A Pep, ni més ni menys que de Benifaraig, li deien de tot: Josep, Jose, José, Pepe…, encara que preferia la primera accepció. Li agradava molt viatjar, i cada estiu se n’anava a un país diferent, i com més exòtic millor. A més, intentava impregnar-se de la quotidianitat de l’entorn, fugint dels viatges organitzats i per a turistes. I sempre es preparava per documentar-se sobre el lloc, fins i tot aprendre paraules dels distints idiomes, conèixer els costums, la geografia i la història, i alimentar-se de relats que li feren “viure” el territori. De fet, quedà impressionat perquè el suahili no tan sols es parla al Congo, sinó també a Tanzània, Kenya, i en zones limítrofes d’Uganda, Moçambic, Ruanda, Burundi, Somàlia, Zàmbia, Malawi i el nord de la República Malgaixa.
En aquest cas, la seua destinació inicial era Sud-àfrica per la facilitat de les comunicacions i d’ací a Kenya, així que començà a llegir una narració de ficció ambientada en aquests països. Conta una llegenda que abans d’anar alguns reis occidentals a l’Àfrica a matar animals per esport i pagats pels contribuents, les feres ferotges eren lliures. De fet, la paraula safari vol dir viatge i al seu torn aquesta ve de l’àrab safar. El cas és que els indígenes d’allà a diferència dels d’ací, quan mataven un animal era per necessitat de menjar o per protecció. Així, hi havia un equilibri entre la natura i la humanització, un tema que encara s’està descobrint a l’occident que se suposa desenvolupat.
En un d’aquests paratges d’immenses praderies amb alguns arbres i arbusts dispersos, una tigressa estava embarassada buscant menjar. En això, va veure en la llunyania un ramat d’ovelles i es va llançar cap a elles sense pensar-s’ho dues vegades. Atemorides, corregueren com van poder, però la tigressa en matà una. Amb l’esforç de la carrera, donà a llum un xicotet tigre i va morir.
El cadell va nàixer orfe i voltat d’uns animals que, després de la por que passaren, continuaven pastant i belant. El jove tigre prompte s’hi acostumà i sense entendre ni plantejar-se res, va sobreviure com un més del ramat. Sense cap altre model de referència, es va creure que era una ovella més i fou alimentada i adoptada pel ramat. Així, començà a viure i fer les mateixes rutines: deia “beeee”, menjava herba, caminava lentament i quan corria ho feia en grup. Això sí, no produïa llet.
Així va continuar creixent i creixent fins a fer-se adolescent. Però un dia, des de dalt d’una muntanya, el va veure un tigre adult. I els ulls se li posaren com a plats.
—Quin espectacle més increïble! Un tigre considerablement gran enmig d’un ramat, caminant i comportant-se com si fora una ovella més. Açò és una deshonra per a la nostra espècie. No ho puc consentir.
Es va llançar des de dalt de la muntanya, rugint i bramant a més no poder. El ramat intentà fugir, però el tigre adult va matar fàcilment la primera ovella que va trobar i aconseguí agafar amb la boca el tigre adolescent que pensava ser menjat. Tanmateix, l’adult agafà un tros de carn i l’obligà que se la menjara posant-li-la a la boca, malgrat el sentiment de canibalisme del jove tigre. I efectivament no li va agradar, però a poc a poc va sentir que no estava tan malament, i a més tenia molta fam.
A continuació se l’emportà al llac Nakuru, a prop del Victòria, a l’oest del país, perquè contemplara la seua silueta i com eren de similars els dos i ben diferents de l’anyell mort. I a més, li va dir:
—I ara aprendràs a rugir com un tigre.
I així estigueren uns quants dies entre mirar-se en el llac, menjar carn crua i bramant com un de la seua espècie, fins que va aconseguir adaptar-se i convertir-se en un tigre ferotge.
No sempre ens coneixem, tant si ens miren en el reflex d’un llac com si no, perquè el nostre jo vertader està dins de nosaltres. És per això que un bon mestre, familiar o amic ens pot ajudar si ens acompanya i ens ensenya les nostres potencialitats com les que tenia el jove tigre.
De vegades som el que creiem que som i no el que realment som. Al capdavall, es tracta d’un camí que hem de recórrer. La responsabilitat de descobrir-nos o eixir de l’armari sempre serà nostra, encara que hi haurà circumstàncies que ho afavoriran o entrebancaran. Moltes vegades no som conscients de quina és la nostra veritable espècie perquè no hem reflexionat i ens hem acostumat a fer el que feien els del nostre entorn. Però no hem d’oblidar que totes les persones tenim la llibertat d’elecció en qualsevol moment i que simplement es tracta de decidir-nos. Això no vol dir que siga fàcil, però sí que és possible.
Enric Ramiro Roca amb la col·laboració de Herman Poitgieter, de Kimberley, a Sud-àfrica, i resident a la Pobla Llarga, a la Ribera Alta.
I si t’ha agradat… en tens una setantena a UN PAÍS D’HISTÒRIES, llibre editat pel Servei de Publicacions de la Universitat Jaume I de Castelló de la Plana que pots demanar a qualsevol llibreria o directament.
