Ama i senyora d’una perxa increïble, la carrera i el talent de la intèrpret nord-americana es van veure enfosquits per una vida de llegenda.
Pensar en una estrela del Hollywood clàssic, una actriu sobrada de glamur i rotunda en abocar-se a la pantalla, és pensar –per força– en Ava Gardner. Poques abans, i cap altra després, han sigut capaces d’aconseguir el mateix: una presència magnànima a les pel·lícules i una provocació continuada en cada capítol de la seua vida. Sembla que el públic, atret per la rutilant vida de l’actriu, solament posa en valor el passat mundà de la intèrpret, i nomena –ràpid, i de passada– la seua intervenció en aquesta o en aquella pel·lícula. Però és de justícia afirmar que més enllà d’una bellesa incontestable, Ava Gardner va rodar gloriosament algunes cintes.
Els seus matrimonis (ja n’havia tingut dos, als vint-i-quatre), una relació tan llarga com brusent amb el cantant Frank Sinatra i una col·lecció de nits, festes i borratxeres mítiques, van fer de la Gardner material per a mitòmans. Però aquest portent natural, nascut l’any 1922 a un poblet de Carolina del Nord es va aplicar amb afany per donar-ho tot en cada rodatge. I eixa fou la seua millor basa: actuar (o millor, brodar) papers que retrucaven la seua personalitat: dones temperamentals, voluptuoses, d’esperit lliure i llengua afilada, a les quals ningú com Ava Gardner va saber engegar-los vida.
Frank Sinatra digué un cop –potser volent menystenir l’actriu– que això del cinema no era més que pòmuls i bons canons de llum enfocats estratègicament; i ves que igual fou un rampell d’ira o de gelosia o potser el cantant anava carregat de raó, però els personatges que encarnà Ava Gardner necessitaven d’un físic com el seu: des de la Kitty Collins de The Killers (Forajidos, com es traduí al castellà) a l’estàtua que cobrava vida en One Touch of Venus (Venus era mujer), una femme fatale del cinema negre a la primera i una egrègia vestal després. Recolzada al piano, imponent i freda, o com una deessa de l’Olimp, ambdós papers demanaven un parar majestàtic i divertit, i ella el tenia. És més, l’accentuava.
Quan una pel·lícula esdevé un èxit rotund (tan rotund, almenys, com el d’Ava Gardner en aquestes cintes) assenta la mirada sobre el perfil de personatges que s’adiuen a la fesomia i al caràcter de l’estrela. I llavors van arribar Mogambo, La comtessa descalça i Les neus del Kilimanjaro. Tots els llargmetratges comparteixen rols amb uns trets comuns: dones fortes, grandioses i grandiloqüents, decidides en el seu afany. Així va viure també l’actriu la seua vida personal: decidida i amb un afany confés per gaudir al màxim.
Els romanços i les festes, i les anècdotes que deixaven els romanços i les festes, van acabar per eclipsar el talent de l’actriu. Ava Gardner es va convertir en allò que la premsa tant desitjava: molta aptitud interpretativa, un físic portentós i un escàndol continuat amb parelles tan conegudes com ella; tot un caramelet per vendre exemplars de paper couché. Però tanta festa acaba per passar factura, i la ressaca va ser ben dura per a una actriu que veia com la seua popularitat minvava alhora que els seus treballs es ressentien per l’alcohol i els desgavells. A poc a poc, els papers bons li’ls oferien a les altres actrius i els prolífics anys cinquanta s’anaven allunyant.
La dècada dels seixanta i les modernors beatnik ben poc tenien a veure amb una dona tan imponent i exagerada; allò era sinònim d’un temps i un gust anterior. Així i tot, encara hi hagué temps per a treballs ben bons, com La nit de la iguana –una adaptació de Tennesse Williams, amb Richart Burton i Deborah Kerr com a companys de repartiment i per la qual hauria merescut una última nominació a l’Oscar. Però el declivi s’ensumava i l’actriu va canviar Hollywood per Londres. Ava Gardner anà espaiant les seus aparicions públiques fins que morí l’any 1990, víctima d’una pneumònia i després de dos vessaments cerebrals. Diuen que Frank Sinatra li envià un impressionant ram de roses grogues –les seues preferides– el dia del seu funeral. Fins i tot en el comiat va poder més la part d’estrela que la part d’actriu.
