Solament amb un trentena de pel·lícules, Audrey Hepburn aconseguí embolcallar-se amb una aura distingida, com de princesa de conte de fades. Un cos prim i estilitzat i un port de ballarina van obrar l’efecte, i la llegenda prengué volada gràcies als papers que va interpretar al llarg de la seua carrera. Hi afegí, a més, el llenguatge de la moda –tan exquisit i refinat sempre– i acabà els seus dies com a ambaixadora de bona voluntat per a Unicef. En resum, una actriu de llegenda que continua fascinant –i inspirant– noves generacions d’espectadors.
Audrey Hepburn, belga de naixement i holandesa d’adopció, cresqué en Anglaterra on passà, junt amb la seua família, els anys més crus després de la Segona Guerra Mundial. Malgrat la fam i les penúries, Hepburn començà a cursar classes de dansa a l’escola de ballet de Marie Rambert, una prestigiosa ballarina. Audrey s’esforçava per perfeccionar una destresa que li era innata, però prompte hagué d’enfrontar una dura realitat: era massa alta i massa major per prendre’s seriosament una carrera en la dansa clàssica.
Hepburn desoí la malastrugança professional i continuà entestada a la caça de noves oportunitats professionals. No van tardar en aparèixer els paperets sense importància en pel·lis de segona. I just un dia, a la sortida d’un rodatge, la sort li canvià. L’escriptora francesa Colette l’havia estat observant en silenci mentre actuava, i aquella xica d’ulls enormes i cos espigat era l’actriu perfecta per encarnar el paper de Gigi, en l’obra de teatre que anava a estrenar a Broadway. El director de cinema William Wyler assistí a aquelles representacions musicals, i no pogué deixar passar el que s’antoixava un filó interpretatiu. Audrey tenia un nou contracte de treball: Vacances a Roma.
En un temps on el cànon de xica hollywoodiana era rossa i voluptuosa, aquella figura prima, divertida i delicada no tenia cap papereta per a triomfar. En canvi, Audrey Hepburn captivà tothom recolzant-se en un estil d’interpretació i en uns papers que li venien fets a mida: papers en què abandonava la crisàlide i es convertia en una preciosa papallona. Audrey excel·lí en la pell de la princesa Ana de Vacances a Roma; tant, que guanyà l’oscar. La cosa rutllava i l’èxit just acabava de començar.
Amb Sabrina (Billy Wilder, 1954), es consagrà com una estrela del cine i de nou a la pantalla es repetia una història de trets semblants: la xiqueta apoquida i dolceta que de sobte esclata en una jove chic i refinada al tornar de París. L’anècdota s’ha contat més d’un miler de vegades, al dissenyador Hubert de Givenchy –deixeble de Cristóbal Balenciaga, que ja enfilava una carrera en solitari– li van dir: vindrà la Hepburn al taller per escollir algunes peces de roba. Tothom esperava la Hepburn… però Katherine, no Audrey. Aquella actriu menuda, prima i divertida i el dissenyador francès es van jurar admiració eterna. I mostra d’eixe amor quedà cosit en el vestuari de les pel·lícules que interpretà Audrey Hepburn.
Sàviament, l’actriu escollí papers que reforçaven un missatge clar: no era la propietària d’una perxa esponerosa, però i què? en canvi, sí que n’era la propietària d’una d’elegància exquisida que omplia la pantalla. I encara quedava per arribar el paper que la convertiria en una icona per a la història del cinema: Esmorzar amb diamants. Hi ha una escena clau, que ho explica tot: una xica adormida i amb antifaç es desperta quan sona el timbre de casa, morta de son entra al bany i de sobte, pam!, surt la dona més sofisticada de tot Nova York. I el millor del cas és que solament s’ha posat un vestidet negre. Eixa era la gràcia d’Audrey Hepburn, i solament ella ho podia aconseguir; l’actriu es serví d’eixe ganxo únic per guanyar-se l’estima del públic.
Prompte li fou diagnosticat un càncer que ja estava en estat avançat, i abandonà la pantalla per dedicar-se a la labor humanitària de la mà d’Unicef: visità països subdesenvolupats i fou pionera en usar la seua imatge per posar el focus en temes tan aspres com la fam. A poc a poc anà espaiant les seus aparicions públiques i, finalment, l’actriu morí el vint de gener del 1993.
La seua filmografia és el millor regal que ens podria haver deixat a tots els espectadors, una trentena de cintes per gaudir de l’encant d’una actriu que serà eterna.
