A Gandia (la Safor) hi ha una llegenda que parla de Maria la Xata, una gandiana d’esvelta silueta i un geni de lleona consagrada, famosa en tota la Safor i part de l’estranger, que ben prompte se n’anà de casa. De poble en poble arribà a Trujillo, ciutat cacerenya emmurallada entre els rius Tajo i Guadiana, on va conéixer un jove extremeny de fort caràcter, illetrat i pobre, però altiu i valent. Aquest criador de porcs, va deixar el poc que tenia i junt amb la seua bella esposa emprengueren camí cap a Toledo, ciutat imperial, on es varen enrolar en les tropes de Gonzalo Fernández de Córdoba i lluitaren en les campanyes italianes.
Al tornar victoriosos i no tindre un altre treball perquè no hi havia oposicions, es dirigiren cap a Sevilla. Allí aconseguiren plaça en un dels vaixells que s’enfilaren cap al Nou Món, una terra de promeses per a totes aquelles persones ambicioses de riqueses i poder junt amb un grup d’idealistes i aventurers. Salparen el 1502 i al poc de temps d’arribar a terres americanes, Francisco Pizarro i Maria la Xata es feren famosos pel seu coratge. Com sol passar en la història, a un el feren governador, capità general i avançat de les noves terres conquerides i a l’altra, la tornaren invisible i relegada, en aquesta ocasió, a una llegenda desconeguda.
Fou el 1531 quan arribaren al cor de l’Imperi inca que patia una guerra civil. Els espanyols es posaren a favor d’Huascar, i amb els seus canons i cavalls sembraren de terror aquestes terres i aconseguiren capturar a Atahualpa, emperador dels inques. Per aconseguir la seua llibertat, els va oferir una habitació farcida d’or i Pizarro i Maria acceptaren immediatament. S’enviaren missatgers a totes les parts de l’imperi per a la col·lecta que en unes setmanes fou completada, doncs de totes les valls i terres altes, els indis aportaren tot el que tenien. Organitzaren una caravana capitanejada per Cacheuta per a portar els tresors que pogueren tornar-li la llibertat al Fill del Sol.
Però l’impulsiu i desficiós Pizarro va matar Atahualpa en contra del criteri de Maria la Xata i envià els seus soldats per a capturar la caravana de riqueses. Cacheuta es va assabentar i les va amagar de forma que els espanyols no les trobaren. La lluita fou desigual però molt acarnissada, i resultaren victoriosos “una vegada més” els espanyols que continuaren buscant i buscant fins trobar el tresor. Era immens. Ocupava la vall sencera. Tanmateix, a l’intentar agafar-lo, tot l’or es va transformar en aigua calenta on s’ofegaren els soldats com si foren un condiment de la sopa.
Cinc-cents anys després, aquestes aigües termals a cel obert continuen sent un tresor per als tractaments reumàtics, bronquitis, i per a activar la circulació sanguínia, a més de relaxar les tensions i el cansament. Les podeu trobar a Cajón (amb a) Grande, a 135 km de Malargüe en direcció al pas internacional El Pehuenche (Mendoza-Argentina).
Moltes coses podem aprendre d’aquesta narració, però possiblement és el final allò més interessant. Malgrat les contínues injustícies que transpira la història, a la fi a d’haver lloc per a l’esperança: la transformació del tresor material en un tresor de benestar. Generalment la salut és la gran maltractada durant la nostra vida, com els indígenes d’aquesta història, fins que quan la perdem, i valorem la seua importància. En definitiva, l’enveja mai és una bona companya i les dones poden i deuen superar la invisibilitat com aquesta saforenca del conte.
Enric Ramiro Roca amb la col·laboració de Rosa Maria Martín Santandreu, Laura Palomares Talens, Desamparados Talens Andrés i David Magraner Alfaro.
I si t’ha agradat… en tens una setantena a UN PAÍS D’HISTÒRIES, llibre editat pel Servei de Publicacions de la Universitat Jaume I de Castelló de la Plana que pots demanar a qualsevol llibreria o directament.
