Acabava la peça anterior remarcant que a l’àmbit privat de les escoles religioses dels Estats Units, els defensors del disseny intel·ligent (en endavant DI) tenen via lliure per usar textos creacionistes que neguen la teoria de l’evolució. També en l’ensenyament concertat, com denuncien des de l’organització Americans Units per la Separació de l’Església i l’Estat (AU). Respecte de l’escola pública, almenys quan s’han presentat demandes, els tribunals han sentenciat que el DI no és ciència i no pot formar part de la programació de les classes de biologia. Però què és el disseny intel·ligent?
La lluita entre les actituds científica i pseudocientífica s’ha substanciat en la fundació de nombroses organitzacions. En «I el creacionisme evolucionà» en vaig citar algunes d’elles. En 1976, en nasqué una, que acabà sent l’actual Centre d’Investigació (CFI). En un document publicat pel CFI en 2007 titulat «Entenent el moviment creacioniste del disseny intel·ligent: llur vertadera naturalesa i objectius» es defineix el DI com «la variant més recent del creacionisme tradicional que ha plagat les escoles públiques estatunidenques durant dècades». Una variant preparada pel sector creacioniste de la Terra vella (que accepten la interpretació no literal de la creació bíblica) «basada en la creença que la naturalesa funciona segons lleis naturals i actes periòdics de creació especial per part de Déu per a crear formes de vida cada vegada més complexes».
En els textos dels líders del DI, aquest és el concepte central, però com a part de l’estratègia de tenyir el seu discurs d’un vernís científic, mai diuen res del dissenyador, ni de cap Déu. I amb el mateix objectiu, dos de les construccions mentals que han inventat són la complexitat específica i la complexitat irreductible.
Per argumentar la necessitat d’un dissenyador de formes de vida, inclosa la humana, s’expliquen així: «Perquè alguna cosa exhibisca una complexitat específica ha de ser difícil de reproduir per casualitat (complexa) i ha de coincidir amb un determinat patró independent (específica)». I usen aquesta analogia: «Una muntanya és complexa. Seria altament improbable que les forces de la naturalesa reproduïren exactament aquesta muntanya en un altre lloc. Però els rostres tallats en el mont Rushmore no són només complexos, sinó que són específics: coincideixen amb les cares de quatre presidents dels Estats Units. Com el mont Rushmore és complex i específic, sabem que va ser dissenyat».
Una altra analogia: «Suposem que vosté va caminant per la platja i veu un missatge, Joan estima Maria, escrit a la sorra. Quines conclusions trau? Com les causes naturals (el vent, l’aigua i l’erosió) quedarien excloses, possiblement crega que el missatge fou producte d’un disseny: algú el va escriure. La informació requereix una ment». Aquesta analogia és usada per explicar que la informació continguda en el codi genètic dels essers vius (l’ADN) no pot ser el resultat de processos naturals. Més comparacions: «Així com la informació en un llibre és indici d’un autor i el codi informàtic és indici d’un programador, la informació continguda en un organisme és indici d’una font informativa, un dissenyador intel·ligent». Símils amb els que pretenen negar la teoria de l’evolució.
En l’origen de les espècies, Darwin dedica un capítol a explicar les febleses que troba en el debut de la seua teoria. Una lloable actitud d’algú que comprenia com opera la ciència i les regles que segueixen qui la practiquen. El camí que encentà Darwin no està tancat, però molts dels dubtes que expressava en 1859 han anat aclarint-se, especialment quan es descobriren les lleis de la genètica que, combinades amb les de Darwin, forjaren la teoria sintètica de l’evolució (o neodarwinisme), amplament contrastada com ja apuntí en «Mayor Oreja (o la persistència de l’actitud precientífica)». Deia Darwin, fa 165 anys: « Si es pogués demostrar que va existir un òrgan complex que no podia haver estat format per modificacions petites, nombroses i successives, la meva teoria es destruiria per complet; però no puc trobar cap cas d’aquesta classe».
Per a qüestionar la teoria de l’evolució, els ideòlegs nord-americans del creacionisme s’agafen a aquest antic passatge de Darwin, el destaquen, i l’aprofiten per a aflorar el concepte de complexitat irreductible. Amb aquest concepte descriuen «un sistema compost de diverses parts interrelacionades, cadascuna de les quals requereix de les altres per a la seva funció. Si es lleva una part, el sistema deixa de funcionar». Per tant seria una estructura que ha d’haver estat dissenyada; no ha pogut evolucionar d’altra anterior a la qual li faltés una peça. L’analogia del rellotge que usà William Paley, a principis de segle XIX, és un antecedent de la complexitat irreductible (vegeu «Creacionisme versus evolucionisme». Entre les noves analogies citaré la del parany per a ratolins: format per diverses peces disposades d’una determinada manera, ha necessitat ser dissenyada, i deixa de ser útil si en manca una d’elles.
L’analogia, com a comparació, és un recurs didàctic per fer comprensible un coneixement més profund. En l’ensenyament de la ciència és un recurs molt valuós.La Bíblia també està plena de comparacions, en aquest cas de metàfores, on la comparació està implícita. L’analogia també és un mitjà que pot ajudar l’investigador en el seu procés de recerca escrutant el desconegut en un procés temptatiu. Tanmateix, l’analogia no és suficient com a mètode d’assolir coneixements que es puguen qualificar de científics. Si els creacionistes tinguessen proves (dades observacionals o experimentals) que recolzessen el DI. O si haguessen derivat conseqüències contrastables de la teoria, i les haguessen comprovat amb dades, aleshores diríem que el DI seria coneixement establert. En eixe cas, les analogies que he citat a dalt podrien usar-se com a recurs didàctic per explicar-lo i fer-lo més comprensible als estudiants i als no especialistes.
Establir coneixement (com el DI) a partir d’analogies, amb la pretensió que tinga la consideració de coneixement científic, és del tot incorrecte i groller. És artificiós i aparent, però pot confondre i el defensors del DI poden treure rèdit de la confusió. El coneixement científic exigeix dades que el sostinguen, prediccions contrastades amb dades, i el concurs d’altres equips d’investigació d’arreu del món que reproduïsquen la recerca original i confirmen els resultats. El DI manca de tot açò. La teoria sintètica de l’evolució si que ho té.
