No se sap massa bé d’on havia vingut. Uns deien que de Bunyol, uns altres que d’Elda i alguns que de Guardamar, però el que és clar és que vivia en una “casiquia” decorada amb “rajoliquias artesanas” que lluïen al sol. La “casiquia” estava entre el que avui és el Complex Educatiu de Xest i el circuit Ricardo Tormo. Estava entre bancals de vinyes, ametlers i garroferes. Allí, componia i tocava l’arpa, i vivia enmig del silenci i l’anonimat. No anava al bar, ni a les festes, ni a l’escola, ni al poliesportiu, ni tan sols a passejar a la Lomiquia, ni a pasqua, ni a l’estiu.

Un dia, mentre romania immòbil com en tantes ocasions, va veure des del “terrau” una espècie de bola de pols en l’horitzó. Aquella bola es va fer més i més i més gran, i l’artista prompte va reconéixer un home que se li aproximava corrent i alçant tota aquella polseguera.
Era la figura d’un jove que ben segur vindria corrent des de l’Hort de Manus de l’Alcúdia o des de l’estació d’Omet a Picassent, o inclús des de Godelleta, perquè portava un pantaix de mil dimonis. Quan arribà, trucà a la porta de la “casiquia” i, en veure el compositor, es va postrar als seus peus sense parar de bufar.

L’artista li va preguntar:

-Tranquil, respira fondo. Dis-me, què vols?

-Mestre –va dir, agenollant-se, inclinant el cap i fent reverència i amb veu de polític que vol repetir en les llistes-, he vingut per a “sintite” tocar l’arpa.

-Com vulgues –va dir tot condescendent.

El va acompanyar al seu menjador, li va oferir una “silliquia” i un “vasico” d’aigua en llima i herba-sana, va traure l’arpa de l’arca i es posà en situació de començar a tocar. En primer lloc, va alçar solemnement els braços i va fer alguns moviments a l’aire per a escalfar les mans i les “gobanilles” per a disposar-se a tocar.

Ambdues persones estigueren immòbils, una enfront de l’altra, sense “canteas ni un pam” i sense a penes respirar com no fora per a moure tímidament els pulmons i mantindre l’alé. Així van passar dies, setmanes i anys. No té major importància.

Després d’aquest temps, el jove va expressar un gest, una inclinació, un xicotet soroll, un carraspeig o una incipient mostra de cansera.

-Què et passa? –li preguntà el compositor.

El jove dubtà un poc. Rumià. No s’entenia massa bé el que deia o volia dir. Per ajudar-lo, l’artista li preguntà amb veu melodiosa, inclinant-se davant d’ell:

-No has “sintido ná”?

-Uuummm… no –contestà molt baixet el jove i amb veu de culpabilitat i avergonyit.

-Aleshores–li preguntà el compositor-, per què no m’has demanat que tocara més fort?

Sovint no és bo idolatrar ningú. Hi ha molta gent que admira desmesuradament les persones que són famoses en l’esport, homes i dones que destaquen en la política o líders religiosos, i són pocs els qui reverencien aquelles persones que han destacat en l’ensenyament, la ciència, la literatura, o inventors i inventores que han mort en la més estricta pobresa, especialment.

De vegades exercim una autocensura perquè creiem que la nostra opinió no es pot considerar com la d’una altra persona i això és perillós perquè condueix a la jerarquia estàtica i al servilisme. Hem de pensar que segurament la nostra opinió pot beneficiar quan aportem arguments, i hem de deixar sempre una porta oberta al diàleg i al canvi de parer. Aquestes consideracions no estan contraposades a reconéixer la vàlua d’institucions o personalitats per a evitar l’uniformisme de les aportacions en Internet. Distingir el gra de la palla hauria de ser el fonament d’una bona educació, perquè cada vegada serà més necessari.

Cal tindre respecte i admiració especial pels nostres conciutadans i conciutadanes que destaquen, i no buscar-los sempre defecte i parlar malament d’ells i elles, com és costum, mentre posem en una trona gent d’altres llocs a qui ni de vegades entenem perquè parlen, parlen i parlen, i no diuen res.

Enric Ramiro Roca amb la col·laboració de María Jesús Orero García, de Xest, a la Foia de Bunyol.

I si t’ha agradat… en tens una setantena a UN PAÍS D’HISTÒRIES, llibre editat pel Servei de Publicacions de la Universitat Jaume I de Castelló de la Plana que pots demanar a qualsevol llibreria o directament.

Més notícies
Notícia: ÀUDIO | I es quedà com Camot per no buidar el got
Comparteix
Diari La Veu ofereix cada setmana un relat d'«Un país d'històries»: una llengua i molts accents
Notícia: ÀUDIO | En un país multicolor
Comparteix
Diari La Veu ofereix cada setmana un relat d'«Un país d'històries»: una llengua i molts accents
Notícia: ÀUDIO | Un cas molt problemàtic
Comparteix
Diari La Veu ofereix cada setmana un relat d'«Un país d'històries»: una llengua i molts accents
Notícia: ÀUDIO | Per molt que ho intentes…
Comparteix
Diari La Veu ofereix cada setmana un relat d'«Un país d'històries»: una llengua i molts accents

Nou comentari

Comparteix

Icona de pantalla completa