Les Coves és un poble molt singular enclavat entre l’Alt i el Baix Maestrat però de la Plana Alta, i tan alta. Sempre s’ha caracteritzat tindre molta població disseminada entre els seus típics masos. Una tendència que està testimoniada des dels temps prehistòrics com ens ho mostren les pintures i els vestigis del barranc de la Valltorta i les coves del mas d’Abat.
A la vegada, les Coves compta amb una tradició de gran noblesa com ho demostren les ruïnes del castell del segle XIII i l’església vella, o les muralles i la casa fortificada dels templers que, encara avui, es poden visitar…
El cas és que eren diversos els savis que habitaven pels voltants, cadascun en el seu cau. Però si algú o alguna destacava per damunt de tots era la Bruixa Menjacebes que, per a tornar a casa, feia sempre el mateix recorregut: de Benassal a Vilafranca, i per Cinctorres a Xert, d’allí a Càlig, Alcalà i passant per la Serra d’Irta arribava al riu de Sant Miquel que la portava a casa, molt a prop de la Moreria.
La bruixa Menjacebes, era una dona valenta, ben feta i amb unes bones dosis d’agror, saviesa, xuleria i extravagància. Eixe esperit confonia la gent, i es que era al mateix temps una atracció, una distracció i una revolució.
El cas és que un any, com tots els altres, arribaren les festes d’agost al poble, i tot el món es va preparar per a passar-ho bé.
Entre els actes previstos per eixe any, per unanimitat de tot el consistori, li van demanar a la Bruixa Menjacebes que es dirigís al poble i compartís els seus ensenyaments a la població, aprofitant els nous espais municipals, uns que havien construït al camí del cementiri, al costat de l’ermita de Sant Vicent.
Instal·laren pantalles de grans dimensions i condicionaren tots els voltants. I per descomptant, posaren punts d’informació pels pobles de la comarca la Torre, Benlloch, la Serra, Vall d’Alba, Cabanes, Vilafamés, La Pobla, Borriol… i també de comarques veïnes Castellfort, Salzadella, Txert, Rosell, Traiguera, Vilafranca, Ares Cabanes, Adzaneta… i també de València i d’Alacant…
La expectació era molt gran, i la bruixa va acceptar la invitació….
El dia assenyalat, a l’hora assenyalada del mes i any acordat, estava preparada, devant de tota la multitud però amb la mosca darrere de l’orella. La bruixa es malfiava i sospitava que els assistents no tenien una actitud sincera i que, en realitat, no volien rebre les seues ensenyances, sinó més bé passar una estona de diversió i després pelar-la ben pelada, com es practica per algunes zones valencianes.
Però, al remat, va arribà el moment de la xarrada i tota la gent, arribada, en autobusos, a peu, en carro, en avió i a genollons, es disposà a escoltar a la jove, confiant de passar una bona estona a la seua costa.
La bruixa es presentà davant de l’audiència i després d’un breu pausa de silenci, va preguntar:
-Amigues i amics, sabeu de què us parlaré tot seguit?
-Nooooooo –contestaren.
-En aquest cas –va dir- no vos diré res més. No crec que valga la pena iniciar les meues reflexions, perquè car no entendríeu res de res. Per tant, mentre no sapigueu de què vaig a parlar-vos, pense que és millor no dirigir-vos la paraula.
Els assistents, mig desorientats o sencers, se’n van anar cap a casa amb el cap cot i la cua entre les cames.
Però no es van quedar gens contents ni miqueta amb aquesta evolució dels esdeveniments, i van decidir reclamar un altra vegada la presència de la Bruixa Menjacebes i quedaren de trobar-se després d’un parell de dies.
Una vegada arribats el dia i l’hora acordats, la bruixa els va tornà tornà a preguntar:
– Sabeu de què vos parlaré avui?
– ……Ssssiiiiíííííííííí!
– Doncs si ja ho sabeu, no fa falta que jo diga res més. Au, que tingueu un bon dia.
Els covarxins i covarxines i tots els forasters allí presents tampoc es donaren per vençuts en eixa aquesta ocasió i li demanaren una nova oportunitat que, finalment es va produir al cap d’un parell de dies.
-Sabeu de què us parlaré tot seguit? Va tornar a preguntar la bruixa…
-Uns sí i altres no, digueren.
-Doncs aquells que ja ho saben que ho comenten amb els que no ho saben.
I la bruixa se’n va anà més feliç que unes pasqües.
Aquesta història ens ensenya que no hem d’estar pendents de salvadors, sinó que cada persona humana ha de vetlar per ella mateixa amb les seues creences i circumstàncies sense deixar-se manipular. Possiblement, el no pensar per un mateix ens pot provocar una situació de drogodependència greu.
Hi ha temes que no són de democràcia perquè depenen de la llibertat de cada persona i cal respectar-los.
Per uns altres caldrà assumir que no vivim a soles, i que per a una bona convivència serà necessari cedir.
A eixe difícil equilibri ens pot ajudar la cultura, que no vol dir els títols, les experiències, les reflexions i unes bones companyies.
Resulta molt curiós descobrir com, en ocasions, el president d’una companyia treballa per a la competència sense que ningú ho sospite..
I com de vegades apostem pels nostres enemics de forma molt innocent, oblidant quins són els nostres interessos i els dels nostres.
Sovint la justícia es transforma en una caricatura invisible
Enric Ramiro Roca amb la col·laboració de Rosa Beltrán Sales, de les Coves de Vinromà (la Plana Alta).
I si t’ha agradat… en tens una setantena a UN PAÍS D’HISTÒRIES, llibre editat pel Servei de Publicacions de la Universitat Jaume
