La història sobre la nostra visita a la Lluna sempre ha sigut polèmica. Sobretot quan periòdicament apareixen notícies que asseguren la seua falsedat i afirmen que tot es tractava d’un muntatge.
Independentment de la seua veracitat, caldrà concloure que no podem dubtar de tot. Hem de confiar en les comunitats de científics, perquè nosaltres no podem demostrar-ho tot de forma individual! Això no vol dir de cap manera que no es puguen equivocar, però són errors benintencionats que les futures proves podran corroborar o no.
A propòsit d’açò vos contaré una història:
Això era una volta un xiquet anomenat Neil Armstrong, que no era família del trompetista. No era tampoc de Xaló ni de Pego, sinó de Wapakoreta, que està passant Tous en direcció als Estats Units, en concret a Ohio. Des de ben xicotet, dos anys, ja tenia ànsia per enlairar-se, perquè son pare el va pervertir, i amb sis anys va realitzar el seu primer vol en un aeroplà que s’anomenava “el Gandul de Llauna” o paregut en el seu idioma. Però eixes coses no queden així i, quan tenia encara quinze anys, ja treballava per guanyar-se la vida i poder-se pagar classes de vol, com fan alguns joves de la Ribera, però sense tanta tecnologia, clar.
Amb penes i glòries es va treure el títol de graduat, com la majoria dels veïns, i la Marina del seu país, no la de Dénia ni la de la Vila Joiosa, el va convertir en aviador i el va enviar, ni més ni menys, a una de les guerres amb què tradicionalment entreté els Estats Units la seua joventut, exactament a Corea, que està passant Favara. Això ja va ser massa i no dic NASA que és on va acabar la seua trajectòria volàtil.
La bromera de pujar al cel i jugar-se la vida va arribar al seu zenit en 1962, en què va ser elegit astronauta sí, sí, astronauta, heu sentit bé, per anar-se’n set anys després a la Lluna, com havia promés el desficiós president Kennedy (àlies John Fitzgerald), i posar allí la sabata amb el seu corresponent peu.
A LA LLUNA, A LES DOS I A LES TRES. I ací és on la seua vida va canviar. Es va quedar com paralitzat per la sorpresa meravellosa de l’espectacle en la Lluna. Oooooooooohhhhh! Esbalaït es va quedar. Tot era mirar i mirar sense parar, fixant-se en cada detall. I conscient de l’enormitat de l’espai, només feia que balbucejar:
-Increïble, increïble, increïble i increïble.
Però al cap de poc, com tornant en si, va canviar de disc dur i les neurones el van fer pensar:
-Deixa de perdre el temps i dedica’t a recollir pedres, com t’han manat, caram!
CALIA POSAR ELS PEUS A LA TERRA, ENCARA QUE ESTIGUERA A LA LLUNA
No es pot dubtar: la missió no era contemplar l’espai ni la Terra. S’havia anat a la Lluna a buscar pedres i més pedres. Però… aleshores per a què va anar una persona? No ho podia fer una màquina? Sempre hem de fer el nostre treball sense vivències, sense contemplacions, sense èxtasi?
Quina persona volem formar? Quin és el nostre ciutadà “ideal”? Aquell que compleix les ordres sense pensar? Aquell que pensa sense complir-les o aquell que pensa i intenta complir-les? Està clar que tot no es pot tindre i que en cada situació hem de triar i prioritzar.
No estaria malament que tots aquells que es dediquen a l’educació es plantejaren quin paper estan realitzant. I que almenys hi haguera un equilibri, i dic almenys, entre uns coneixements i unes actituds. El contrari ens pot portar, i ho dic només com a suposició, a crear persones molt sabudes, però insensibles davant una papallona, un mal de panxa o la mort d’un familiar. I seguint eixe camí ens trobarem molt prompte una escala de valors on regnarà únicament el poder econòmic i consumir. Si no volem això, segurament tenim alguna cosa a fer i ho podem intentar sempre. Ah, i no només els mestres, sinó tota la tribu.
Enric Ramiro Roca amb la col·laboració de Pepa Bertomeu Sivera, de Xaló, a la Marina Alta.
I si t’ha agradat… en tens una setantena a UN PAÍS D’HISTÒRIES, llibre editat pel Servei de Publicacions de la Universitat Jaume I de Castelló de la Plana que pots demanar a qualsevol llibreria o directament.
