a la Comunitat Valenciana, sinó també al mercat nacional. I va obrir una manera de fer que s’ha mantingut en els anys, en molts projectes, també hem fet grans espectacles, com va ser el Tic-Tac, per exemple, que es va escriure no a quatre mans, sinó a sis, amb Rodolf Sirera. I en l’àmbit audiovisual, Pasqual també ha col·laborat amb nosaltres, com a guionista. En definitiva, el plaer de compartir mons. També és molt important en este sentit que nosaltres, no sempre, però en moltes ocasions, fem espectacles d’humor o de comèdia i Pasqual és un dels grans escriptors de comèdia que conec. Sempre dic que hi ha dues persones, que són ell i Eduardo Mendoza, que quan llig un llibre seu, ric, però ric en públic. Jo llig en els metros, en els trens, en els autobusos, en el carrer… i provoca això. És una sort poder treballar amb algú així.
Pel que explica, sempre li ha interessat la creació col·lectiva. El teatre és un treball col·lectiu, però l’escriptura no tant, i vosté sempre ha escrit obres amb altres autors.
Ara ja comença a equilibrar-se, però durant un temps, escrivia molt a gust a quatre mans. De fet, quan treballes en l’audiovisual, som equips de 30 i 40 persones escrivint. I ja des de l’inici, primer quan vaig treballar amb Ferran Torrent, després amb Pasqual Alapont, també amb Roberto García. La gent que escriu ho sap molt bé que és una cosa molt plaent, però és també molt dolorosa, perquè moltes vegades has de posar-te la mà als budells i traure el que et fa mal o els teus desitjos… Convius amb els teus dimonis. Per això, per a mi almenys, quan treballe a quatre mans és una festa, em dona molta tranquil·litat. Quan fas teatre, també hi ha un element que té a veure amb l’escriptura, però també amb la pròxima representació, en la posada en escena. Per tant, tens eixe interlocutor, tens bé l’altre personatge que està amb tu en escena, o bé el públic, que escolta la rèplica. En este sentit, és fantàstic poder escriure a quatre mans. T’has de llevar també molta ximpleria de damunt. Moltes vegades ens pregunten: «Però això de qui és?» És del treball, perquè, vinga d’un, vinga de l’altre, no hauria aparegut si no haguérem estat treballant junts.
En «Waterloo», rememoren una manera de viure que ja ha desaparegut. Pensa que és important que la literatura i el teatre facen present allò que ja no existeix, les persones que ja no hi són?
Sí. Hi ha qui defineix el teatre com un espai que fa presents els absents, que dona veu als que ja no hi són. Per exemple, el germen de Waterloo va ser parlar de la gent important que passa per la vida de cadascú de nosaltres i que, amb el temps, en dues generacions, ningú en sap res, ja no se’n parla, ja no existeixen. Valorar això, donar veu, reviure-ho, és un exercici que jo he fet, i no sé si vosaltres també, a casa. Crec que en moltes cases, un dels moments més bonics per a mi durant la meua infància era quan tréiem les caixes plenes de fotos, que no les teníem ni en àlbum, i començaven a parlar de la gent. En moltes ocasions tu no coneixies eixa gent, perquè molts havíem mort. I vam pensar que realment la vida, la memòria de cadascú de nosaltres està en les fotos de les nostres famílies. Això és un altre pilar de la creació d’este espectacle. Moltes vegades has de trobar moltes coses per a començar a edificar el text i l’espectacle. I la foto era fonamental, què s’amaga darrere de les fotos. Quines històries es van modificant amb el temps, quan es conten una vegada i una altra vegada. I volíem que l’espectacle fora això, explicar què és el que s’amaga, el que no es veu, el que havia passat abans i el que passaria després. L’espectacle mostra una cosa que és comuna a molta gent. Ho hem vist al nostre territori i quan hem anat a les Illes, a Donostia… Evidentment, hi ha reunions familiars tan grans. Nosaltres ho vam reduir a 16 personatges, perquè ja no donàvem més. Jo en recorde, en la meua infantesa, de reunions de 30 o 40 persones que anàvem a l’hort, de paella, i tot el que s’amagava i tot el que es vivia. Pensàvem que era important qui és el que mira, qui és el que conta la història. Pensàvem que era molt important que fora un xiquet. En este cas, era el meu sòsia, el Carles inventat. I volíem donar-los veu i crec que se’ls n’ha donat. Perquè molta gent, d’alguna manera, es projecta en el que contes. Sempre busques que passe això, no sempre ho aconsegueixes. Quan algú es projecta en la història que tu contes, comença a projectar la seua història. Aleshores el que estan veient ja no és el que tu estàs contant, és el que ells estan vivint. Com a anècdota, l’altre dia un espectador em diu: «Que bo el moment de l’obra en què parles d’això». I em va saber mal dir-li que jo no en parlava, d’això. Ell pensava que ho havia vist, que ho havia escoltat, però això no està en l’obra. Ell havia viscut eixe moment, probablement, perquè a partir de les coses que contàvem, ell s’hi havia projectat.
Per tant, parteixen d’històries comunes a molta gent, que poden semblar molt properes per als espectadors, però juguen amb els límits entre la realitat i la ficció. Així, creen en el públic un cert conflicte o una certa sorpresa. Com ho viu des de l’escenari?
Què és real i què no és real? Abans deia que imaginar les coses, somiar-les, a vegades et fa viure-les tan intensament que es converteixen en una cosa tan vertadera com allò que anomenem realitat, que ha succeït. Nosaltres sempre volem que les històries estiguen ancorades a una certa realitat perquè siga més fàcil l’accés de l’espectador, però una vegada instal·lats allà, hem de volar i hem d’entrar en un univers no sé si dir màgic. Per exemple, en Waterloo, hi ha un moment en què el xiquet besa la seua cosina i, en besar-la, sent que vola, i, en volar, de sobte, és al cel i truca a la porta, i parla amb Sant Pere i està mort. I de sobte sent la veu d’un tio. Bé, al principi pensa que és un àngel, però després veu que és son tio, que està renyint-lo i aleshores desapareixen els nuvolets, desapareix Sant Pere i està sota l’anouer dient-li «Tio, era sense llengua». Això passa en un segon, però et transporta a un altre lloc. Això, que té un element fantàstic, no realista, potser més real o és una transposició del que sentim en la realitat quan besem algú que ens agrada, quan ens retrobem amb algú, les sensacions que vivim. És una manera de contar-ho. I això és compartit, perquè tots somiem, tots ens projectem. Crec que eixa confluència també ens dona una certa llibertat per a poder anar una mica més enllà d’un territori quotidià.
En Waterloo, quan apareix en escena, proposa un col·loqui amb el públic, que suposadament ha vist una obra que no ha vist. Les reaccions deuen ser diferents en cada representació, no?
Sí, quan obris un col·loqui sobre una obra que suposadament els espectadors han vist, però que no han vist, de vegades no pregunten, però de vegades pregunten, i has d’estar preparat per a poder contestar ràpidament, de manera divertida. I pots trobar la resposta o no, perquè hi ha preguntes que són molt complicades. Quan hem fet els monòlegs, n’hem fet tres, d’estructures que tinguen un referent teatral o que fan la sensació que el que estan vivint l’espectador està passant per primera vegada i puga resultar sorprenent. En Currículum, jo arribava al teatre amb la cama enguixada i amb una crossa, i deia que no podia fer la funció, perquè m’havia lesionat, havia anat a l’hospital, donava referències de l’hospital que estava en eixe poble, i a poc a poc començava a parlar, i em passava hora i mitja parlant, i dient-los al final «espere que torneu a veure l’espectacle perquè us he parlat del que amaga l’espectacle, però no heu vist l’espectacle». Quan férem «Ficció», que era un monòleg que girava al voltant de la ficció, començava a dir: «Perdoneu, és que no em sé el text. De fet, l’acabem d’escriure. Vaig a fer una lectura, i a partir de la lectura em van dir que volàvem altres territoris. I en este ens vam proposar començar pel final, quan ja està tot fet, quan ja han vist l’espectacle, per a poder-lo recrear. Crec que genera una sensació nerviosa de molt de present, de molt de xoc, i a partir del fet de tornar a explicar l’espectacle, establir xocs i, sobretot, fer una cosa que ens agrada molt, a Pasqual Alapont a mi, que és descompondre el relat. Busquem una ordenació del relat i després la trenquem. Però no únicament pel xoc, sinó perquè tots dos pensem que la vida no és viu en una unitat de temps i espai. Les coordenades sempre estan interferides pel passat, que ens assalta, que ens transporta. En una conversa, de sobte te’n vas a un altre lloc i vius una altra cosa mentre continues allà. A vegades he explicat que actuant, el teu cap està pensant en el que has de fer demà, o en el que t’ha dit no sé qui, o en la tos que acabes de sentir, o en una pantalleta encesa. La quantitat de coses que estan succeint al mateix temps que tu estàs dient un text i que l’estàs dient amb tota la intensitat del món. Crec que la vida passa igual. I en estos tres espectacles intentarem construir això, construir el relat que té a veure també amb la tradició oral, perquè sempre ens hem basat molt en la gent que conta històries. Sovint he explicat com en la meua família les dones són unes narradores fantàstiques, realment, i a més a més divertidíssimes, contant desgràcies, una darrere d’una altra. I eren molt caòtiques, amb tant anar avant i arrere, avant i arrere, però tu no et perdies en el relat. Això era d’una mestria… I voldríem també apropar-nos a això, perquè té a veure en la manera en què l’espectador puga sentir les històries i les puga fer seues. Moltes vegades, quan l’espectador veu una cosa i diu: «Jo faig això» o «eixa és la nova cosina o ma mare», o «està parlant com ma mare», hi ha alguna cosa que et vincula a la història que està escoltant.
Escriure comèdia, ha dit alguna vegada, és compartir el dolor. I ara mateix acaba d’explicar que hi ha moltes històries de la seua família que són divertides, però que en el fons amaguen una tragèdia.
Sí, sí. Crec que la bona comèdia se sustenta sobre el dolor. Els personatges no riuen. Quan era menut, i em continua passant, veia històries que eren terribles i reia, però els personatges, no. I deia: «Això és increïble». Per exemple, no suporte l’humorista que conta un acudit i riu. El que he de riure soc jo, no tu. I després, quan escoltava estes històries… Això està en Waterloo. Una tia meua entrava a casa i deia a ma mare: «Xica, saps qui s’ha mort?», però ella somrient, i jo, assegut al tendur, que estava estudiant, mirava i no entenia res. Com en els vetlatoris… I crec que l’humor t’ajuda a superar el dolor. I l’humor, si té dolor, ho té tot. Per això sempre s’ha dit que la comèdia, tot i no ser el gènere més valorat, és el gran gènere, perquè té tots els elements. Sovint en la tragèdia demanes una miqueta d’humor, una miqueta de contrast, que no tot siga tan adolorit, tan intens. La comèdia és més humana. De vegades algú em pregunta quan faré una tragèdia o un drama, i li dic «però si porte tota la vida, però si tot és terrible». Pense que el paradigma és un espectacle que es titula «Besos», en què féiem servir lletres melòdiques sobre el desamor. Per exemple, n’hi ha una de Camilo Sesto, que diu: «Vivir así es morir de amor. Por amor, no quiero más vida que tu vida. Melancolía», i ell la cantava somrient. I me’n recorde, de menut, d’això de dir: «Per què riu? Per què està feliç?» Eixe doble pla sempre m’ha cridat molt l’atenció. Els personatges normalment pateixen molt en les comèdies, però la gent riu molt de la seua desgràcia. És allò que deien que no hi ha res més divertit que la desgràcia dels altres. Per això la comèdia diuen que és en tercera persona, perquè li passa a ell o a ella. Quan estem en primera persona, és un altre territori.
Ha fet uns quants monòlegs. Què suposa per a vosté enfrontar-se en solitari al públic? I amb pocs elements, en aquesta obra, una cadira, una motxilla i una foto.
Les primeres vegades era un repte i sempre ho és, perquè estàs tu sol una hora i mitja, sense parar, amb pocs elements, com bé dius. Però és meravellós. Si tens una bona història o alguna cosa que connecta amb la gent, és un viatge realment compartit. Pot ser que la solitud la sents més quan vas de «bolo» i quan estàs preparant-te, perquè estàs sol, no tens cap interlocutor. O si fas temporada, que estàs sol allà. Jo recorde estar a Madrid i a Barcelona i passar-te tot el dia sense parlar amb ningú. Només ho feia durant la funció, que no pare de parlar. La veritat és que, després de tants anys em sent com a casa meua, quan m’instal·le a l’escenari per a fer un monòleg i tinc algú que m’escolte. És com la màxima: una història a contar, algú que la conte, que en este cas soc jo, i algú que l’escolte, a ser possible pagant.
Quins són els pròxims projectes d’Albena?
Ara estem a punt de començar a assajar un nou espectacle per a celebrar els 30 anys d’Albena, no sé si el 30 o el 31, que ens engresca prou, perquè vam fer un espectacle que es deia «Mandíbula afilada» i vam decidir que estaria bé contar la història dels personatges 25 anys després. Vaig escriure el text i comencem a assajar-ho. És un espectacle que es diu «Regala’m esta nit» i l’estrenarem al maig. Mentrestant, continuem amb els espectacles que tenim ara en exhibició: El moble, El món que està trencat, però es pot caminar, Waterloo, que l’hem deixat descansar un poc, però ara tornem a fer gira i estarem al Temporada Alta, en Girona, tornarem a València, un parell de setmanes al Teatre Micalet, i també estem preparant projectes per a l’audiovisual, escrivint un projecte de minisèrie. En fi, una companyia el que fa és una roda. Estàs en el present, en les coses que estàs exhibint, assajant, i llançant projectes. La majoria es queden al calaix. De tots els projectes que movem, n’ix un de cada cinc, amb sort. Hi ha moltes hores que se’n van. Però són hores aprofitades, perquè si no les hagueres fetes, no hauries arribat a un altre lloc. A vegades és desesperant, perquè molts projectes, moltes de les coses que somies, no es poden fer, perquè no tenim els recursos… Quan he tingut l’oportunitat de fer espectacles més grans o sèries de televisió, ho hem fet, però no hi ha una roda que et permeta fer un tipus d’espectacles o de treball audiovisuals, has d’anar compaginant-ho. Pense que la qüestió ha sigut intentar adequar els projectes als marcs de producció que hem tingut, valorar-ho partint de la realitat, no només econòmica, sinó també de mercat que tenim. Cada companyia ha de saber quin és el mercat que té per a poder subsistir, quin tipus de producte pot fer. I crec que valorar-ho a vegades et fa regals. I diem que no ens importa, que passe el que passe, hem de fer este espectacle. I un espectacle, una obra, sempre ajuda la que ve darrere. I normalment els fracassos, o les obres que no han tingut tant de ressò, són dels que més aprens, per a poder aconseguir-ne altres que tinguen el beneplàcit d’un públic més ampli. Cada vegada que escrius o fas una cosa estàs en funció que a la gent li agrade, que li interesse. En el teatre, sempre dic que tenim una responsabilitat, perquè la gent ens ha triat per a eixir de casa, mudar-se i gastar-se uns diners i un temps de la seua vida. Has de ser com un cirurgià, has de ser molt precís amb el bisturí en les teues frases, en el que faces durant hora i mitja, perquè diguen que ha valgut la pena i vulguen tornar a veure’t. En això consisteix el nostre treball.
