El passat 10 de febrer va tindre lloc la inhumació de Rafael Altamira i Crevea i la seua dona, Pilar Redondo, en el cementeri del Campello (l’Alacantí) amb la presència de Sa Majestat Felip VI. Que estiguera present el monarca en aquesta emotiva celebració ja demostra la importància en vida d’aquest humanista, historiador, pedagog, jurista i literat, entre moltes altres coses. Al juny es compliran setanta-quatre anys de la mort de tan il·lustre alacantí, i aprofitant el trasllat de les seues restes mortals des de Ciutat de Mèxic on estava soterrat fins ara, veig convenient retre aquest merescut homenatge a una de les nostres personalitats més emblemàtiques i, alhora, més desconegudes.
Rafael Altamira va nàixer precisament un 10 de febrer de 1866 a la ciutat d’Alacant, on cursà el batxillerat i després es traslladà a València a estudiar Dret, on va conéixer el cèlebre Vicent Blasco Ibáñez, amb qui va establir una gran amistat. També en aquella època universitària va entrar en contacte amb Sorolla, Azorín i Teodor Llorente, i el catedràtic Eduardo Soler el va acostar a Francisco Giner de los Ríos, Cossío o Joaquín Costa, entre d’altres. Com es veu, va tractar amb la flor i nata cultural del moment. De la seua etapa a Madrid per a realitzar el doctorat a les ordres de Gumersindo de Azcárate, cal destacar l’aproximació que va fer a la Institució Lliure d’Ensenyança, com és sabut un projecte pedagògic ideat el 1876 a través del qual es va crear el primer centre educatiu a Espanya al marge de l’Estat i l’Església i que va perdurar fins a 1936. En aquest període va treballar com a advocat en el bufet de Nicolás Salmerón, tercer president de la Primera República espanyola, un mandat que només va durar cinquanta-un dies.
L’any 1944, Altamira es va exiliar a Mèxic, i allò que va vindre després va ser un esborrament de tot el seu llegat per part del franquisme. Per això rescatem ara de l’oblit la figura d’aquest ínclit professor i jurisconsult. En qualitat de docent, va canviar la base de l’ensenyament i va treballar per dignificar la professió de mestre, la qual cosa el converteix en el precursor de l’educació pública al nostre país. Com a expert en lleis, va formar part de l’anomenat Comité del Deu que l’any 1921 va redactar els fonaments d’allò que hui dia és el Tribunal Internacional de la Haia. Estem davant, per tant, d’un home savi, un homenot que la dictadura va arraconar i repudiar. Quan volgué recuperar-lo, ja era massa tard, i ell va rebutjar la proposta per principis vitals i coherència republicana.
El posicionament polític d’Altamira sempre fou ben clar i va quedar reflectit perfectament en la seua prolífica producció en forma d’articles i llibres. Tot i que va col·laborar amb la restauració borbònica fins al colp d’Estat de Primo de Rivera, morí sent republicà convençut que era l’alternativa més raonable davant una monarquia en decadència. Paradoxes de la vida, la cerimònia del seu descans definitiu va estar presidida per un sobirà, besnet d’Alfons XIII, com a mostra del reconeixement i la defensa de la Corona a l’estat de dret. És el primer acte solemne d’un republicà represaliat pel franquisme a què assisteix l’actual rei. Fa més de quaranta-sis anys, son pare, el fugitiu Joan Carles, va visitar també a Ciutat de Mèxic Dolores Rivas, la vídua de l’últim president de la Segona República, Manuel Azaña, en una trobada amb els proscrits espanyols.
D’altra banda, cal no oblidar que el d’Alacant va ser nomenat doctor honoris causa per huit universitats d’arreu del món, però cap espanyola, i que va ser proposat en dues ocasions per al Nobel de la Pau, l’última precisament l’any de la seua mort, premi que tampoc va aconseguir malgrat meréixer-lo. Mentre que a València una de les avingudes principals de la ciutat du el nom de l’afamat polític i periodista local autor de La barraca (1898) o Canyes i fang (1902), Alacant i el Campello només han homenatjat tan eximi personatge amb uns carrers del tot insignificants i sengles col·legis públics, i la Universitat d’Alacant li ha dedicat una sala d’exposicions permanents en la seu ubicada al centre i també els cursos d’estiu. Res més. És l’exemple del desconeixement i la desmemòria en què ha caigut un lletraferit de la talla de don Rafael. Ara bé, si l’aeroport ha sigut batejat fa poc amb el nom del poeta oriolà Miguel Hernández, si l’hospital ara és el Dr. Balmis, confie que la nova Ciutat de la Justícia que està en construcció al barri de Benalua s’anomene Rafael Altamira. Espere que la Generalitat Valenciana no desaprofite l’oportunitat que té de fer-ho.
Després de tres anys de gestions i d’intensos treballs entre diferents administracions, els cossos d’Altamira i Redondo van ser repatriats al desembre de l’any passat des de Mèxic i les restes mortals d’aquest insigne santjoaner, campeller, santvicenter i il·licità d’adopció i les de la seua esposa jauen a la localitat on estiuejaven amb la família i hi ha constància que parlaven valencià. Aquesta població era per a ell un oasi, el poble dels seus somnis, i per això l’any 1935, des de l’exili, va verbalitzar un desig molt personal: «quan m’aparten de la vida oficial, em retiraré al racó dels meus amors més grats». Eixe xicotet lloc al món tan especial per a Rafael era el Campello i eixa frase presideix ara el seu mausoleu on descansa en pau. No el tenim sepultat a la ciutat que el va vore nàixer, però sí que els alacantins hem d’estar molt orgullosos que l’any 1910 fora nomenat Fill Predilecte d’Alacant. L’Ajuntament del turístic municipi costaner ha declarat el 2025 Any Altamira i hi haurà activitats culturals per tal de difondre les aportacions, poc conegudes, de la nostra celebritat.
En resum, l’alacantí fou un home que va destacar per la seua gran aportació intel·lectual i cívica, però jo remarcaria que va ser un gran pacifista, el fundador de l’actual Cort Internacional de Justícia i, sobretot, l’artífex de l’educació pública com l’entenem ara, malauradament tan maltractada quan governa la dreta reaccionària àvida d’afavorir els interessos privats. Sens dubte, fou un dels erudits i juristes espanyols més valorats i reconeguts en el món sencer, excepte pel Generalísimo en els seus llargs, inacabables, anys d’autoritarisme. Hui, per fi, cent cinquanta-nou anys després del seu naixement, Rafael Altamira reposa en l’anhelat racó dels seus amors més estimats i recupera el seu lloc en la història que mai no degué perdre. Aquest és el seu últim viatge, que transcendeix en el temps i reforça el seu llegat, etern i perpetu. Els alacantins tenim raons de sobres per a sentir-nos ben orgullosos d’aquest gran pensador veí nostre que, finalment, descansa a la seua terra.
